Espai de Dissidència

Aquests darrers dies acabo de llegir un llibre “Viaje por la España franquista, 1969-1979” que té un interès especial. Es tracta d’uns apunts del natural, una mena de crònica d’un viatge iniciàtic que l’estiu del 1969 va escriure el meu bon amic, poeta i historiador Ferran Aisa quan tenia vint anys, i que l’any següent va completar en els espais de tedi que li va proporcionar un inacabable servei militar a Sant Climent Sescebes. Fa un parell d’anys en Ferran va redescobrir el seu manuscrit i va decidir publicar-lo, jo m’atreviria a dir que pràcticament sense correccions. El llibre, que narra el viatge per diversos punts de la geografia espanyola constitueix un retaule molt interessant de persones, reflexions, situacions que serveix de matèria primera per poder copsar el que representa l’Espanya de l’etapa final del franquisme. No és tant interessant el que explica en sí, com la mirada, amb la innocència dels vint anys, d’un país que sembla en plena rampa de llançament del que ja aleshores es denominaria Transició, d’un franquisme, a un règim incert d’una democràcia que encara s’hauria d’enfrontar a proves de càrrega difícils. Al llibre trobem l’omnipresència de la por, el conflicte larvat Catalunya-Espanya (amarat de certa curiositat juvenil per una Barcelona, ja aleshores, capital de la dissidència), i la por com a “patria común e individible de todos los españoles”. El record de la repressió en la mentalitat dels pares, la inquietud i esperança de la gent jove, i el grau d’impunitat que es respira, especialment en pobles i ciutats de província entre les dues Espanyes, la que divideix la línia invisible dels vencedors i els vençuts. Malgrat tot, el llibre té el to optimista de les cançons de Joan Manuel Serrat, certa voluntat fraterna, certa il·lusió per millorar el món i una Espanya i Catalunya que venien de molt avall.

Quaranta anys després, el text podria resultar incomprensible per a un jove de vint anys actual. No es tracta només que quatre dècades han servit per transformar profundament la societat, sinó que la perspectiva ha canviat del tot. Per a un jove català nascut el 97, per exemple, la relació amb Espanya és més distant, en el millor dels casos, equidistant respecte el que seria França, Itàlia, Irlanda o qualsevol altre estat amb qui compartim ciutadania europea. Tanmateix, el que més sobtaria a aquest jove de, vint anys, seria el punt d’ingenuïtat i optimisme d’aquell moment, d’esperança que legítimament representava bona part dels joves catalans i espanyols del moment. A diferència de persones com Ferran Aisa, que ha transitat des de la fraternitat amb l’estat i la sensació que el millor estaria per venir, fins al desencís, primer, la sensació d’estafa posterior, i l’independentisme final com a proposta de sortida, el jove de vint anys d’avui percep aquests darrers quaranta anys com a la continuïtat, per mitjans democràtics, d’un franquisme que, com recordava Lluc Salellas, encara no ha marxat ni amb lleixiu. En termes musicals, Ferran Aisa va començar amb Serrat, i ha acabat assumint les cançons de Lluís Llach.

La Transició ha estat un període històric que ha definit el terreny de joc de la meva generació. Jo, que encara tinc un record del franquisme, vaig percebre com l’arribada de la democràcia, amb les seves llums i ombres, dibuixaven una societat més vivible. Recordo com la versió optimista d’aquell període històric va ser hegemònic del tot als anys vuitanta, i pràcticament la major part dels noranta, amb escasses –i clarividents­– veus discordants com les d’en Lluís Maria Xirinachs o Vicenç Navarro. Tanmateix, aquesta versió optimista de la Transició va començar a canviar a partir d’algun moment dels noranta. Jo sempre he proposat que aquest “momentum”, aquest punt d’inflexió que, a parer meu, implica l’inici del procés de desconnexió, el principi de la fi en la confiança constitucional, s’ubica el 1995, i amb l’afer dels papers de Salamanca. De cop i volta, en una qüestió que podríem considerar com a secundària (la Generalitat reclamava el retorn d’uns documents que l’estat va fer servir amb intencions repressives) es topava amb què l’espectre del franquisme era més mort que viu. Que l’ordre sorgit durant la Transició, en realitat mantenia intactes les relacions de poder, en aquest cas entre una Espanya franquista (Salamanca havia estat capital de l’Espanya nacional) i una Catalunya que, envaïda militarment, mantenia una posició de submissió política. Torrente Ballester, a la Plaça Major, ho va expressar sense artificis literaris: aquells papers els pertanyien per dret de conquesta!

Els fills dels franquistes (els biològics i els ideològics) van passar de mantenir la supervisió de la democràcia des de les ombres, a tornar a administrar el poder directament

Mesos després, els fills dels franquistes (els biològics i els ideològics) van passar de mantenir la supervisió de la democràcia des de les ombres, a tornar a administrar el poder directament. La victòria del PP a les eleccions de 1996 va suposar una involució, primer discreta, moderada pel pacte del Majestic, finalment grollera, amb la supèrbia impune del poder. Només cal recordar la persecució del nacionalisme basc, de l’imperialisme carrincló que va portar Espanya a intervenir en guerres absurdes com la invasió d’Iraq, de la catalanofòbia com a fórmula de cohesionar el nacionalisme espanyol o gestions caciquils com la del Prestige. El primer balanç del postfranquisme va acabar, no fa gaire, amb un “ha sido ETA”, que va desallotjar, per sorpresa, i gràcies als vots catalans, el PP de les institucions el 2004.

La democràcia va mostrar els seus límits a partir del moment en què es va renunciar a plantejar una veritable política de desnazificació, especialment en institucions estratègiques com l’exèrcit, una policia que continua actuant al més pur estil Gestapo (com demostra la guerra bruta contra el nacionalisme basc o l’Operación Cataluña), la judicatura, les elits econòmiques, la premsa o l’alta administració.

El retorn de la cultura franquista, en un entorn institucional democràtic a l’escena política, va alliçonar-nos col·lectivament sobre la naturalesa de la Segona Restauració monàrquica (en una proposta historiogràfica personal), i en el que darrerament, i a proposta d’Iñigo Errejón s’ha acabat denominant com a “Règim del 78”. Així, la Transició, que havia estat considerada pels seus pares i intel·lectuals orgànics com a un intent de reconciliació entre les dues Espanyes, com a proposta de generar un estat homologable a les democràcies europees, va demostrar, per la via dels fets, que aquest havia estat, en realitat, un pacte asimètric. Un pacte en què els vencedors de 1939 mantenien el seu poder, privilegis i impunitat. I en què es permetia certa extensió de les llibertats polítiques i socials amb la condició que ens beneficiaris del règim franquista no veiessin qüestionat el seu estatus. Això explica el paper central de les polítiques de memòria, o millor expressat, de la desmemòria i el silenci imposat respecte els crims de la guerra civil i el franquisme. Això explica la persistència del règim i la continuïtat de la presència pública del franquisme, versió hispànica del feixisme, i que feia d’Espanya, la principal distribuïdora de propaganda nazi o negacionista. La democràcia va mostrar els seus límits a partir del moment en què es va renunciar a plantejar una veritable política de desnazificació, especialment en institucions estratègiques com l’exèrcit, una policia que continua actuant al més pur estil Gestapo (com demostra la guerra bruta contra el nacionalisme basc o l’Operación Cataluña), la judicatura, les elits econòmiques, la premsa o l’alta administració.

A veure, si mal no recordo, el meu primer article crític amb la Transició el vaig publicar precisament el 1995 a El Punt. Posteriorment vaig publicar alguns altres articles acadèmics a partir del 2001 i 2002, i vaig editar un parell de llibres sobre la qüestió. Aleshores era una raresa, perquè el discurs oficial dominava i imposava una visió optimista sobre la Transició com a gran fita i assolidora dels millors mons possibles. A mesura que els límits de la democràcia s’han fet evidents, que s’ha produït una involució social, que el postfranquisme sociològic de bona part de la societat espanyola, aquest cop sí, acompanyat de dosis de neoliberalisme, s’anava fent amb el control del centre del tauler polític, han ressuscitat els vells fantasmes de l’enfrontament, i s’ha anat imposat, si més no des de la dissidència al projecte de l’Espanya nacionalista, un relat pessimista, que ens ofereix la imatge d’una Transacció, fonamentada en la cooptació i domesticació d’una part substancial de l’oposició, del retorn, de la recuperació de la idea d’una Transició que no va ser pacífica, sinó violenta (es documenten al voltant de 600 morts entre 1973 i 1982, més del que va costar la guerra d’independència eslovena).

Recordem que la banda sonora de la Transició es va fer amb música fúnebre, i que la por era la veritable pàtria “común e indivisible de todos los españoles”

No voldria que se’m malentengués. En les meves feines com a historiador he contactat amb diversa gent de la generació que va ser protagonista de la Transició. Moltíssimes persones que sentien la mateixa il·lusió per canviar les coses com el postadolescent Ferran Aisa de vint anys. No en dubto de la bona fe, i fins i tot del realisme d’aquells que van intentar resoldre els problemes pendents de la societat espanyola. Tanmateix, i molts acaben confessant de manera discreta, no van poder anar massa més enllà. Clarament, els límits estaven ben dibuixats. La democràcia continuava vigilada. Els franquistes seguien blindats a dins el búnquer, i no dubtaven a disparar si algú se sortia dels límits marcats. Recordem que la banda sonora de la Transició es va fer amb música fúnebre, i que la por era la veritable pàtria “común e indivisible de todos los españoles”. Haver renunciat als judicis de Nüremberg, potser va impedir treure el fantasme de la guerra civil, tanmateix, va condemnar la democràcia espanyola a l’esterilitat.

En els meus llibres i articles he fet servir una metàfora recurrent. Espanya, al llarg de la història, sembla condemnada a repetir curs. Com bé deveu saber, des de temps immemorials, per promocionar cal tenir la majoria de matèries aprovades, i com a molt, poden quedar un parell per setembre. Espanya, cada vegada que s’enfronta a un nou curs històric, li queden pendents tres assignatures: la primera, a causa d’una tradició política autoritària, suspèn en cultura democràtica. La segona, a causa de l’addicció per les grans diferències de classe, suspèn en cohesió social. Finalment, aquesta, jo crec que ni es molesta a presentar-se, ha de recuperar eternament l’administració de la diversitat nacional. Espanya és, des d’un punt de vista nacional, absurdament monoteista, i considera l’existència de nacions com la basca i la catalana, no pas com a una incomoditat fora de guió, sinó com a una perillosa heretgia que cal perseguir amb tota la fúria inquisitorial. Només això explica la irracionalitat amb la qual es tracta la qüestió catalana, com es va tractar la basca. Després de quaranta anys del que Vicenç Navarro va qualificar de benestar insuficient, democràcia incompleta, hem pogut constatar el fracàs absolut, el suspens definitiu del règim del 78. Com ja he denunciat en alguns articles, la comparació entre la democràcia espanyola i la turca és gairebé lògica. La diferència, en tot cas, és que la integració a Europa, i la pèrdua progressiva de capacitat de control de les elits espanyoles en detriment de les institucions i les elits europees impedeixen d’actuar el PP com fa el partit d’Erdogan.

Com deia al principi, els protagonistes joves del que començava a canviar amb la mort del dictador i les primeres (i controlades) eleccions democràtiques, mantenien la ingenuïtat optimista de les cançons de Joan Manuel Serrat. Tanmateix, Lluís Llach tenia raó. I, un cop més, l’estaca està podrida. Tanmateix, la possibilitat és que tombi definitivament.

Ara bé, la possibilitat que l’estaca tombi, ara per ara, només pot produir-se a Catalunya, perquè és en aquest racó on realment la societat, que efectivament té una cultura democràtica més profunda, i que precisament té una visió més postnacional que nacionalista (el que és el mateix, una identitat mixta i tolerant, amb els valors republicans com a eix alliberador), ha demostrat prou capacitat d’autogestió i autonomia que li ha permès dibuixar un projecte propi i engrescador. I a diferència de les generacions que van protagonitzar la Transició del 77, no existeix la por. La independència té força no perquè siguem una nació, o perquè vulguem un repartiment més equitatiu dels impostos, sinó perquè és la possibilitat, real, tangible, i definitiva, de trencar amb el franquisme. Sovint, des de l’unionisme més ranci i etnicista es pretén apel·lar a la pluralitat dels orígens del nostre país per mantenir-nos en un estat que tenim en contra. Servidor de vostès, que dels seus vuit cognoms no en té cap de català, i que és crescut a Nou Barris, i amb família política al Baix Llobregat, és conscient que la independència no és per trencar amb l’Espanya ideal que cantava Serrat, sinó l’Espanya real, com el socialisme real, que és la persistència del franquisme en les seves estructures, en la seva corrupció, en el seu autoritarisme. Ara seré molt provocador: Catalunya és Espanya!, encara que no és l’Espanya que molts imaginen, sinó el que queda, rescatat de les cunetes i dels camps de concentració, de l’Espanya republicana. Per això la independència pot ser, i ha de ser, la veritable Transició a la democràcia.

Nota: Conferència feta al cicle “D’una Transició a una altra (1977-2017), a la Casa de Cultura de Girona, i organitzada pel Museu d’Art de Girona, el passat 22 de juny

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!