Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

2 de febrer de 2017
0 comentaris

Sis dies de gener

Com a historiador, sóc escassament procliu a les teories conspiratòries, encara que entenc que existeixen estrategues polítics que podrien emular els millors guionistes de House of Cards. Com a historiador, i visitant ocasional d’hemeroteques, sóc també d’aquells que consideren que sovint la transcendència històrica té més a veure en els detalls, en aquells aspectes que, a priori, no semblen rellevants, i que llegits en conjunt, sí que ho acaben essent.
Diumenge, 22 de gener tenia lloc un espectacle televisiu interessant. Sense censura, dotze ciutadans emprenyats van sotmetre en directe al president Puigdemont a les seves preguntes opinatives, sovint amb una actitud fronterera entre la la incisivitat i la manca de respecte. Després d’una primera mitja hora mig estabornit pel contacte amb veritats incòmodes, el president va anar de menys a més. Al final, va aconseguir el que crec que era l’objectiu dels organitzadors: transmetre confiança als sobiranistes angoixats, i convicció a unionistes i escèptics. En tot cas, va oferir la imatge d’algú a qui no li tremolen les cames davant la realitat i les càmeres, enfront a comparacions odioses més enllà del Cinca.
Dimarts, 24, se celebra la conferència a la sala gran del Parlament Europeu. Com tot en aquesta mena d’esdeveniments, el menys important de tot era el contingut, i fins i tot el nom i l’adscripció dels assistents, sinó la foto i l’actuació de l’altra banda. Als periodistes interessats els resultarà motivador burxar en el currículum del públic. A la gent, en general, li quedarà la imatge de la sala plena, i dels maldestres intents del govern espanyol per boicotejar-lo. Qualsevol assessor mínimament intel·ligent sap que, des de la trinxera unionista, el millor era no fer res per treure-hi importància. Ara bé, això no hagués estat tolerat per la Brigada Losantos, i encara menys amb un Aznar que actua com a un incòmode agent desestabilitzador. El resultat: magnificar i fer encara més visible la conferència, i promoure la internacionalització de la qüestió catalana.
Dimecres, 25, negociació amb els sindicats educatius, en el context de la negociació dels pressupostos. Després d’anys de retallades i de menyspreus sistemàtics als representants de mestres i professors, apareix una oferta, d’acord amb el context i l’evolució anterior, força raonable. Junts pel Sí sap que l’acord amb el sector educatiu és fonamental per mostrar públicament un model social, no pròxim al de la CUP, sinó de la sensibilitat majoritàriament igualitària i defensora dels serveis públics de l’opinió pública.
Al llarg de la setmana, es van fent gestos, sovint més cosmètics que reals, cap a una CUP que, fidel a la seva tradició, pot resultar imprevisible (fet que sempre desconcerta els polítics convencionals). Tot plegat ha de desembocar en el Secretariat Nacional de la CUP previst per dissabte, 28, dia que entendríem clau. En cas que la CUP accedeixi a aprovar els pressupostos, s’activaria la bomba de rellotgeria que hauria d’implicar la demolició programada dels llaços administratius amb l’estat espanyol. En cas de fallida, probablement el procés canviaria d’actors en unes eleccions incertes, i potser caldrà canviar, un cop més d’estratègia, mentre la moral de l’independentisme, rebria un cop prou fort.
La suma de tots aquests fets, des del meu punt de vista connectats, cerca generar un relat molt poderós: la independència no és una qüestió de partits, o de sectors socials o polítics concrets, sinó de tota la diversitat transversal que va des de la noia de Ciutadans que li retreu (al meu entendre, amb raó) al President de la Generalitat els escandalosos preus de les taxes universitàries, al Partit Popular Europeu al qual agrada sentir parlar de procés legal i garantista, a sectors professionals tan estratègics com poden ser els docents; a les fràgils classes mitjanes  que, si bé resten perjudicades per la fiscalitat, veuen amb ansietat una hipotètica pujada de l’IRPF al 4% que guanyen més de 60.000 € (ja els agradaria tenir-los) fins als estranys militants teòricament superesquerrans de la CUP (i que en canvi solen tenir un nivell d’estudis i professionalitat envejable). En altres paraules, que el referèndum i la independència no és cosa de les tietes que pengen la bandera al balcó i surten les diades, sinó que és un projecte col·lectiu i complex, on hi quep tothom, i amb un periodista políglota i que no s’arronsa fàcilment com a cara visible. Sis dies per iniciar l’embranzida final.
ADDENDA
El text anterior va ser redactat de manera improvisada la tarda de dimecres 25, quan tot just s’havia produït la negociació entre el Departament d’Ensenyament i els diversos sindicats, i els indicis que m’havien arribat eren positius. L’endemà va trascendir un fet per mi desconegut, la revelació de les declaracions del jutge Santi Vidal, que també cal afegir a la cronologia dels fets. És interessant l’esdeveniment, perquè cal remetre’s a unes declaracions conegudes feia setmanes, i que tanmateix el diari El País va publicitar amb una voluntat gens subtil de contraprogramar. No em referiré a la hipotètica veracitat de les paraules de Vidal, sinó al fet transcendent de l’intent de l’unionisme de fer un toc d’alerta a l’opinió pública (i als poders fàctics europeus) de reaccionar. En altres paraules, que la independència és un fet absolutament versemblant (en contra de la propaganda negacionista dels darrers anys) i que cal fer alguna cosa, tenint en compte que molts ja veuen que la cosa ja fa tard. Aquesta notícia cal relacionar-la amb una altra, no menys important, també explicada diumenge, 22 a la premsa digital espanyola: la filtració de l’informe del CNI segons el qual els protocols secrets de la Generalitat s’estan activant per fer efectiva la independència, així com la constatació de la inconsciència del govern de Madrid (i de la societat espanyola, intoxicada per la pròpia negativa a reconèixer la realitat).
Ara som dissabte, 28, un cop ja la CUP ha posat el semàfor verd als pressupostos. Detecto certa eufòria en l’entorn, que contrasta amb la preocupació d’aquells que comencen a adonar-se, tot parafrassejant Gil de Biedma, “que la vida iba en serio”, que hi ha hagut errors de càlcul, i certa incapacitat intel·lectual per comprendre la naturalesa del problema, i por a afrontar les solucions (explilcar als votants de Susana Díaz que Catalunya és una nació, és com reconèixer que els reis són els pares).
El cert és que ara hi ha prou energia positiva per al pròxim episodi: el sis de febrer, amb demostració cívica que “eso de la independencia iba en serio”. Ara, se suposa que també, es precipitaran els esdeveniments. Hi ha diversos i possibles escenaris (diàleg de debò, reacció furibunda, DUI disfressada de lleis de Transitorietat, acceleració del referèndum, DUI sense disfresses,…) El que és cert és que res tornarà a ser igual. Ni per als catalans, i encara menys per a uns espanyols, que després de les retallades en sanitat, haurien d’anar pensant a demanar hora al psicoanalista.
Nota: Aquest article va ser publicat a la secció d'Opinió Contundent de Vilaweb, divendres passat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!