Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Corria l’octubre de 1982. El nou professor de literatura castellana de BUP era un tipus peculiar, un d’aquests que tanquen el programa en un calaix i llencen la clau al mar, de manera que la primera classe prometia. En comptes de fer-nos llegir La Celestina, va portar el tocadiscos, unes fotocòpies i un vinil prou ratllat per indicar que havia estat escoltat a fons. La cançó s’obria amb un solo d’harmònica, seguit amb una veu castigada acompanyat d’una guitarra melangiosa. Era “The River“, de Bruce Springsteen. La vam sentir una i una altra vegada, mirant les lletres; l’original i la traduïda. Vam escoltar-la i debatre al voltant del seu significat. La història, una història de perdedors en què el narrador explicava com havia deixat embarassada la seva nòvia de disset anys, i com els fets s’havien precipitat perquè al final, el protagonista, d’un poble en què els fills acostumen a heretar la professió del pare, on és difícil escapar al destí marcat, acaba aclaparat per un fat que no pot controlar, com una tragèdia grega de baixa intensitat. La història simple, poesia dels vençuts, acaba malament. Passats els anys, el noi, casat apressadament, aturat, separat, frustrat, de tant en tant condueix amb la camioneta vers el riu, The River, on va conèixer breus i efímers instants de felicitat.
Com podeu imaginar, aquell curs ens vam lliurar de La Celestina, i almenys en el meu cas, vaig prendre consciència de la importància de la poesia, quan apunta al cor i s’abraona contra la l’ànima. Com era obvi, aleshores teníem disset anys, anàvem a l’institut, i crec que uns quants vam aprendre la lliçó que cal evitar el destí que potser ens venia marcat, i que cal prendre el volant de les nostres vides, amb una certa idea de cap a on volem anar.
Les històries tristes a ritme de Rock ens dibuixava una Amèrica en descomposició, deprimida, incapaç de sobreposar-se a la lenta erosió i decadència del seu món
Aquella classe de fa trenta-quatre anys encara no l’he oblidada i també m’ha servit per poder comprendre amb certa profunditat el que s’ha esdevingut als Estats Units aquesta setmana. A banda d’esdevenir un fan d’Springsteen, he entès que l’univers de les seves lletres ens descriu els milions de perdedors que han fet costat Trump aquest superdimarts. Les històries tristes a ritme de Rock ens dibuixava una Amèrica en descomposició, deprimida, incapaç de sobreposar-se a la lenta erosió i decadència del seu món. Gent que perd la feina i, en conseqüència, la dignitat. Gent que mira a l’horitzó i no sembla capaç de mirar el futur amb il·lusió i optimisme. Sobretot, resta la sensació que no poden controlar el destí, com en una tragèdia grega de baixa intensitat. Anys després, aquesta Amèrica que apareix als documentals irònics de Michael Moore, o a les novel·les de Jonathan Franzen, s’ha pronunciat. I ara, el seu missatge ens esquitxa. Per cert, que Frazen, a la seva novel·la “Llibertat”, retrata aquest canvi profund de l’American Way of Life, en què les expectatives personals divergeixen clarament en uns Estats Units on les oportunitats s’esborren, hi ha algunes referències als avantpassats de molts dels protagonistes, europeus que marxen d’Europa trencant tots els lligams personals, familiars i la pròpia realitat per viure en una mena d’autisme autocomplaent. En certa mesura, el que passa és nou, i alhora vell; és un rebuig circumstancial, i alhora un corrent tel·lúric de malestar amb el món i amb ells mateixos.
Aquesta Amèrica, que havia estat ignorada i menystinguda pels polítics, pels mitjans, pels acadèmics, per uns guanyadors cada vegada menys representatius, aquests americans que havien estat prou silenciats, han parlat. Fa un parell d’estius vaig passejar-me per aquesta Amèrica que passa el dia als centres comercials, te’ls trobes a les benzineres o als cafès barats de les poblacions rurals,i efectivament, semblen sortits d’una cançó de The Boss. Ara, s’han venjat amb el seu vot. I el ressentiment genera monstres.
Una de les meves cançons preferides d’Springsteen és Thunder Road. El protagonista vol fugir amb la seva nòvia de l’institut, i explica: ” la porta és oberta, el viatge no és gratis / sé que estàs sola per paraules que jo no he dit/ aquesta nit serem lliures (…) Així que Mary, puja al cotxe / aquest és un poble ple de perdedors i estic /tractant de sortir d’aquí per guanyar.
El problema, i això tinc greus sospites de resultes de la meva experiència com a historiador, que quan algú fuig endavant desesperadament, sense saber ben bé on vol anar, sense voluntat de fer d’spoiler, corre el risc d’acabar de manera molt similar a l’escena final de Thelma i Louise.
Nota: Càpsula al programa Girona Ara, de Fem Ràdio.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!