L’enfonsament de l’esquerra

La no-victòria de Geert Wilders en els darrers comicis holandesos tapà un fenomen potser més significatiu: l’enfonsament dels socialdemòcrates. Aquest no és un fenomen local, sinó global. Des de fa dècades, una de les forces que modelà l’Europa del benestar sorgida el 1945 no fa més que envellir de mala manera. S’entesten a demostrar-ho els socialistes francesos, incapaços de donar suport als candidats pròxims als postulats clàssics. O el cop d’estat del PSOE, que descavalcà un candidat disposat a pactar un programa d’esquerres amb Podem. Ho constaten els dels països nòrdics, que a còpia d’assumir el credo neoliberal han esdevingut una ombra del que van ser.

Això explica el descrèdit d’allò que tradicionalment denominàvem “esquerres de govern”, i que, per acció o omissió, veuen reduïts el seu pes i prestigi, sense que ningú gosi corregir el rumb. Bona part d’aquests grups han perdut la seva essència (un model de societat fonamentat en la seguretat, la plena ocupació i la convergència econòmica entre classes) per lliurar batalles culturals estèrils, associades a la defensa de minories o col·lectius, sense capacitat de connectar amb les noves generacions o amb les preocupacions reals d’una societat en procés de descomposició.

 És aquest un dels factors que expliquen l’emergència d’allò que els analistes, per mandra, embolcallen sota la fàcil etiqueta de “populismes”. La socialdemocràcia ha variat les seves polítiques, malgrat que la majoria social encara demana les mateixes coses: plena ocupació, estabilitat professional, seguretat econòmica i confiança en el futur. I diversos moviments, partits i personalitats, de passat dubtós i perfil oportunista, hi han connectat a còpia de verbalitzar el malestar, fer propostes radicals, i les vagues promeses de castigar els responsables de les “traïcions”.

Es tracta d’elaborar programes antagònics respecte al Consens de Washington: regulació, inversió pública i nacionalitzacions

Tots els indicis, estudis sociològics i percepcions elementals apunten a la inseguretat existencial, la pèrdua d’estatus, la dissolució de perspectives de futur i de llaços comunitaris com els principals problemes dels europeus. En altres termes, els ciutadans de la UE pateixen els efectes de la globalització negativa sense que la política els ofereixi res més que l’enaltiment de la resignació o l’adaptació individual a canvis incontrolables. Les formes en què es prenen (i no es prenen) les decisions que afecten la vida quotidiana projecten la idea que els processos que empitjoren les condicions i expectatives de la gent són globals, mentre que les polítiques són locals, i per tant, impotents a l’hora d’administrar la situació. Per això resulta lògica la reacció espontània de tancar fronteres o les temptacions d’acabar amb el somni (despòticament) il·lustrat d’una Europa unida. Episodis com el vergonyant secretisme dels tractats de lliure comerç, el descarat dúmping fiscal d’alguns estats, o directives com la Bolkenstein han precipitat el desastre d’avui.

Liquidar la UE o retornar barreres són respostes equivocades a una mirada superficial. L’origen del malestar actual té un nom: neoliberalisme, que fou formulat, per ésser aplicat a la manera d’un manual d’instruccions, a partir del “Consens de Washington”, redactat el 1989 per l’economista John Williamson. Aquest consisteix en deu mesures que calia que els governs imposessin. Aquestes eren la plasmació de les polítiques catastròficament aplicades mercè als cops d’estat de Xile i l’Argentina, i que a la manera de deu manaments han estat aplicats com les taules de la llei malgrat la seva toxicitat. A tall de resum, aquestes ordres es poden resumir en tres processos que coneixem bé: desregulació, retallades i privatitzacions. Podríem fer un símil amb el Triangle de les Bermudes, perquè allà on s’han aplicat, han desaparegut els drets socials, les perspectives personals i s’ha entrat en una dinàmica d’inseguretat endèmica. A la manera d’un mantra, tots els governs, més enllà de l’orientació política, els han anat aplicant en major i menor mesura. El resultat: desocupació, precarietat laboral, increment de diferències socials, pèrdua d’estatus de les classes mitjanes, por i ressentiment. Aquí, la socialdemocràcia ha fet un paper ben galdós. Els vots a Lepen, Trump o Wilders no deixen de representar set de venjança.

Qualsevol esquerra que vulgui recuperar la iniciativa ho té fàcil. No es tracta de reclamar lavabos per a transgèneres, sinó d’elaborar programes antagònics respecte al Consens de Washington: regulació, inversió pública i nacionalitzacions. Fer que la gent recuperi el control de les seves vides, a partir del control estricte de l’economia. I això vol dir, estar disposats a incomodar els poders transnacionals i enviar l’FMI a la paperera de la història. Sempre serà millor que la incertesa de lliurar el poder a aventurers polítics.

 

Nota: Article publicat a l'edició nacional d'El Punt Avui
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *