Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

20 de gener de 2017
0 comentaris

Comença l’era Trump

Una de les anècdotes que sobre la història m’agrada més repetir és la d’una entrevista que es va fer una vegada a un ministre xinès. Preguntat sobre la seva opinió sobre la Revolució Francesa, va contestar que encara no havia passat prou temps per valorar-ne l’impacte. Per a una nació ja existent a l’era de l’Imperi Romà, aquesta resposta ens serveix per reflexionar sobre la importància de la perspectiva històrica per poder analitzar en profunditat problemes complexos.

Certament, la feina dels historiadors és estudiar el passat, no pas com a fets aïllats o coneixements erudits, sinó en bona mesura per ajudar-nos a reflexionar sobre el present. Aquesta tasca ja la fan els periodistes (que en una metàfora bèl·lica els podrien definir com els paracaigudistes que són els primers a arribar a l’esdeveniment històric i fixar un cap de pont). Nosaltres, el gremi dels historiadors, som més aviat la infanteria que tracta de netejar el terreny de bosses de resistència, desactivar les mines i consolidar i cartografiar amb detall el territori.

Penso que Obama ha estat, relativament, un bon president. Si em ve al cap alguna expressió ràpida, podríem parlar d’un home decent i benintentionat. I tanmateix, valorar el seu llegat, se’m fa, ara per ara, difícil. Va evitar que la catastròfica herència de Bush fill, amb la creació del seu desgavell neoliberal i els seus cops de bat de bèisbol als vespers d’Orient Mitjà, s’acabés descontrolant del tot. Va fer una política econòmica relativament prudent, amb el resultat d’un creixement fràgil i desigualitari, i tímides mesures de control de l’anarquisme financer que fa del món econòmic sembli una illa dels pirates sense codis d’honor. En la part negativa, es va deixar enlluernar massa pels tractats de lliure comerç que han perjudicat tants treballadors i classes mitjanes a occident, avui enrabiades i ressentides. Va ser massa tímid en la reforma sanitària, sense el valor d’enfrontar-se als diversos lobis econòmics que han fet de la salut un negoci al més pur estil Mr. Scrooge. En la part positiva, va intentar aixecar la moral d’un país que ens cal optimista, en la part negativa, fou incapaç de combatre el racisme estructural d’una societat encara profundament dividida. De fet, la seva presidència, que jo crec que serà enyorada en una dècada, pot deixar-nos un llegat efímer, perquè en els seus intents a mitges per portar més igualtat i cohesió a la nació va acabar per atiar un sentiment difús de reaccionarisme, primer sota la fórmula del Tea Party, finalment, sota la figura de Donald Trump.

Malgrat la retòrica rupturista, malgrat una estètica agressiva, Trump és el model globalitzador, això sí, sense l’embolcall moral que sovint atorga cert sentiment religiós, omnipresent als Estats Units.

Avui, finalment investeixen aquest magnat de les finances que recorda a un Berlusconi sense sentit de l’humor. Algú capaç d’invocar els instints irracionals de la por col·lectiva i els fantasmes del passat alimentats per les injustícies de la globalització. Tanmateix, els temors i recances dels nord-americans, han fet que dipositin les seves esperances en la que crec, és la persona equivocada.

En política, la ingenuïtat és més letal que la maldat (perdoneu que abusi de Maquiavel). La majoria de nord-americans emprenyats, que han perdut drets, benestar i perspectives de futur, han vist empitjorar els seus estàndards de vida, no pas gràcies a intel·ligents professors de Dret Constitucional com Obama, sinó de magnats sense escrúpols com Trump. Per molt que aixequi murs a Mèxic o amenaci amb barreres comercials per evitar deslocalitzacions, per molt que Wall Street estigui neguitós, Trump no pertany al col·lectiu dels herois salvadors que alimenten la mitologia nord americana, sinó dels autors del malestar. Trump no és Superman, sinó un tipus que presentava un reality show sobre economia que es dedicava a acomiadar els participants que, majoritàriament, fracassaven entre llàgrimes. Malgrat la retòrica rupturista, malgrat una estètica agressiva, Trump és el model globalitzador, això sí, sense l’embolcall moral que sovint atorga cert sentiment religiós, omnipresent als Estats Units.

Com tot, ja veurem què passa, especialment durant els primers mesos de la seva presidència. Tanmateix, sóc contrari a la histèria anti-Trump. Tot citant Sant Mateu, “pels seus actes els coneixereu”. Caldrà certa perspectiva per valorar la seva acció i el seu impacte global. I espero que no calgui esperar dos segles, com feia el ministre xinès, per poder-lo analitzar en profunditat.

 

Nota: Càpsula de Girona Ara, de Fem Ràdio.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!