Armes de desinformació massiva

Si haguéssim de simbolitzar periodísticament la Transició espanyola, fóra lògic pensar en El País. Amb una vocació de modernització, una jove generació de periodistes van tractar de posar al dia la premsa escrita i van crear un mitjà amb certa vocació de rigor, i referent per al progressisme espanyol. Potser fins a la dècada dels noranta, aquesta capçalera madrilenya disposava de cert prestigi i era habitual la col·laboració d’intel·lectuals de referència. Ara, sembla que la decadència de la restauració monàrquica corre paral·lela a un diari que sembla haver envellit malament. La defensa d’una teòrica democràcia, que el cas català ha deixat en l’evidència, d’esdevenir un règim autoritari mantingut pel franquisme sociològic i minat per la corrupció i el col·lapse institucional, té el seu reflex a la redacció d’El País, que va porgar bona part dels redactors i intel·lectuals més independents, i que ara duu posada la capa i l’espasa dels croats que defensen el testament del Dictador: mantenir la unitat d’Espanya, i els privilegis de la llotja del Bernabéu.

‘El País’ no només va descapitalitzar el seu prestigi a còpia de fer fora les veus discordants. També ha expulsat la majoria dels seus lectors. Segons l’OJD, les vendes directes a tot l’Estat van passar de 341.000 exemplars el 2007, a poc més de 96.000 actuals (i a Catalunya, van passar de 33.000 el 2011 a 14.000 el 2016). En resum, la crisi d’El País sembla que simbolitza també la caiguda del prestigi institucional de la democràcia espanyola. Hi tenen a veure moltes coses, com el suport periodístic a la rapacitat dels clans econòmics madrilenys, encara que també la manera com han tractat la qüestió catalana, prova del cotó fluix de la qualitat democràtica i sobre la qual ha obtingut resultats equiparables a en Froilán al seu ESO particular. La capçalera ha actuat com una arma de desinformació massiva, tractant de manipular l’opinió pública a còpia de fer veure que l’independentisme català és una mena de cop d’estat, que la independència és impossible, que es tracta d’ocultar una corrupció percentualment molt per sota de la mitjana espanyola sota la senyera, i que els milions de catalans independentistes som víctimes d’una mena de trastorn mental transitori a còpia del rentat de cervell causat pel Club Super3.

La caiguda d‘El País’ té a veure amb les expectatives frustrades dels seus plantejaments inicials, i el contrast amb el sensacionalisme que destil·la els darrers anys. Tot mitjà de premsa té la gran responsabilitat d’informar, tot exposant punts de vista diversos i disposar de l’habilitat d’ajudar el lector a conformar la seva opinió ajudant-lo a extreure les seves pròpies conclusions. I en aquest punt, i sobre la qüestió catalana, ha pervertit qualsevol codi deontològic sobre la base de contribuir a aixecar una apagada informativa al voltant del Principat.

Qualsevol opinador honest hauria de compartir amb l’opinió pública espanyola que la qüestió catalana no té res d’extraordinària. Cal una perspectiva internacional que sovint ajuda a comprendre millor processos complexos. Que les pulsions independentistes són la mena de conflicte més freqüent en les relacions internacionals. Que 26 del 50 estats europeus han esdevingut independents des de 1900. Que les causes de les independències són heterogènies, encara que tenen com a elements comuns el no reconeixement de la condició nacional per part de l’estat matriu i de certes discriminacions de caràcter econòmic i cultural. Que sovint la millor manera d’aturar un procés d’independència és mitjançant referèndums d’autodeterminació. I que els conflictes es poden resoldre de dues maneres: o bé mitjançant el conflicte, o bé la negociació: en el primer dels casos, el territori segregat se’n beneficia, mentre que l’estat matriu passa dècades de depressió (Sèrbia, Rússia, Turquia); els qui acorden la separació surten mútuament beneficiats (Suècia-Noruega; Dinamarca-Islàndia; Txèquia-Eslovàquia).

Malauradament, ni El País ni la premsa madrilenya han ajudat el públic a estar prou informat per actuar de manera racional, sinó al contrari. Els mitjans han estat part activa i incendiària, i això es tradueix a precipitar els errors polítics. El desastre de 1898 va seguir línies molt semblants. Malgrat que l’estat major de l’exèrcit i el govern espanyol estaven ben informats sobre la seva insostenible situació a les Antilles i les Filipines, van enviar desenes de joves espanyols a morir sabent que anaven a perdre. Els polítics van preferir enfrontar-se als canons dels Estats Units que a la seva pròpia opinió publicada, per cert, en un país on la majoria era analfabeta.

 

Nota: Article publicat a l’edició nacional de El Punt Avui

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.