Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

23 de novembre de 2016
0 comentaris

AmargAmèrica

El passat 9 de novembre, tenia classe de l’assignatura d’Història Contemporània amb els meus alumnes de periodisme. La victòria de Trump a la matinada anterior havia generat un ambient depriment. Com no podia ser d’altra manera, vam dedicar els primers minuts per debatre sobre la transcendència del fet i especular sobre les possibles conseqüències. Els vaig advertir que molt probablement recordarien aquell dia, perquè potser seria un punt d’inflexió d’aquells que condicionen trajectòries vitals, individuals i col·lectives, sense saber exactament com ni amb quina intensitat.

Vint-i-set anys enrere, exactament un altre 9 de novembre, vaig tenir una sensació semblant, encara que en un sentit contrari. Aleshores estaven desmuntant el mur de Berlín i una onada d’optimisme recorria Europa. La fi de la Guerra Freda semblava que ens portaria a un món amb menys tensions internacionals, sense l’amenaça del botó nuclear i amb la possibilitat de reconciliació entre dos blocs antagònics, potser amb una síntesi entre el millor de tots dos mons. Reconec que vam pecar d’ingenuïtat. Certament aquell fou un dia transcendent que afectà les nostres vides, encara que no ben bé com ens pensàvem. Sense model alternatiu, el bloc occidental ha viscut una terrible involució política i econòmica que ha tingut com a contrapunt una desigualtat extrema, estesa com una plaga de llagostes, disposada a devorar societats senceres. La precarietat ha esdevingut la principal llei del mercat laboral, l’equilibri del terror ha deixat pas a nous actors internacionals que fan servir el vell fonamentalisme i l’imperialisme de tota la vida de potències menors, mentre que la política exterior dels USA, despullada de qualsevol idealisme, s’ha dedicat a intervenir de manera matussera, defensant interessos de baixa volada, i sembrant el caos i el neoliberalisme manu militari. Tot plegat, potser hi ha hagut creixement econòmic, potser disposem de més “gadgets”. El preu a pagar, en canvi, sembla onerós: milions de persones sense perspectives, sense futur, amb unes desigualtats insultants, amb una degradació de la convivència i una imbecilització de la gent que esfereeix, i que ha tingut les seves conseqüències.

Els meus estudiants tenien aquesta por. Que a partir del 9 de novembre de 2016 les coses es facin més difícils i complicades.

Que el món esdevingui encara més perillós. Que es tracti la complexitat (i la diversitat) a garrotades en el clàssic recurs a inventar bocs expiatoris (habitualment de pell fosca). Tanmateix, també vam pensar que molta gent ahir, allà i aquí, devia estar contenta i il·lusionada. Jo afegiria que tan il·lusionada com ingènuament ho estàvem nosaltres vint-i-set anys enrere. Una ingenuïtat suïcida, perquè objectivament les perspectives són descoratjadores. Cert és que la globalització és culpable de la degradació de les perspectives de milions de persones que la sociologia nord-americana ubicava en la categoria de “classes mitjanes”. Que moltes fàbriques es van deslocalitzar a països en què és més fàcil explotar la gent, o que el suposat “lliure comerç” és una fórmula de neocolonialisme encobert, o que la importació de treballadors pobres (altrament denominada immigració) representa una competència deslleial en el mercat de treball i alimenta bombolles especulatives. Tanmateix, aquests fets tangibles, aquesta desesperació sorda, aquesta proletarització invisible, sembla haver estat resolta de la pitjor manera possible, lliurant el poder nuclear a un dels principals artífexs i col·laboradors d’aquesta situació.

“Pels seus actes els coneixereu”, ens diu l’evangeli de Sant Mateu. Gent com en Donald Trump ha sabut manipular els sentiment difús de degradació social i frustració psicològica d’estrats sencers de la societat nord-americana a qui la propaganda els feia pensar que pel fet d’haver nascut mascles i blancs tenien un estatus superior a la resta. I tanmateix, s’han llençat a les mans d’un tipus sense escrúpols ni autocontrol, ensinistrat en l’art del totalitarisme d’empresa. Com a empresari, Trump és un pinxo que tracta els seus treballadors com a vassalls, que persegueix els sindicats, que fa de l’explotació un art, i que busca el lideratge a partir d’un posat de mascle alfa a partir d’un ego superaltiu. En certa mesura és lògic que molts l’adorin. Al cap i a la fi, la identitat nord-americana es fonamenta en aquests vells preceptes de lideratge, competitivitat i violència. El culte al guanyador, a l’acumulació material, a l’acció directa sense subterfugis forma part de l’ABC del que s’espera de qualsevol nen que comença l’Elementary School. A nivell simbòlic, l’esport nacional, el futbol americà, no deixa de representar metafòricament aquesta filosofia: força bruta, i algú que agafant una pilota passa per damunt el contrari fins obtenir una victòria sense discussió, en partits en què el reglament impedeix l’empat. Trump és així, un tipus violent, amb habilitat per manipular el ressentiment, i tripijocs per aconseguir el que vol sense manies per trepitjar els enemics o aprofitar-se dels amics per endur-se la glòria.

Forma part de la tradició. Entre els meus novel·listes preferits, hi ha en Jonathan Franzen, el qual, gràcies a novel·les com “Les correccions” o “Llibertat” retrata aquesta lenta evolució de les darreres generacions d’aquests grups que passen de l’optimisme posterior a la segona guerra mundial a aquest enfonsament en la misèria moral que ens ha dut la involució neoliberal. Tanmateix, Franzen, que és un novel·lista amb grans habilitats literàries, fa sovint incursions en les genealogies familiars dels personatges, indaga en els personatges europeus que fa segle i mig van trencar els seus lligams, les seves relacions personals amb els seus països i famílies i es van instal·lar en un territori del qual es van apropiar sense recances ni manies a l’hora d’imposar-se violentament. Franzen relata sovint com milions de persones es van voler reinventar des d’un individualisme extrem per instal·lar-se en una mena d’autisme autocomplaent. Generacions després, reapareixen els fantasmes familiars de la duresa i el ressentiment, dels dimonis que reemergeixen quan les coses no van bé i l’amargor s’instal·la i se sublima en política.

I tanmateix, l’americana és una cultura amb gran capacitat de seducció, amb una música sublim, una història fascinant, personatges impressionants i alguns episodis del passat admirables, allò que alguns denominen “soft power”. És un país peculiar capaç del millor i del pitjor. Ara sembla que obrim una etapa història en què no se’ns convida precisament a l’optimisme. El pitjor no és el dia d’avui, sinó les incerteses que s’obren a partir d’ara, en els esdeveniments d’aquesta nova etapa històrica.

Malgrat que el passat 9 de novembre va ser un dia que recordarem, crec hauria de ser una d’aquelles jornades per oblidar.

 

Nota: Article publicat el passat 14 de novembre a Solidaritat Obrera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!