Espai de Dissidència

Recordo aquella nit d’octubre de 1982 en què el PSOE va guanyar, per majoria aclaparadora, les eleccions generals. Aleshores tenia setze anys, i em va emprenyar no haver-los pogut votar aleshores. Es respirava cert ambient d’eufòria. Semblava com si la història es pogués capgirar, com si hi hagués la possibilitat de sortir d’aquella mena de laberint que, com va anunciar Suárez el dia de la seva forçada dimissió, “la democracia deje de ser un breve paréntesis en la historia de este país”. No sense certa ingenuïtat ens pensàvem que els de sota, els que vivíem en pisos freds i petits dels barris perifèrics podríem revertir el dany i la injustícia de quatre dècades d’hivern, que escapéssim de la perversa dinàmica històrica que feia que manessin, amb supèrbia, els qui van ocupar el poder mitjançant la força il·legítima.

Trenta-quatre anys després d’aquella llunyana nit de tardor, contemplat des de la meva escèptica mirada d’historiador,  pecàvem d’optimistes. El meu entorn i jo ens sentíem confosos per l’absència de perspectiva política i una única cadena de televisió. Érem uns indocumentats, com passa ara amb la majoria d’un país que llegeix poc i pensa menys. Des de la distància d’aquells anys, i a partir de l’experiència de tres dècades i mitja de desil·lusions i arxius desclassificats vam poder comprovar com la lògica política implicava una Transició coixa, uns pactes desiguals, fonamentats en la premissa que els guanyadors de la guerra civil no cedirien ni un mil·límetre, que tota política institucional seria fiscalitzada per uns poders fàctics escassament proclius a actes de generositat.

Potser per això, malgrat que les formes no eren les millors, ens vam sentir alleujats amb el monòleg de Gabriel Rufián al Congrés el dissabte d’investidura. Rufián, nét d’andalusos, fill de Santa Coloma de Gramenet, criat a les perifèries, va néixer el mateix any en què la victòria dels socialistes semblava vaticinar una etapa de vi i roses en què els mals de generacions serien reparats. Algú dirà… els primers anys socialistes van representar un salt endavant per a molta gent, van ser els anys en què es va fer una assistència sanitària pública universal, en què es van construir centenars d’escoles, en què es van arreglar prou uns barris deixats de la mà de Déu i es van fer les primeres polítiques i inversions públiques que ens van portar a reduir tímidament les diferències socials. Bé, “es van fer” és una expressió que no reflecteix la realitat. Els ciutadans d’aquest país, amb el seu esforç i treball, “vam fer” malgrat les múltiples dificultats que ens aixecaven les polítiques tòxiques de la monarquia. Des d’un punt de vista de les dades estrictes, realment fou així, tanmateix, els fonaments van resultar tan superficials que vuit anys de gran recessió semblen haver-se emportat de soca-rel el fràgil edifici bastit entre tots.

 Es va tractar de bastir un estat del benestar sense tocar ni un pèl a les grans fortunes, als sectors socials que havien fet surf en el gran pantà de la corrupció que havia estat el franquisme

En realitat, el nostre país simplement va haver de fer tard, malament i en dues dècades allò que els europeus van trigar un segle a consolidar. Es va tractar de bastir un estat del benestar sense tocar ni un pèl a les grans fortunes, als sectors socials que havien fet surf en el gran pantà de la corrupció que havia estat el franquisme, sense remoure cap jutge ultradretà, ni incomodat cap gran empresari o financer, sense qüestionar cap interès d’aquells que estaven acostumat a tractar el seu país com el seu “cortijo” particular, sense permetre que es plantegés qualsevol altra relació que no fos de submissió entre classes socials o entre nacions, des d’un nacionalisme espanyol ranci i arnat, i tot plegat en uns anys en què la furiosa tramuntana del neoliberalisme començava a bufar per occident.

Les matusseres maniobres d’aquestes darreres setmanes, culminades per un cop d’estat intern dins el PSOE per mantenir l’statu quo, han posat en evidència que, com ens recordava el tango de Carlos Gardel, “verás que todo es mentira / verás que nada es amor”. Que allò que avui anomenem “règim del 78”, tot parafrasejant von Clausewitz, no és res més que la continuació del franquisme per altres mitjans. D’aquí l’enrabiada de Rufián, amb família i amics de Santa Coloma que van veure passar de llarg el tren de la modernitat i la justícia social. D’aquí que els habitants de pisos petits i freds de la perifèria estiguem indignats i escandalitzats. Jo tampoc no me n’escapo, perquè com a mestre durant més d’un quart de segle, n’he estat testimoni de la persistència de la injustícia social i les desigualtats, i com a historiador, he estat notari del gran frau històric que ha representat la Transició en general, i el PSOE en particular.

Nota: Càpsula setmanal al Girona Ara de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!