Tothom sap el que passa a Catalunya

L’historiador Xavier Casals acaba de publicar La Transición Española. El voto ignorado de las armas, en el que resulta ser una obra de referència per comprendre les dimensions i abast de la Transició. Casals, amb un estil ponderat i tractament rigorós, ha disseccionat aquest període històric en base a la dialèctica entre fonts documentals i dibuixa un panorama fosc, més dur i colpidor del que imaginen els crítics amb aquell procés en què el franquisme es va disfressar de democràcia. A diferència d’altres treballs precedents, aquesta obra marca un punt fronterer entre el periodisme que especula i la historiografia capaç d’analitzar amb prou distanciament esdeveniments del passat.

L’historiador barceloní planteja una tesi interessant a partir de fets coneguts. La Transició espanyola fou la més violenta de les que van tenir lloc al continent des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Diverses recerques indiquen que entre 1973 i 1982 es van produir entre 500 i 700 morts en 3.200 accions violentes de caràcter polític, molt més que durant el pistolerisme de la dècada de 1920. Ara bé, l’autor considera que aquest ambient acabà esdevenint un factor que consolidà la democràcia respecte a aquells que feien servir les armes per desestabilitzar-la. És constatable que, en quatre dècades, l’Estat ha passat a tenir una de les taxes d’homicidi més baixes del món occidental, i l’opinió pública del país rebutja, de manera gairebé unànime, la violència amb finalitats polítiques.

Precisament, una de les coses que destaquen del període és la connivència entre cossos policials, exèrcits, jutges i una llarga cadena de violència subcontractada a grups d’ultradreta o mercenaris de fortuna (ultradretans italians, argentins o l’OAS francesa) per intimidar l’oposició i controlar un procés a la democràcia viscut com una amenaça del franquisme.

Ara bé, les prop de 800 planes d’un llibre ben documentat i que repassa amb exhaustivitat la major part dels episodis controvertits del període permeten al lector fer la seva pròpia composició. Més enllà de la voluntat de Casals, l’obra ens radiografia una Espanya en transició no allunyada d’una Alemanya Oriental en què els diversos serveis d’espionatge escruten la vida privada de milions de ciutadans i l’estat destrueix les vides d’aquells no disposats a acotar el cap. A diferència de l’Stasi, avui no és possible consultar els arxius d’un estat policial que ho sabia gairebé tot de tothom. A banda de les dificultats imposades als historiadors per consultar fonts oficials, es van destruir els arxius del partit únic, i les normatives vigents, fonamentades en la llei d’amnistia de 1977 (de “punt final”) consolidada en alguns preceptes constitucionals, impedeixen indagar en la crua impunitat dels aparells repressius. Precisament, una de les coses que destaquen del període és la connivència entre cossos policials, exèrcits, jutges i una llarga cadena de violència subcontractada a grups d’ultradreta o mercenaris de fortuna (ultradretans italians, argentins o l’OAS francesa) per intimidar l’oposició i controlar un procés a la democràcia viscut com una amenaça del franquisme.

És fins a cert punt normal. Cada cos repressiu disposava del seu propi servei d’espionatge, un dels quals el Seced, controlat directament per Carrero Blanco, constatava que la corrupció era generalitzada entre les elits franquistes i els seus col·laboradors. Una hipotètica democràcia suposava una amenaça per mantenir la capacitat d’enriquir-se il·lícitament o tot allò que el franquisme havia robat (des d’empreses públiques fins a nadons). D’aquí que la violència era un instrument per tal que la democràcia no anés més enllà dels límits que les classes dirigents franquistes estiguessin disposades a concedir, és a dir, que cap franquista cedís ni un mil·límetre en el seu poder o privilegis. Els grups d’ultradretans servien per intimidar aquells partidaris d’una democràcia real o els qui plantegessin una manera alternativa d’entendre el poder. D’aquí que la violència se centrés a perseguir la dissidència que plantegés escenaris alternatius (contra l’esquerra o els nacionalismes basc i català). D’aquí que disposem d’una democràcia esterilitzada, de curt abast, en què els descendents dels franquistes continuen ocupant els espais clau i els ressorts estratègics de l’estat (si cal, amb lleis mordassa).

Al cap i a la fi, tots sabem que l’única manera de reformar Espanya és alterant les seves fronteres. Al cap i a la fi, l’única manera de derrotar el franquisme és constituint una República Catalana

De fet, la histèria anticatalana l’hem d’entendre com la preocupació del franquisme tàcit actual de qüestionar l’statu quo. Periodistes com Jordi Borràs han destapat bona part de les connivències entre la ultradreta i l’anticatalanisme militant, i la seva connexió amb aquest estat profund en què es mou cert discurs victimista estil Inés Arrimadas. Tanmateix, tots sabem què passa a Catalunya: que una de les poques persones amenaçades per haver remogut la ferum de les clavegueres de l’estat és Jordi Borràs. Al cap i a la fi, tots sabem que l’única manera de reformar Espanya és alterant les seves fronteres. Al cap i a la fi, l’única manera de derrotar el franquisme és constituint una República Catalana.

 

Nota: Article publicat a El Punt Avui el passat 14 de novembre
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.