Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

7 de març de 2017
0 comentaris

El mirall inquietant de les noves tecnologies

Els nostres oients crec que són conscients de la nostra passió per les sèries, algunes de les quals semblen esdevenir les plataformes a partir de les quals, els bons escriptors poden desenvolupar bones històries. Una de les que darrerement he descobert és Black Mirror, una producció britànica d’episodis inconnexos entre sí, que tenen com a nexe d’unió l’esperit distòpic a què ens empenyen les noves tecnologies, els mòbils, el Big Data i altres termes i conceptes que, tan sols deu any enrere, no sospitàvem ni tan sols existissin.

Uns personatges són víctimes d’un xantatge digital i obligats a cometre crims seguits i vigilats mitjançant els seus mòbils. Una societat viu completament marcada per les valoracions que fa qualsevol interlocutor després de qualsevol interacció humana, fet que genera uns rànquings que confereixen o degraden l’estatus. Un món futur fa que els seus individus, hiperconnectats, visquin lligats a una mena de gimnàs permanent que els dóna punts a fi de poder comprar avatars que visquin experiències per ells. Una vídua jove pot mantenir converses de mòbil amb un robot que simula la veu i la personalitat del seu marit difunt. Un marit gelós és capaç d’obsessionar-se sobre la infidelitat de la seva dona a partir del control de la memòria visual que s’enregistra en diversos xips. La repressió contra uns delinqüents esdevé un reality show retrasmès en directe en un espectacle cruel. Aquestes, i moltes altres històries, forneixen uns guions de gran intensitat narrativa, i terriblement inquietants de com internet, els mòbils, el Big Data i tot aquest territori tot just explorat, està canviant les nostres existències. Només puc dir que George Orwell es va quedar molt curt. Black Mirror ens il·lustra sobre la cara fosca de les noves tecnologies, el que hi ha a l’altra banda del mirall, en històries pròximes que ens parlen sobre la condició humana, amb vicis i defectes amplificats des dels dispositius digitals.

Aviam. No sóc un catastrofista ni un reaccionari. Enfront les novetats tecnològiques, sempre he estat molt receptiu, crec que representen un gran ajut a la vida quotidiana i professional. Als vint-i-cinc anys vaig tenir el meu primer ordinador, als trenta, era un dels poc més dels tres-cents mil catalans que estaven connectats a la xarxa. Més endavant, feia cursets per a docents d’introducció a les aplicacions educatives, i coordinava alguns seminaris sobre educació especial. Mantinc un bloc des de fa prop d’una dècada, i tinc uns pocs milers de seguidors a les xarxes socials,… en altres termes, les tecnologies de la informació i la comunicació sempre m’han resultat fascinants, perquè obren grans possibilitats i alimenten la meva curiositat. Tanmateix, sèries com Black Mirror ens mostren la cara fosta, no tant dels aparells com del seu ús. Potser perquè els gadgets, en certa mesura, no són el problema, sinó les circumstàncies que l’acompanyen, la dimensió salvatge de les nostres personalitats ocultes. Com hem pogut veure, la privacitat sembla que haurà estat un parèntesi breu en la història de la humanitat. I el pitjor de tot, la visió economicista i la cultura neoliberal està propiciant que tot, fins i tot les nostres vides, accions i pensaments, siguin susceptibles d’esdevenir mercaderies, o, com ja veiem, espectacles.

Ja fa mig segle, el filòsof Guy Débord ens alertava sobre els perills de convertir la vida privada en un espectacle. Traumes com el que suposen els realities show han esberlat qualsevol criteri per generar una moral objectiva, no susceptible d’escenificacions comercials. Vam començar per “Gran Hermano” per reflectir una falsa realitat, o una realitat teatralitzada, i vam acabar tenint un president com Trump, que adquirí popularitat en un altre reality en què es tractava d’humiliar i fer plorar els concursants, enardit per un públic desitjós d’espectable. L’obsessió del capitalisme nord-americà pels rànquings ens han portat a les odioses comparacions entre escoles i països, com és el cas dels PISA, que ens fa a tots plegats més infeliços. El pensador Zygmunt Bauman ens alertava que en els nostres mòlbils regalàvem dades que serien explotades per tal que uns pocs s’enriquissin, mentre que la majoria quedaria desposseïda en l’enèsima revolució tecnològica: que preguntin als taxistes, o ben aviat periodistes o docents, substituïts per algoritmes o màquines. Encara pitjor, el sociòleg polonès, i en això coincideix amb el pensador Christian Laval, ens recorda que l’exposició de la vida pública també propicia que nosaltres ens venem com a productes, com fem a les xarxes socials, com fem a les aplicacions per trobar feina, parella, viatge, sexe ocasional o amistat, com si estiguessim obligats a esdevenir empresaris de nosaltres mateixos, en un estrany i sinistre ball entremig d’aquesta competència global i nihilista, que fa que tan aviat resultem atractius com residuals. Tot plegat, una fascinació que sovint degenera en aquest malestar espiritual creixentment perceptible.

 

Nota: Càpsula de ràdio del http://femgirona.cat/?powerpress_embed=52112-podcast&powerpress_player=mediaelement-audio">Girona Ara, de Fem Ràdio, del passat divendres, 3 de març

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!