Ara és demà?

El Consell Escolar de Catalunya enceta aquesta setmana un procés de reflexió sobre l’educació dels pròxims anys. A tal efecte, cinc personalitats procedents del món acadèmic han elaborat una ponència cadascú en què es tracten àmbits diversos (els pilars, l’arquitectura, el centre, el professorat, l’alumnat) en el que hauria de funcionar com a una mena de nou llibre blanc del sistema d’educatiu català. Malgrat que el llenguatge fet servir és ambigu, a pocs se’ns escapa que aquest document que es tancarà abans de final de curs és una mena d’un full de ruta sobre el nou sistema educatiu de la futura i hipotètica República Catalana, perquè clarament depassa les competències de la Generalitat, i perquè fins i tot el títol –Ara és demà, un dels més coneguts poemes de Miquel Martí i Pol- ens remet a aquest terreny desconegut de la transició nacional en què “tot està per fer i tot és possible”.

Tot llibre blanc té certes funcions i litúrgies. Estableix una reflexió sobre el passat, una anàlisi sobre els problemes presents, i marca objectius de futur. Hi ha una part menys explícita: l’orientació política o l’agenda oculta del redactor, perquè les solucions mai no són neutrals. En el document del Consell, prop d’un centenar de planes de prosa noucentista, s’apunten algunes novetats: l’obligatorietat d’estudiar fins als divuit anys, l’endarreriment d’un curs l’accés a la universitat, modificació dels requisits per exercir de docent, o deixar per als quinze anys el tall que separa l’escola de l’institut.

L’ Ara és Demà no reconeix els veritables problemes de l’educació, i per tant no busca les solucions globals, sinó que dissenya algunes sortides parcials seguint la filosofia del “Qui dia passa, any empeny”.

Més enllà de l’acord o desacord respecte a bona part d’aquestes idees, em declaro escèptic. No ho faig per negativitat. L’optimisme no és una opció si hom està informat, es disposa de certa perspectiva, es coneix els tub d’assaig dels laboratoris de pensament que han elaborat les propostes i ens adonem de les fràgils premisses sobre les quals se sustenten. L’ Ara és Demà no reconeix els veritables problemes de l’educació, i per tant no busca les solucions globals, sinó que dissenya algunes sortides parcials seguint la filosofia del “Qui dia passa, any empeny”.

Dels veritables problemes del sistema educatiu cap apareix al centenar de plana, i per tant, no existeix cap voluntat de donar-hi resposta.

El primer és una manca endèmica de recursos. Si bé les retallades dels darrers anys l’han fet més evident, la cosa ja ve de lluny. Catalunya, ara amb xifres oficials del 2,8% d’inversió respecte al PIB (com Perú, Cambodja, Laos o Guatemala) no pot pretendre fer cap pas endavant. Com a molt pot aspirar, a còpia d’esforç docent, a no caure a l’abisme. Tanmateix, en èpoques de vaques grasses, mai va ultrapassar el 4,5%, molt lluny del 6% que diu la pròpia LEC o el 7% dels països escandinaus. Només cal mirar la proliferació de barracots, senyal inequívoc a famílies i alumnes que l’educació no és cap prioritat.

El segon és la perversió d’una doble xarxa, pública i privada, herència del franquisme i feta servir amb deshonestedat per segregar socialment en un frau consentit segons el qual la teòrica gratuïtat es paga. És difícil parlar de cohesió sense establir una escola pública potent i una xarxa única amb idèntiques regles del joc. També és trist veure com els antics “idearis” que singularitzen determinades opcions morals es disfressen de “projectes” i “autonomia escolar.

La veritable edat d’or de l’escola catalana són les dècades de 1980 i de 1990, quan es construeixen escoles a dojo, i desenes de milers de docents compromesos generalitzen una escola democràtica i qualitativa.

El tercer és l’assumpció, per part de la nostra intel·lectualitat educativa, d’un autoengany sobre la història educativa del país. Certament, el paper de l’estat espanyol en política educativa ha estat ben galdós. Tanmateix, quan els pedagogs evoquen i idealitzen les experiències del Patronat Escolar de Barcelona, la Mancomunitat, la República o l’escola activa dels anys seixanta, es refereixen a experiències aïllades i limitades que afectaven a uns pocs milers de criatures de famílies benestants. La veritable edat d’or de l’escola catalana són les dècades de 1980 i de 1990, quan es construeixen escoles a dojo, i desenes de milers de docents compromesos generalitzen una escola democràtica i qualitativa. Em remeto als informes del CEO en què queda clar que els catalans d’entre 30 i 40 anys és la generació més ben formada de la història.

El quart és l’absència d’autoestima del sistema, sovint potenciada per uns mitjans que projecten una imatge negativa (i que, per contra, funciona decentment malgrat la gasiveria pressupostària). El resultat, certa creença en dietes miracle, com ara l’Escola Nova 21, en què sovint docents i famílies benintencionades confien en tafurs indocumentats.

La cinquena i darrera, potser la síntesi de tot plegat, és l’absència de confiança entre els actors educatius, especialment de l’administració contra famílies i docents. És per això que les reformes legals incideixen a reforçar direccions a costa de treure marge d’actuació a pares, mares i mestres. Sense una confiança total entre agents, no és possible millorar res, ni afrontar el futur amb garanties.

Ara bé, i si haguéssim de resumir en una sola paraula el gran problema que l’Ara és Demà no sembla disposat a resoldre, és el de la desigualtat. El nostre sistema educatiu és el reflex de la nostra societat. Les desigualtats educatives, allò que més mal fa quan mirem escoles i instituts, són fruit de les velles desigualtats socials corregides i ampliades per la globalització. El Consell no sembla voler resoldre, més enllà de certa retòrica, la mare de tots els problemes.

Nota: Càpsula de ràdio al Girona Ara de Fem Ràdio
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *