Espai de Dissidència

Un estudiant de secundària, Muhammad Syed em va fer una entrevista per al seu treball de final de carrera sobre “fe, raó i laïcitat”, un treball prou interessant, d’altra banda.

Ocasions com aquestes representen una veritable oportunitat per fer un examen de consciència sobre qüestions essencials de l’existència, per reflexionar en profunditat sobre la relació personal que s’estableix amb un tema tan delicat sobre el fet religiós. Reconec que he escrit poc sobre el tema perquè, malgrat que sempre m’ha interessat, aquest sempre representa un afer relliscós. Passo la transcripció de l’entrevista.

Quin paper ha de jugar la religió en una societat laica? Pot la religió intervenir en l’espai públic i participar en els debats polítics?

Penso que la religió, o els sentiments religiosos, juguen, i han de jugar un paper important en qualsevol societat, perquè d’una banda són responsables d’una determinada ètica pública que pot millorar la convivència, perquè en certa mesura permeten configurar una identitat col·lectiva, i perquè aporten elements de reflexió fonamentals perquè cada societat pugui analitzar-se periòdicament. Ara bé, en una societat moderna, forjada en base a la pluralitat, i en el respecte a la pluralitat, tota religió ha d’acceptar la diversitat aliena, i ha de buscar fórmules de convivència amb aquell que és diferent. Això implica un preu: la tolerància, la discreció, i la necessitat de posar en qüestió les pròpies creences, o millor encara, la relativització de determinades creences. Això vol dir que en l’espai públic ha d’intentar evitar qualsevol idea d’hegemonia o superioritat respecte les altres fes (i respecte a la no-fe, és a dir, a l’ateisme i l’agnosticisme. Crec que, efectivament, tota religió té dret a participar en qualsevol debat polític, sempre i quan es respecti la línia vermella de no intentar imposar la seva cosmovisió a la resta de persones que conviuen en una comunitat. Cal excloure aquells amb instints totalitaris (és a dir, aquells que es creuen en possessió absoluta de la veritat). Això implica als fanàtics religiosos (no importa de quina religió) i inclou els fanàtics laics.

De què s’ha d’ocupar la religió i de què l’Estat?

És essencial la separació entre religió i estat. La religió crec que ha d’ocupar-se de l’ànima, de la relació entre individu i la divinitat, dels aspectes espirituals de la persona i la comunitat (això inclou també la solidaritat i el suport mutu), d’intentar millorar la convivència i del benestar públic i privat. Per la seva banda, l’Estat ha d’ocupar-se de l’administració dels afers públics, de fer d’àrbitre neutral entre una ciutadania diversa que pot tenir fe o no.

De quina manera perjudiquen els dogmes estrictes de la religió a la llibertat de l’individu?

El problema principal rau quan una interpretació radical d’una creença religiosa té vocació totalitària: és a dir, quan un grup d’individus, en nom de la religió, tracten de regular la vida de qualsevol individu d’acord amb uns preceptes religiosos. Això implica un ofec de les llibertats personals de cada persona, i per tant, genera conflictes de convivència, el perill d’enfrontaments intracomunitaris i la cohesió d’una societat fonamentada en la llibertat d’elecció. Quan un grup tracta d’imposar una religió, això vol dir sotmetre l’individu a una lògica perversa, o justificar el sotmetiment d’unes persones (per raó de confessió, sexe, edat,…) respecte d’altres.

Avui dia la religió és una identitat?

Avui, ahir i demà. La religió és un dels trets identitaris més forts que s’han donat al llarg de la història. Jo vinc d’una generació (vaig néixer el 1965) en què la imposició de la religió catòlica va fer que una majoria generacional es desvinculés totalment de la pràctica religiosa. A més, en ple període de guerra freda, amarats de certa formació política marxista o esquerranosa, ens pensàvem que la veritable identitat radicava en la classe social, o a tot estirar, en la nacionalitat. Quan era molt jove i estudiava història, em resultava molt difícil d’entendre les guerres de religió, o el conflicte a la Bòsnia de 1914 (que va provocar la Primera Guerra Mundial) perquè aleshores consideràvem la religió com un fet irrellevant o superat. Tanmateix, l’evolució geopolítica dels darrers vint anys ens ha demostrat que la religió és un dels trets que més marquen la identitat.

En aquest sentit, també hi ha una qüestió que és necessari recordar. Com a persona nascuda a la Barcelona de 1965, hi havia un fet que avui podria sobtar. La nostra era una societat ètnicament, religiosament homogènia. No hi havia persones diferents: hi havia rics i pobres, o tribus urbanes. A mesura que va arribar gent d’altres països, ens vam adonar com la religió esdevenia un factor de diferenciació claríssim. Ens vam haver d’acostumar a conviure amb persones molt diferents de nosaltres.

Són compatibles la fe i la raó? Què li falta a la fe i què li falta a la raó? Què pot aportar la fe a la raó i a l’inrevés?

Em fa l’efecte que no. És molt difícil enraonar amb algú que té una fe absoluta en les seves creences. I en aquest sentit, no parlo exclusivament de religió. Hi ha moltes persones, potser la majoria, que fins i tot la ideologia política la veu com a dogma de fe. I té unes dificultats terribles per comprendre les idees dels altres, o d’establir un diàleg constructiu. De fet, i fent referència al que explicava abans, tenir una societat més diversa no ens ha ajudat a madurar col·lectivament, sinó a reforçar el conflicte. Potser hi ha persones que tenim una visió més plural, tanmateix, per a la majoria, crec que els prejudicis es mantenen.

La raó pot arribar a resultar freda, superba, intel·lectual, arrogant, i fins i tot com s’ha comprovat en la història contemporània, el fanatisme de la raó pot acabar generant monstres (la Segona Guerra Mundial, l’Holocaust fou protagonitzada per a una Alemanya que excel·lia en pensament filosòfic o jurídic, i va posar la racionalitat al servei de la destrucció o l’extermini, com ens recorda Hannah Arendt). Per tant, a la raó, li manca empatia. Per la seva banda, a la fe li manca flexibilitat, pensament profund. I li sobra passió.

La fe aporta solidesa a l’individu i la col·lectivitat. Qualsevol gran projecte personal o comunitari requereix la força espiritual que li pot atorgar la fe. També, en dosis adients, la fe pot aportar cohesió i força. La raó aporta capacitat d’anàlisi, realisme, organització, la relativitat i l’escepticisme necessaris per prevenir els errors. Ben portades, ambdues poden complementar-se (tot i que normalment són en conflicte).

En tenir creences religioses som més morals?

No necessàriament. Per experiència, la major part de les persones formen part d’una comunitat religiosa per accident: per haver nascut en el si d’una religió, o perquè sovint convertir-se a una creença determinada pot aportar beneficis personals (teixir una xarxa de contactes, buscar un espai protector, prosperar, ésser acceptat….)

La moral, des del meu punt de vista, és el fruit d’una profunda reflexió personal, de caràcter cívic, i alhora de caràcter espiritual. La religió que conec més bé, el cristianisme, té un codi moral que té punts de racionalitat importants (perquè, fonamentalment els deu manaments permeten una convivència social harmoniosa). El problema rau quan determinats col·lectius en el sí d’una determinada religió manipulen els valors morals d’acord amb projectes polítics o personals que els beneficien. Per posar un exemple: les restriccions morals a les dones solen servir per establir un control de la sexualitat que reforci la permanència i la supervivència del grup.

La nostra societat és una societat secularitzada?

Penso que sí, encara que només d’una manera superficial. A la pràctica, seguim tenint una estructura de pensament religiós, encara que la gent pugui ser agnòstica o atea. La vida quotidiana és farcida de ritus (Nadal, casaments, batejos, enterraments,…) que mostren com és encara important cert pensament religiós, ni que sigui de caràcter inconscient.

És fonamentalment tradició la religió?

Sí, i no. Cada creient viu de manera diferent la religió. Per a molts és tradició, actua en el sí d’una comunitat per inèrcia, perquè toca, perquè l’entorn condiciona, perquè la gent no sempre qüestiona el que la comunitat de fidels considera pertinent. En altres casos, molta gent manté un diàleg constant amb la seva divinitat o amb sí mateix, amb un caràcter més espiritual.

Hem de suprimir la religió de la societat o cadascú pot practicar la seva fe sense pertorbar l’ordre social?

Suprimir la religió no és viable. No ha funcionat en moltes de les experiències històriques anteriors com la Revolució Francesa o la Revolució Russa. Jo crec que cert sentit d’espiritualitat és inherent a la condició humana. Ara bé, tota religió, com tota creença, contràriament al que consideren els integrismes, no és immutable. Evoluciona d’acord amb la pròpia lògica i la influència de l’entorn. En societats complexes com la modernitat, la religió pot resultar sovint un factor de reacció davant la incertesa del canvi, i és quan assistim a l’emergència dels radicalismes. En altres casos, en el xoc contra la realitat pot extingir-se i integrar-se en altres (com va passar, per exemple, amb els animismes pagans europeus o les religions precolombines). Sovint, també poden evolucionar d’acord amb projectes socials determinats (la teologia de l’alliberament a Llatinoamèrica).

Hi ha col·lectius que poden practicar la seva fe sense pertorbar l’ordre social (la majoria), o per contra, hi ha religions que en conflicte amb la modernitat i els principis de la Declaració dels Drets Humans, poden resultar lesives per als individus i tòxiques per a les societats on es desenvolupa. Qüestions com els matrimonis forçats (o, històricament, el canibalisme practicat a Papua Nova Guinea, o els sacrificis humans de la religió asteca) evidentment resulten amenaces per a la convivència, i per tant, han de ser combatudes.

Penso que és necessari separar la dimensió espiritual de tota religió (absolutament legítima) de pràctiques contràries als drets de les persones que tracten d’emparar-se en dogmes religiosos. Jo aquí sóc molt clar. Hi ha qüestions que són intolerables. La primera responsabilitat és de la comunitat religiosa, i si així no es resol, de la intervenció d’una societat democràtica.

Un exemple. Aquí semblaré una mica radical. I parlaré del catolicisme (religió de la qual, si més no, nominalment, en formo part). Penso que la discriminació de les dones per a exercir com a sacerdots és intolerable. Crec que caldria forçar a la institució a admetre-les com a tal, encara que això representés una ingerència en el seu dret.

Fins a quin punt hem de ser tolerants amb les altres religions?

Contestaré en una línia similar a l’anterior pregunta. Hem de ser tolerants en funció del respecte als drets de l’individu que practiqui una determinada confessió. La tolerància i el reconeixement de l’altre són fonamentals. El respecte als drets humans és l’únic dogma que és per sobre de tota la resta.

Entenc que aquí provoco un conflicte. Bona part de les religions, especialment les monoteistes, consideren que Déu és un ésser suprem, i l’home, la seva creació, i que per tant el segon s’ha de sotmetre al segon. Com a persona que tinc els meus dubtes sobre l’existència d’una divinitat, considero que l’individu és sagrat, i malgrat que Déu (o déus) existeixin, una societat ha de fonamentar-se en la llibertat i sobirania de l’individu. I per tant, tot qüestionament d’aquest principi no és admissible.

El filòsof alemany Max Stirner, pare intel·lectual de Friedrich Nietzsche, considerava que era Déu qui havia d’estar al servei de l’individu i no pas a l’inrevès, perquè fins i tot, des d’una perspectiva teològica, si cada persona tenia dret a viure bé, a gaudir de llibertat i de benestar, quin sentit tenia el sacrifici? L’individu no pot ésser sacrificat en nom d’una divinitat que probablement no existeixi. I encara que existís, això no canviava res.

El terrorisme islàmic es deu a la religió o bé a causes econòmiques i geopolítiques?

Aquí seré molt heterodox. Com ja he defensat en alguns dels meus escrits, l’islamisme polític no té a veure amb la religió i fa servir les causes econòmiques i geopolítiques com a pretext. Penso que bona part de les societats islàmiques viuen un conflicte intern amb la modernitat. Els diversos islams, que històricament no han fet mai la distinció entre poder civil i religiós, no es troben còmodes ni segurs en la modernitat. Amb una visió patriarcal, tenen certa por a perdre el control de l’individu, i per això determinades elits político-religioses proposen una lectura rigorosa de l’Alcorà. A occident, per exemple, la por a què les dones escapin al control de la comunitat (normalment les noies immigrants als països occidentals solen ser bones estudiants i podrien ascendir socialmet) potencialment podrien optar a un mercat matrimonial amb no musulmans, i això implica molta por respecte a la possibilitat de dissoldre la comunitat de creients. A molts països com els del Magrib, trobem que les elits autòctones, sovint vinculades a un poder autoritari s’han occidentalitzat, i la religió i la tradició esdevenen una eina reactiva i identitària, una mena de protesta contra les grans desigualtats internes d’aquestes societats. Finalment, i també en clau interna, les monarquies del Golf, amb una visió wahhabita, tracten d’introduir-se en bona part dels països musulmans mitjançant associacions caritatives i polítiques del “regal” per influir políticament i expandir-se culturalment en bona part dels països de majoria musulmana. Turquia està intentant fer el mateix a Tunísia, i durant molt de temps, els germans musulmans d’Egipte van fer el mateix.

Hauríem d’abandonar els rituals religiosos i limitar-nos a una espiritualitat íntima?

Depèn. Crec que caldria actualitzar els rituals religiosos, de manera que siguin percebuts com a més pròxims amb la resta de confessions, o tractar que no semblin invasius. Això implica major dimensió ecumènica, certa adaptació dels rituals als valors més compartits (l’exclusió o la reducció del paper de les dones crec que està fent molt de mal a les religions monoteistes). L’espiritualitat íntima, en canvi, en una societat cada vegada més banal i materialista, pot tenir força futur.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!