No sóc gaire expert en temes religiosos. Ara bé, cada vegada que algú planteja propostes que qüestionen l’statu quo, es trobarà amb un exèrcit d’opinadors, polítics i responsables d’una teòrica societat civil repetint fins a la sacietat la paraula “Constitució” a la manera d’allò que el budisme denomina “mantra”. Per als poc avesats en teologia, “mantra” es refereix a expressions rituals que es creu tenen poder espiritual. En el camp de la psicologia es fa servir com a figura retòrica per definir un pensament circular, amb la voluntat (poc realista) d’influir en l’entorn.
És ben curiós. La Constitució, a la manera d’un llevataques miraculós, sembla que serveix per a tot. Per a defensar la perennitat de la nació, les “corridas” de toros, l’estat del benestar o la terra promesa. Efectivament, ja sigui en un to “senyoreta Rottenmeyer”, ja sigui en plan Heidi, cada volta que els catalans plantegen votar, qüestionar els privilegis de les elèctriques o defensar la immersió lingüística, sentim darrere nostre un mastegot amb l’inequívoc tacte dels 168 articles i 14 disposicions que més de quatre cinquenes parts dels oients d’aquesta emissora no van tenir oportunitat de votar. I, encara que ho haguessin pogut fer, l’alternativa (és a dir, cap) tampoc resultava precisament inspiradora.
De debò es va votar? Malgrat els anys que porto d’historiador, encara no he perdut la capacitat de sorpresa. En el llibre que el meu col·lega Xavier Casals acaba de publicar sobre la violència a la Transició, recull el testimoni del generar José María de Peñaranda, antic espia del CESID, que fa uns deu anys explicà en un llibre sobre els serveis d’intel·ligència espanyol que s’havien falsejat els resultats del referèndum constitucional de 1978. I es va fer per inflar una participació que, sembla, no havia arribat al 50% (enfront el 68% de les xifres oficials), i que en tot cas, el vot favorable va representar un 42,8% del cens. Bé, de fet, no és d’estranyar, perquè aquells anys, per als qui els van viure, passaven coses molt estranyes, encara es mantenia el monopoli informatiu de Ràdio Televisió Espanyola, es va fer una llei electoral a mida del poder, i tot plegat esdevenia una democràcia vigilada a distància per les porres i els sabres. Ara hem millorat una mica. La democràcia és vigilada per la maça d’uns quants juristes del Tribunal Constitucional triats a dit pels partits polítics de l’stablishment.
La Constitució, si analitzem els resultats des de la perspectiva del temps, va servir per legalitzar el franquisme i preservar els interessos dels seus beneficiaris
La Constitució del 78 té les seves curiositats. Va ser votada a les corts només per la meitat de l’Aliança Popular de Fraga. Amb el pas dels anys, els autoanomenats populars semblen els més aferrissats defensors d’aquest patracol de feixuga redacció. Sovint, en els mantres repetits una i una altra vegada pels de sempre, hi detecto cert fanatisme religiós, certa tensió en la desconfiança que la gent pensi i actuï per compte propi. No m’estranya. La Constitució, si analitzem els resultats des de la perspectiva del temps, va servir per legalitzar el franquisme i preservar els interessos dels seus beneficiaris. En primer lloc, va imposar els seus símbols: la bandera franquista sense gallina; la patxanga infumable de l’himne franquista; l’hereu franquista sota la fórmula de monarquia. Va impedir al seu articulat la persecució legal dels crims comesos durant la dictadura. Uns tipus armats van fer arribar un paper rebregat als ponents constitucionals amb una cal·ligrafia nerviosa i una sintaxi infame amb el redactat dels articles 2 (Espanya és indissoluble, repetit vàries vegades en una frase inacabable) i 8 (l’exèrcit pot intervenir quan catalans o bascos es posin neguitosos). És cert que al redactat hi havia elements positius: dret al treball digne, a l’habitatge, a moltes altres coses que no ultrapassen el terreny de les bones intencions. Tanmateix, el més interessant de tot és el títol X, que impedeix, a la pràctica la revisió constitucional. Que allò que els tancs van unir, la constitució no permeti que se separi.
Bé, això de la revisió constitucional és relatiu, perquè ha quedat prou clar que quan la Merkel comença a emetre ordres en alemany, es veu que sí que es pot rebentar els principis constitucionals. Tanmateix, això ja sembla una altra història.
El que sembla que passarà és que aquest 6 de desembre, tornarem a tenir sarau. Alguns es plantegen, com el 12 d’octubre, anar a treballar en protesta per aquest mantra tan avorrit. Ara bé, jo sóc dels que pensen que hi ha una cosa bona de la Constitució a la qual no cal renunciar-hi: el pont de la immaculada Constitució.
Nota. Càpsula Setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!