Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

21 d'abril de 2017
0 comentaris

Un Sant Jordi amb sensacions contradictòries

He de reconèixer que Sant Jordi m’inspira sensacions contradictòries. És un dels meus dies preferits perquè, al carrer, es copsa un ambient fantàstic, amb flaire de roses i llibres, colors de primavera i la promesa de l’estiu en dies que s’allarguen. Alhora, em genera certa sensació de greuge i angoixa.

Servidors de vostès, que porta setze anys publicant llibres, mai ha estat dels autors més populars. I l’evolució dels darrers Sant Jordi ha anat desvirtuant bona part d’una festa que és cada vegada menys cívica i més comercial. Imagino que deu ser el procés de globalització, de concentració editorial, de la proliferació d’autors mediàtics, dels llibres de gènere i consum, que fa que al final de tot, la notícia buscada siguin els rànquings dels més venuts, o els noms principals de l’star system signant llibres. Bé, tota competició, i més en el món de la cultura té un punt d’humiliant per a aquells que en aquesta lliga ens toca jugar a camps de terra, ben lluny dels estadis de la champion, perquè no som gaire coneguts, no tenim un gran segell editorial al darrere o un agent literari capaç de moure cel i terra per aconseguir entrevistes, presentacions, traduccions a fi que, com en els països normals, els escriptors puguem viure d’escriure.

Al nostre país, que compta amb un nombre d’escriptors similars al d’Holanda i una xifra de lectors potencials que no va massa més enllà d’Eslovènia, tenim un problema…

De tota manera, no, no penso criticar els autors mediàtics, perquè és cert que donen molta feina… especialment als escriptors que escriuen els seus llibres sense que mai no aparegui el seu nom, en allò que en anglès anomenem “ghosts writers”, i que en català denominem com a “negres literaris”. Al cap i a la fi, com a escriptor que ja té publicats dotze títols com a autor únic, i un total de vint-i-quatre ISBN com a coautor, prologuista, compilador o editor crític, sé perfectament que l’escriptura és un acte solitari, i la d’un llibre de prou gruix, posem per cas dues-centes cinquanta planes, requereix un nivell d’aïllament personal que resulta poc compatible amb una activa vida social i pública. Entenc i em solidaritzo amb Jerome David Salinger, aïllat monàsticament al seu ranxo de New Hampshire.

Al nostre país, que compta amb un nombre d’escriptors similars al d’Holanda (amb setze milions d’habitants) i una xifra de lectors potencials que no va massa més enllà d’Eslovènia (amb poc més de dos milions), tenim un altre problema. Els bons escriptors, o tenen la santa llet d’ésser traduïts a diversos idiomes i tenir prou ingressos regulars, o han de viure de col·laborar als mitjans de comunicació, tertúlies, televisió, articles,… que et permeten arribar a fi de mes, a còpia d’hipotecar una obra seriosa i rigorosa que es deixa d’escriure perquè la venda dels teus llibres no et representa ni una tercera part del que ingressa qualsevol professional mitjanament ben pagat. I això no té a veure amb la pirateria (ja ens agradaria a molts que pirategessin els nostres llibres), sinó per una absència de política cultural. Un exemple: Josep Fontana, el degà dels historiadors de Catalunya, un dels intel·lectuals més prestigiosos del continent, després d’haver publicat un dels seus llibres més monumentals “Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945”, un volum exhaustivament documentat, de més de mil planes, que es fa servir a les facultats d’arreu del món, va confessar que va gastar més diners a l’hora d’adquirir més de 600 llibres necessaris per a la bibliografia que l’obtingut en concepte de drets d’autor.

En fi, els nostres oients imagino que podran fer-se càrrec que molts escriptors estiguem una mica emprenyats amb una festa del llibre que cada vegada deixa menys a més pocs. Alguns ens hem plantejat boicotejar-la; al cap i a la fi, qui comprem llibres sovint, hauríem d’estar exonerats de barrejar-nos amb qui només en compra per Sant Jordi “perquè toca”. O potser ens hem plantejat de muntar-nos una guerrilla d’escriptors de culte amb capacitat de sabotejar les parades dels mediàtics. Tanmateix, com ens recordava l’Espriu (un altre que mai no va poder viure d’escriure), “no he de seguir mai el meu somni / i em quedaré aquí fins a la mort / car jo també sóc molt covard i molt salvatge / i estimo, a més, amb un desesperat dolor / aquesta meva / pobra, bruta, trista, dissortada literatura”.

En resum, que per Sant Jordi, assistiré al matí a l’esmorzar d’escriptors que organitza el Departament de Cultura, xerraré amb els meus col·legues, i malgrat tot, i a risc que no em vingui a saludar ningú, també seré a signar llibres de quatre a cinc a la Rambla. I ben segur, acabaré comprant més llibres dels que hauré venut.

Nota: Càpsula de ràdio del Girona Ara, de Fem Ràdio

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!