L’altra desconnexió

Crec que va ser pels volts del 9-N que es va posar de moda la paraula “desconnexió”. L’expressió faria referència al distanciament personal, institucional, emocional entre Espanya i Catalunya i que fa que molts analistes, entre els quals m’incloc, consideren que vivim en una mena d’estat independent virtual. Les realitats de Madrid i Barcelona són cada vegada més distants, amb una incomunicació creixent i una autorepresentació divergent. Anys de desencontres, la humiliació de l’estatut, la sortida de l’armari independentistes de centenars de milers de catalans fa que molts considerem que la situació és ja, potser, irreversible.

La setmana passada, Rajoy i uns quants ministres han vingut a anunciar la bona nova sota la forma de sucoses inversions en infraestructures. Han aplegat a alguns quants empresaris que, amb cara de pòquer han escoltat pacientment promeses i xifres. Llàstima que l’hemeroteca i la memòria hagin convertit els catalans en el país que juga la “Champions” de l’escepticisme, o que la memòria cinematogràfica ens faci pensar en  una d’aquestes pelis franceses en què els personatges es passen dues hores menjant al voltant d’una taula (i em ve al cap “Petites mentides sense importància” o en un  mal remake  a l’estil “Sharknedo 2”. Mentre escoltava les paraules de president i vicepresidenta, també em ve al cap el terme “desconnexió”, encara que en un sentit ben diferent, en allò que en llenguatge matemàtic es diu “reciprocicat”. Catalunya ha anat desconnectant d’Espanya, és cert. Tanmateix, el búnker de la Moncloa també sembla haver desconnectat totalment de la realitat. Si es pensen que promeses vagues, de difícil compliment, faran modificar més de dos milions de processos psicològics íntims, o és que són molt ingenus, o és que són molt cínics, o ambdues coses alhora.

Es pot ressuscitar, potser, algun mort encara calent. Tanmateix la tercera via ja fa temps que fou incinerada, i ni tan sols els guionistes de “La Mòmia” serien capaços de recomposar allò que ja és una ruptura, diria que definitiva

Això em fa pensar també en l’ofensiva que el Diari Oficial del Pont Aeri tracta de desplegar per fer creure que és possible ressuscitar allò que algun becari de politòleg va formular com a “Tercera Via”. Catorze anys després que el PP anés pels carrers, al més pur estil “Testimonis de Jehovà” demanant “signar” contra els catalans; o que Guerra s’enorgullís d’haver raspallat l’Estatut, o set després que el Tribunal Constitucional hagués perpetrat una sentència al més pur estil Anibal Lechter, la cosa no té remei. Es pot ressuscitar, potser, algun mort encara calent. Tanmateix la tercera via ja fa temps que fou incinerada, i ni tan sols els guionistes de “La Mòmia” serien capaços de recomposar allò que ja és una ruptura, diria que definitiva.

Tornant a la qüestió, també fa uns dies vaig llegir una entrevista a un dels estrategues d’aquesta campanya, Juan José López Burniol, darrerament fitxat per una d’aquelles entitats bancàries de molts diners i grans interessos peninsulars. Explicava que encara creia que era possible reconduir la situació a partir de la combinació de canvis cosmètics (cert reconeixement de la “singularitat catalana” i de les inversions anunciades). També afirmava que coneixia profundament la societat catalana i que estava absolutament convençut que els catalans acabarien renunciant a la democràcia (és a dir al referèndum) i que les coses tornarien a ser com abans. A veure, com a historiador sé que especular sobre el futur és un exercici arriscat, i sé que solen tenir més dots endevinatòries els astròlegs que els notaris. Tanmateix, López Burniol, sens dubte un home intel·ligent, deu conèixer la Catalunya que, com ell, té setanta-dos anys, majoritàriament unionista. Tanmateix les seves asseveracions també em porten a pensar que la desconnexió té un element generacional. La gent que va viure i va fer la Transició té una percepció diria que prou diferent que el 60% d’independentistes entre 18 i 35 anys. Com a historiador sé que sovint, les pròpies vivències personals desenfoquen la mirada a un país real que, no m’agradaria equivocar-me, no pot renunciar a expressar-se a les urnes.

Jo, que sóc un fan de Bob Dylan, m’agrada recordar els perills de la desconnexió amb la realitat. I vull acabar amb uns versos d’aquest premi Nobel de literatura

Veniu, ministres, diputats / Escolteu-me de grat / Deixeu lliures les portes /No detureu pas ningú / Atenció! els endarrerits / Són els que ho perdran tot / Deixeu el vostre vell camí / Ja no serveix; no sentiu / Aquest vent que us trenca els vidres / I fa trontollar les parets? / És que els temps estan canviant

Nota: Càpsula setmanal al Girona Ara de Fem Ràdio

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *