Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

17 de gener de 2017
0 comentaris

Creació literària

Quan era un nen, volia ser escriptor. No és que renunciés a altres vocacions típiques dels nens de barri de l’estil «vull ser jugador del Barça» o astronauta, o pilot de Fórmula 1, pròpies de l’aclaparadora majoria de les criatures del meu entorn. Simplement, i d’acord amb les meves condicions i potencialitats, resultava més realista dedicar-se al món de les lletres. A més, la decisió atorgava un plus d’originalitat. Té la seva gràcia, perquè recordo que vaig ser dels últims de la classe a aprendre a llegir (crec que no ho vaig aconseguir fins a segon), tenia una lletra espantosa, i potser fins a finals de l’EGB vaig ser un alumne no gaire brillant. Com tot, sembla que les rigideses del sistema educatiu i la meva tendència a la introspecció no combinaven massa bé. L’autoritarisme tampoc em resultava gaire inspirador (fins a cinquè no vaig sentir allò del “Franco ha muerto”), i la majoria de textos escolars em resultaven abstractes i banals.

Com bona part de la meva generació, vaig tirar de tebeos (especialment la factoria Bruguera i amb l’antiheroi d’en Mortadel·lo com a insígnia d’irreverència contra el poder i rebel·lió inconscient) i els clàssics de les aventures d’Emilio Salgari, Jules Verne i coses per l’estil. El còmic esdevenia afaiçonador d’estructures narratives, i la sàtira, la necessària subversió espiritual per a uns anys galdosos, en què, si em permeteu abusar de Gramsci la dictadura,  no acabava de morir i la democràcia no acabava (tampoc ara) d’engegar. Amb els anys, vaig tenir la sort de topar amb alguns professors insubmisos als currículums oficials i em feien llegir autors que avui dia els prescriptors pedagògics llençarien a la pira (no per tractar-se de textos revolucionaris, sinó per expressar literàriament realitats complexes amb fórmules exigents).

Amb tot això, amb l’adolescència ja començava a disposar d’un cert background amb vocació de notari del moment. Lectures desordenades, típiques de qui espigola textos heterogenis (símptoma de qui s’introdueix a les biblioteques públiques de manera anàrquica, acabaven de forjar una personalitat literària autodidacta, imperfecta, destralera. Recordo que la meva primera experiència literària consistí a fer de cronista de la creació, auge i caiguda de la meva colla d’amics, amb qui coincidíem estius i caps de setmana, ens introduíem en els estranys i encara inexplorats terrenys del sexe, les drogues i el Rock and Rolll (bé, en plena dècada dels vuitanta seria més propi el “Reagge”), i d’això en feia experimentació literària. Especifico: no era un diari, sinó una crònica redactada en tercera persona, en què l’èpica, la comèdia i el drama establien les seves pròpies connexions.

Després arribarien alguns premis literaris a l’institut, alguns articles o crítiques de llibre en revistes de cicloscil, i esforços de guionista a la facultat. Tanmateix, res seriós, més enllà de la breu i superficial relació amb alguns lletraferits de barri, o vacunant-me contra aquella mena de zombis de divendres nit que esdevenien la perillosa espècie dels escriptors sense llibre. Bé, més que món de zombis, no ens enganyem… Desclassat definitivament gràcies al meu accés a la universitat, entre determinats ambients, l’escriptor sense llibres esdevenia aquell personatge que fa servir el fum de la creació hipotètica per seduir incautes, en una època d’estranya bohèmia més postmodernista que postmoderna.

Resultat d'imatges de hotel califòrnia xavier diez

Com tants altres, vaig anar fent experiments. Tanmateix, com a pèssim agent literari de mi mateix, al final vaig acabar escrivint semiprofessionalment. No pas com a narrador –encara-, sinó com a adaptador d’obres de teatre per a l’escola, com  a articulista, com a guionista radiofònic, columnista, crític i finalment, i d’una manera prou definitiva, en qualitat d’assagista i historiador, que esdevingué una activitat creativa amb més rellevància en tant que explotava el camí acadèmic que al llarg dels anys vaig anar obrint. En certa mesura, la no ficció esdevenia un espai confortable, acomboiat per les regles acadèmiques, la recerca i reflexió, i la sensació d’esdevenir un explorador en un terreny poc transitat. Com a introspectiu que sóc, em trobo més còmode en la reflexió i l’anàlisi que en la imaginació.

Tanmateix, i amb alguns llibres ja publicats, amb uns escrits amb certa difusió, i certa activitat com a blogaire amb un públic respectable, no renunciava a provar amb la narrativa. Això sempre és un format que requereix tècniques noves, pensar de manera diferent, aprendre a sobreviure en un espai desconegut. Si hagués de fer servir alguna metàfora, és com passar de saber córrer a aprendre a nedar. O d’anar en bicicleta, a portar una moto d’alta cilindrada. No era fàcil, i com tot ofici, requeria molta pràctica i experimentació, provatures, fracassos, detecció de problemes,… tot allò que té a veure amb la tècnica, encara que també amb l’ànima.

Probablement tenim un nombre d’escriptors similar a l’holandès  i menys lectors que eslovens

Després de més d’una dècada ja tinc tres obres narratives publicades: dues novel·les i un llibre de relats curts. No és una experiència fàcil. Sovint he pensat que és com si fossis víctima i executor alhora d’un cruel interrogatori. Sovint cal recórrer a material sensible, propi i aliè. No només és un trencaclosques de trames i subtrames, un esforç de dibuixar personatges creïbles, i alhora potents, de transcriure diàlegs el més versemblants possibles, i de dotar d’una ànima i una lògica a la història sense avorrir el lector. Hi ha coses encara més difícils. La primera, descobrir que sovint l’autor és un pèssim agent literari de sí mateix, i que el mercat pateix d’un mal estrany: hi ha molts escriptors i pocs lectors. Força qualitat general i escàs públic. Enfront als deu milions de lectors potencials en català, potser ni una cinquena part és disposat a comprar llibres literaris, i encara menys a llegir-los. Probablement tenim un nombre d’escriptors similar a l’holandès (amb un mercat potencial de vint-i-cinc milions de lectors en neerlandès) i menys lectors que eslovens (que no ultrapassen els dos milions d’habitants), de manera que et trobes la desagradable sorpresa que aconseguir vendre dos-cents llibres està bé, i cinc-cents és una festa. Que al final, al nostre país hi ha més futbolistes professionals que escriptors, i que sovint et planteges si l’esforç val la pena si s’arriba a tanta poca gent.

Fa algunes setmanes, vaig publicar la meva segona novel·la “Hotel Califòrnia”. Sóc un escriptor que, si bé sovint tinc un estil una mica destraler, sí tracto de treballar amb rigor i disciplina, i sóc, a més, força autoexigent. Objectivament, i això no m’havia passat amb llibres anteriors, em sento satisfet amb el resultat. Col·legues escriptors m’han fet bones crítiques. Tanmateix, i aquest és un mal que tenim molts, quan acabem de publicar un llibre, que intel·lectualment és com tenir una criatura, molts sentim allò de la “depressió postpart” i comencem a plantejar-nos coses. Després de l’esforç per publicar i per difondre el teu treball, no hi veus gaire facilitats perquè et facin una mica de cas. També resulta emprenyador que les piles dels grans magatzems són farcits d’obres d’interès discutible, fàcils i superficials, redactats (o reelaborats) per negres i que cada vegada més, les llibreries d’aquí van adquirint aquest model anglosaxó de literatura banal. O que a les planes culturals dels diaris hi apareguin ressenyes no llegits pels ressenyadors. O que l’Star System sigui tan restringit i gasiu (fins al punt que ni tan sols les grans figures poden dedicar-se a escriure llibres). Et planteges aleshores (i no sóc l’únic), si val la pena continuar.

No es tracta de perseguir l’èxit ni els diners, sinó del dret a deixar la petjada literària, de contribuir a crear una literatura catalana amb esperit col·lectiu, sense capelletes ni mandarinatges, veritable corrupció del sistema. Es tracta, ras i curt, de reivindicar el dret a existir i a parlar. Literalment. Literàriament.

 

Nota: Publicat el passat 9 de gener a Núvol

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!