Espai de Dissidència

Aquest dilluns ens deixava el sociòleg i pensador Zymunt Bauman. Vaig tenir el privilegi de conèixer-lo quan la Càtedra Ferrater Mora va tenir l’encert de convidar-lo a fer un cicle sobre  els desafiaments en la modernitat líquida, aviat farà quatre anys. El recordo, ja molt gran, tan gran com la seva energia apujant les escales de la Pujada de Sant Domènec, encalçant la Facultat de Lletres i deixant enrere els seus acompanyants, trenta anys més joves. També el recordo amb la seva eterna pipa fumejant, tot desafiant els més elementals consells mèdics, i el seu anglès amb un terrible accent polonès que animava als qui compartim afició al tabac escandinau i a l’anglès heterodox.

Si hagués de definir Bauman m’inclino per triar el mot de “supervivent”. Polonès d’origen jueu i classe treballadora, va sobreviure a la invasió nazi, va sobreviure a la Segona Guerra Mundial al costat de l’exèrcit soviètic, va sobreviure a la Polònia comunista sense llibertat de pensament i la seva tendència periòdica a les purgues antisemites, i va haver de sobreviure, al seu exili britànic, al menjar anglès i a la Margaret Thatcher. La seva biografia condicionava la seva filosofia de supervivència, de desafiar els entorns hostils d’un segle tan tràgic com antipàtic, de potenciar la supervivència de l’humanisme en una societat deshumanitzada a còpia de desigualtats i materialisme autista.

Si bé és cert que occident és avui més obert, tolerant i flexible, avui els individus habiten el territori de la precarietat, i han perdut les velles seguretats que marcaven la trajectòria professional, la família, les institucions, les ideologies o la religió.

Resumir el seu pensament no és fàcil. Com a fan particular, he llegit més de mitja dotzena de llibres de la seva generosa bibliografia, i no m’és difícil arribar a la conclusió que és un dels pensadors més sòlids de l’actual modernitat. Potser per això, sobta la paradoxa que sigui considerat com a l’autor del concepte de la societat líquida. En un resum simplificador, Bauman considera que les antigues estructures polítiques, socials, familiars, laborals, econòmiques, han estat enderrocades per la globalització. I, si bé és cert que el món globalitzat ens ofereix noves oportunitats, ens obre nous horitzons i camins inexplorats, la contrapartida consisteix a deixar els individus privats dels antics ancoratges col·lectius que marcaven l’existència de la gent. Si bé és cert que occident és avui més obert, tolerant i flexible, avui els individus habiten el territori de la precarietat, i han perdut les velles seguretats que marcaven la trajectòria professional, la família, les institucions, les ideologies o la religió.

Avui podem accedir a coneixements inimaginables fa només tres dècades. La revolució tecnològica permet que puguem viure més bé.  I tanmateix, i la crisi actual ens ho ha deixat ben clar, la majoria d’occidentals veuen erosionar les seves perspectives vitals, i molts viuen pitjor. El món d’ahir, en terme de d’Stefan Zweig, ens aportava una avorrida seguretat. El món d’avui, ens empeny vers la fascinant incertesa de la precarietat. El món d’ahir era sòlid i rocallós, el d’avui és líquid i fràgil.

En certa mesura, Bauman ha fet de notari de la modernitat. Ha constatat que el neoliberalisme ha fet metàstasi en tot el cos social, fins al punt que les relacions interpersonals han acabat reduïdes a una mecànica mercantilista. D’això ens parlava a una petita gran obra, “amor líquid”, en què constatava que la descoberta de la llibertat sexual, anhelada pels anarquistes sota la fórmula d’”amor lliure”, acabava essent l’entrada de la lògica del mercat en un amor cada vegada més banalitzat. Els individus acabaven ells mateixos esdevenint productes de consum, venent-se, explotant el seu atractiu, competint per fer-se un nínxol comercial. El problema, com succeeix amb la lògica de l’obsolescència programada, consisteix en què un cop passada l’efímera il·lusió de l’obtenció, ràpidament esdevenim material de rebuig, car quan la lògica econòmica s’inserta en les relacions humanes és normal que les persones esdevinguin coses, fet que des de la més elemental filosofia humanística, resulta escandalós. Només la força del pensament sòlid i rigorós ens pot evitar caure en els paranys que, en la modernitat, ens posem nosaltres mateixos. Potser per això, la desaparició de Bauman ens ha de fer reflexionar com d’essencials són les humanitats en la formació dels nostres infants i adolescents. Més filosofia i menys il·lusionisme!

Nota: Càpsula de ràdio al Girona Ara, de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!