El Nobel Dylan

Fa temps, vaig llegir a la premsa que Bob Dylan havia estat detingut. No, el fet no tenia res a veure amb cap acte il·legal, ni polític, sinó poètic. Una veïna havia trucat a la policia perquè va veure un home sospitós que es passejava per la platja. No sé quants dels nostres oients s’han caminat per alguna d’aquestes urbanitzacions dels “suburbs” nord-americans, una mica intimidatòries, dissenyades exclusivament per als cotxes on qualsevol caminant que badi sembla sospitós d’amagar males intencions. I certament, l’individu sospitós portava hores donant voltes per la sorra amb la mala intenció de buscar inspiració poètica.

L’anècdota té aquell punt metafòric sobre la creació poètica. El poeta acostuma a ser algú que camina entre les dunes d’una platja solitària, a badar enfront les onades en un dia gris i plujós. I aquesta és una actitud sospitosa que posa neguitós als propietaris dels voltants.

https://www.youtube.com/watch?v=LsgHi_DvmM8

La meva relació amb Bob Dylan va començar el 1978, quan vaig comprar el meu primer single de vinil “Changing of the guard”, i com deia en el vers inicial, ja portava setze anys en el negoci, i convenia un d’aquells girs del destí al qual ha estat addicte. Va ser una relació profitosa. En una època sense Spotify ni internet, aplegava alguns amics al voltant d’un tocadiscos per resseguir l’hermètic univers de les seves lletres. Vaig aprendre un munt d’anglès i tècnica poètica amb la seva música i un diccionari a la mà. També participava d’un activa cadena de favors en què col·lectivitzàvem els seus drets d’autor en allò que els malintencionats en deien “pirateria musical”. Vaig passar moltes tardes intentant resseguir i memoritzar algunes de les seves memorables cançons. Alguna vegada, quan s’acostava Nadal i calia preparar alguna cosa perquè els alumnes de setè i vuitè quedessin bé al festival, els vaig ensenyar a cantar “Blowin in the wind” o “The girl from the North Country”. De tant en tant, aquesta vegada amb l’ajut del nostre amic google, provo de tocar algunes de les seves cançons i comprovo que la seva aposta per l’electricitat fou encertada. I també me n’adono de l’extrema complexitat dels seus poemes més simples.

El vaig veure a Barcelona el 1989. En la seva línia habitual, no va mostrar cap empatia pel públic. Feia versions molt diferents dels seus discos d’estudi. Anava a la seva, no sortia als bisos demanats. En el fons, feia el que ha fet sempre, és a dir, ignorar el món i fer el contrari del que esperaven d’ell. Com el Soleràs, el peculiar personatge d’Incerta Glòria, sempre sortia per allà on no esperaves: passar-se al Rock, convertir-se al cristianisme, engegar la gent del seu voltant, no concedir entrevistes, menystenir els premis i les seves cerimònies i anar per la vida amb l’actitud hermètica de Jerome David Saliger.

Ara bé, i contràriament als seus detractors, aquesta vegada l’Acadèmia sueca l’ha encertada, i com a lector i reproductor de les seves lletres, estic molt content. És l’únic premi Nobel de qui em conec uns quants poemes de memòria, o tracto d’analitzar-los mentre els sento al cotxe o corro per la Devesa, això sí, amb l’Spotify. És un poeta alhora popular i culte, amb dosis de profunditat i experimental. No entenc la polèmica dels puristes que pensen que la literatura ha d’estar reclosa en llibres de paper i calguin virtuts hermenèutiques per entrar en el selecte club dels qui pretenen comprendre un poema.

Signes del temps, en aquest món de desorientació, d’absència de fulls de ruta polítics, socials i vitals, també vaig llegir no fa vaire que una coneguda empresa de navegadors havia comprat els drets de la veu del cantautor de Minessota per guiar els conductors. Hi penso, quan la veu femenina i impersonal del meu navegador m’indica allò tan metafísic  de “heu arribat al destí”. Malgrat la meva passió dylanòfila, m’inquieta pensar que, tal com explica en una de les seves cançons (i una de les meves predilectes) ens trobem amb un “simple twist of fate”.

https://www.youtube.com/watch?v=ERRSnrzIsWw

Nota: Càpsula de divendres al Girona Ara, de Fem Ràdio

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *