25 anys de la Barcelona Olímpica

La meva relació amb Barcelona es remunta, pel cap baix, cap al 1898, quan el meu besavi, que tornava de la Guerra de Filipines, en desembarcar al port, va decidir no tornar al poble i quedar-se a la ciutat. Imagino que a finals del segle XIX, i després de la traumàtica experiència de la desastrosa aventura colonial, les llums de la ciutat devien enlluernar el meu avantpassat. Com en una coneguda cançó de la dècada de 1920, referint-se als soldats nord-americans que tornaven de la Gran Guerra, “després d’haver conegut París, com vols que Johnny torni a la granja?”.

Jo vaig néixer a una ciutat bruta, grisa, desordenada i un punt caòtica, la Barcelona dels seixanta. I tanmateix, es tractava d’una ciutat viva, popular, molt més igualitària i on es podia viure per pocs diners, on tots els nostres pares vivien de lloguers indefinits, i entre els anys setanta i vuitanta era possible viure una bohèmia amb reflexos underground, tan ben descrita a les novel·les de David Castillo. Quan el 1986 la ciutat va ser nomenada ciutat olímpica, les coses van començar a canviar, encara que aleshores no sabíem en quina direcció.

Com deia l’eslògan del moment, Barcelona s’anava posant guapa. El revers d’aquesta història era que anava començant a expulsar allò que no s’adeia amb aquella estètica de disseny tan avantguardista com fàtua. I arribaren els Jocs. I les obres que van transformar la ciutat de dalt a baix, edificis, rondes, barris, hotels, nous emblemes a la recerca d’una reinvenció; de ciutat industrial a ciutat especulativa, del fum de les fàbriques a fabricar fum. A la manera dels nihilistes, per construir una nova ciutat van destruir l’antiga. De fet, aleshores jo no n’era conscient, encara que estaven bastint una nova ciutat damunt el meu espai.

Devia ser a finals dels vuitanta quan vaig sentir per primera vegada una paraula avui de molta actualitat: “gentrificació”. Es coneix com el procés pel qual un barri comença a ésser valorat i desitjat per sectors socials benestants, i s’inicia un procés d’expulsió dels antics veïns, potser poc glamourosos segons el gust dels promotors immobiliaris. Alguns anys després, com a historiador, vaig detectar que la història de Barcelona està fonamentada en l’especulació. L’absència de qualsevol política d’habitatge públic, que contrasta amb el que succeïa a les grans capitals centreeuropees estava correlacionat íntimament amb el poder dels propietaris immobiliaris, disposats a incrementar arficialment els preus de l’habitatge, ni que fos a còpia de sabotejar tota iniciativa pública o reformista. La Barcelona de la primera meitat del segle XX tenia l’habitatge més car d’Europa, i arribava a suposar, segons els estudis del primer sindicat de llogaters, poc més d’un 25% del salari d’un obrer mitjanament qualificat, a diferència del 15% de les capitals europees. Sembla mentida, no? Doncs aquest sobrepreu va produir, durant la dècada de 1930 una cruenta vaga de lloguers a la ciutat pel qual els llogaters acabaven pagant als propietaris allò que creien just, és a dir, el 15% dels seus ingressos.

La Barcelona olímpica va batre el rècord dels preus immobiliaris. A això va contribuir la Llei Boyer que liberalitzà els contractes de lloguer, i deixà els propietaris la llibertat de fer pagar a preu de palau renaixentista, veritables zulos. La majoria dels meus amics de generació, i jo mateix, vam començar a expatriar-nos d’una ciutat que preferia les rendes de l’especulació a la gent. De fet, la meva condició actual de gironí té a veure amb la de refugiat immobiliari.  La Barcelona Olímpica va batre el rècord de l’especulació, i va fer a la ciutat una ionqui dels preus exorbitants.

Avui vivim, després de la bombolla de la passada dècada, una nova onada especulativa. El turisme, que és una activitat tan predadora i extractiva com la mineria, està foragitant els darrers mohicans dels barris. Especuladors (que prefereixen la denominació eufemística d’”inversors”) volen enriquir-se a còpia d’alterar els preus dels metres quadrats per poder viure de rendes improductives. Cap mileurista pot viure a la ciutat. Poques famílies convencionals poden engegar un projecte de convivència. Els propietaris comencen a preferir l’explotació de la ramaderia turística. Es defensen dient que la seva activitat crea riquesa, i tanmateix, només constatem que importa probresa. Personalment, no he vist ni un duro, i el sector turístic és un niu de precarietat, amb salaris miserables i condicions lamentables.

Baixo sovint a Barcelona, i no reconec la meva ciutat. A qualsevol hora, i a qualsevol indret, he de fer eslàlom entre maletes, bicicletes o rues de comiats de solter. Em sento com un indígena o figurant. Han desaparegut els meus punts de referència. Les botigues, els indrets que recordo són colonitzats per als turistes. La ciutat s’ha venut el cos i s’ha llogat l’ànima.

I el problema és que Girona, sembla seguir el camí.

 

Nota: Càpsula  al Girona Ara del Fem Ràdio
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *