Nacionalisme sense nom

Un dels èxits del nacionalisme espanyol ha estat invisibilitzar-se, saber passar desapercebut, reinventar-se després de les exaltacions franquistes. Una de les funcions d’aquest nacionalisme banal que sembla el paradigma d’allò formulat per Michael Billig és combatre la dissidència, o potser més apropiadament hauríem d’anomenar, si tenim en compte el caràcter sagrat i religiós del fenomen, l’heretgia. És així com la qüestió d’encaix de la diversitat nacional ha passat a denominar-se com a problema catalán, i com s’atribueixen els mals dels traumes polítics del segle XX a aquells que gosen dissentir de la identitat única i uniforme.

En els dies presents, i en certa mesura, a partir de l’època de consolidació del règim del 78, l’establishment acadèmic i mediàtic hispànic ha maldat per aixecar un cinturó sanitari al voltant de Catalunya. Això implica certa impossibilitat de comprendre la dimensió del fenomen de l’independentisme, i més enllà, del divorci mental creixent entre bona part de la societat catalana i l’espanyola, allò que el periodista Francesc Marc Álvaro denomina la “desconnexió“. Sens dubte, això propicia els errors que aguditzen el conflicte, i alhora també incapacita bona part de l’opinió pública espanyola per administrar-lo. Lògicament, en aquest context, apareix el silenci clamorós de la intel·lectualitat espanyola. De fet, bona part de la inòpia en què viu Espanya té a veure en l’esforç actiu d’acadèmics i pensadors hispànics per bastir aquest nacionalisme invisible espanyol a còpia de tergiversar, fins a fer-lo irreconeixible, Habermas. De fet, amb comptades excepcions, la principal tasca dels intel·lectuals espanyols, a esquerra i dreta, ha estat articular un nacionalisme propi, uniforme i inflexible, i titllar de nacionalistes intolerants els altres. En resum, un exercici de manipulació informativa encomiable (i premiat amb sobrerepresentació a tribunes periodístiques i tertúlies polítiques).

Resultat d'imatges de francesc puigpelat

Aquesta certa impostura d’aspirants a jacobins s’ha correspost a casa nostra amb la llarga tendència a mirar-se el melic, a abusar de l’autoreferència, i per tant, a col·laborar a fer percebre com a inexistent un nacionalisme d’estat poderós i desacomplexat. De tot això ens parla Francesc Puigpelat al seu darrer assaig Breu història del nacionalisme espanyol, de la Constitució de 1812 a la prohibició del 9-N (Angle Editorial, Barcelona, 2016, 239 pp.), que acaba d’obtenir el Premi Irla.

Puigpelat no inventa res, sinó que es limita a remenar el que és ja ben conegut entre els historiadors de la cultura: la creació del nacionalisme espanyol, essencialment de matriu romàntica (tant en el vessant conservador, com en el progressista-jacobí) a partir de la generació de mitologia o l’elaboració d’una historiografia que, com passa arreu d’Europa, busca justificar l’existència de l’estat i crear discurs per cercar la identificació nacional dels seus habitants. Ras i curt, ens trobaríem amb la invenció de la tradició, dibuixada per Eric Hobsbawn mig segle enrere, i que tants altres països van fer a fi d’assegurar l’obediència de la ciutadana a l’estat. És per això que els sistemes educatius van implantar la història nacional, que en el cas espanyol, i de la mà de la Llei Moyano de 1857 va anar acompanyada inextricablement de la Història Sagrada.

Una majoria castellana determina un model jacobí i centralista de nació-estat en què s’insta a la diversitat a què lliurin la identitat col·lectiva a la boca i vagin entrant amb les mans aixecades, gest contestat amb la primera onada de les independències llatinoamericanes poc després.

La construcció de discurs, de la qual l’assagista balaguerí ens en parla, es genera des de la doble mitologia de la història espanyola elaborada pel nacionalista liberal Modesto Lafuente, i des del vessant més conservador -inspirador per al moviment del nacional-catolicisme- de Menéndez Pelayo. En ambdós casos conflueixen a construir un relat d’una nació -l’espanyola-, uniforme, teleològica, i fruit del destí revelat. També coincideixen a ocultar o minimitzar allò que no encaixa amb la finalitat darrera de la unitat nacional, allò que no encaixa amb el guió preestablert, és a dir, una Catalunya d’identitat alternativa, un potencial Portugal oriental.

Puigpelat fa un repàs amb voluntat de simplificació i divulgació a l’escassa bibliografia que s’ha publicat sobre un tema per on el món acadèmic passa de puntetes. Destaca, entre les referències, a un José Álvarez Junco -el més semblant a un intel·lectual orgànic actual- amb el seu Mater Dolorosa, i un excel·lent contrapunt amb la gran feina de reflexió epistemològica realitzada per Jaume Vicens Vives, que va produir la paradoxa que el millor historiador “espanyol” de la seva generació fos contemplat amb incomoditat entre una historiografia hispànica de vocació carrinclona i nacionalment aïllacionista.

Resultat d'imatges de historia de españa rafael altamira

En el llibre, l’autor tracta de resseguir la construcció intel·lectual de la nació espanyola, des del protonacionalisme, lligat a l’imperi, entre els segles XVII i XVIII, i l’acta de creació del moviment, que no és altre que la Constitució de Cadis de 1812, en què una majoria castellana, determina un model jacobí i centralista de nació-estat en què s’insta a la diversitat a què lliurin la identitat col·lectiva a la boca i vagin entrant amb les mans aixecades, gest contestat amb la primera onada de les independències llatinoamericanes poc després. A partir d’aquí, amb la paradoxa de la descomposició imperial, la impotència política, econòmica i social de fer-se un espai enre el concert de les nacions modernes, amb l’impacte de la pèrdua de les darreres colònies el 1898, el nacionalisme espanyol no fa altra cosa que tractar de perseverar en la construcció d’una identitat de matriu castellana, amb moments en què s’alterna la pressió i la repressió. També, l’autor constata que, a diferència del model francès, la nació espanyola es mostra incapaç de seduir, ja sigui per voluntat pròpia o per la impossibilitat d’oferir res a canvi.

Com tot assaig que tracta d’abastar moltes qüestions, Puigpelat fa alguna afirmació qüestionable, relacionada amb el mal conegut moment de la Primera República, la interpretació esbiaixada del federalisme pimargallià o la simplicitat amb què tracta l’univers llibertari respecte a la qüestió nacional. Ara bé, el balanç és favorable. Es tracta d’una obra que busca un públic inexpert en aquestes qüestions, amb la voluntat d’il·luminar una zona fosca en la relació Catalunya Espanya. La llàstima és que aquest llibre hauria d’anar adreçat a fer a un públic espanyol a qui han enganyat (o que s’ha deixat enganyar) sobre la construcció de la seva identitat. Nosaltres, els catalans, que vivim elements identitaris superposats, ja estem més educats per comprendre les claus d’un llibre com aquest. Sóc escèptic, en canvi, sobre una hipotètica recepció entre el públic més enllà del Cinca. Imagino que el lector espanyol mitjà només en pot aprendre a partir de la pedagogia dels fets. I ni així. Només cal recordar l’autoengany col·lectiu que va suposar el desastre del 98 i la impostura ideològica que el succceí, excel·lentment retratat per l’autor.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.