Hotel Califòrnia

Bé, ja la tenim aquí. La meva tercera obra de narrativa i segona novel·la, Hotel Califòrnia, apareguda a finals del mes passat, ja a les llibreries des de la setmana passada, i que presento a la Llibreria 22 de Girona el proper dimarts, 18 d’octubre a les 20:00 (m’acompanya l’escriptor empordanès Damià Bardera) i a l’Espai Vilaweb el dimecres, 9 de novembre, a les 19:00 (m’acompanya en Màrius Serra). Les notícies i novetats sobre la publicació les podreu seguir a la plana de facebook que he creat  al respecte:

Hotel Califòrnia Facebook

https://www.facebook.com/HotelCaliforniaXavierDiez/

Com veureu, la portada és un luxe. Me l’ha feta en Jordi Borràs, i com podreu imaginar, a banda de la coneguda cançó dels Eagles (del qual n’extrec la metàfora que acompanya la trama) va de nazis refugiats a la Catalunya dels anys setanta, caçanazis i de la revisió del passat. La contraportada de la novel·la ofereix pistes per a una narració amb dues línies temporals paral·leles (1973 i 2006), i prepara per a diverses sorpreses. Una de les màximes que he seguit sempre en la meva experiència literària és “res no és el que sembla”.

Us passo el text de la contraportada:

En plena bombolla immobiliària, Alba, regidora de cultura, sol·licita una excavació arqueològica d’urgència abans que un jaciment valuós (les restes d’una pedrera romana) sigui destruït per edificar-hi un centre comercial. Tanmateix, regidora i arqueòleg, ja es coneixien, donat que en la mateixa població ja havien coincidit trenta-tres anys abans quan el poble tot just iniciava la seva deriva turística.
Nazis refugiats, jueus assedegats de venjança, triangles amorosos, cacics locals, violència i franquisme són les coordenades per on s’esdevindrà un assassinat, teòricament simple, encara que, amb derives inesperades.
Passades tres dècades, però, la retrobada dels qui aleshores havien estat només personatges secundaris, obligaran a tornar a enfrontar-se amb un passat que no era ben bé com semblava. I aquesta volta, també hauran de conviure en un poble que s’ha transformat radicalment, encara que, a la vegada, i al més pur estil lampedussià, no ha canviat gens. Tot plegat en una època en què, com en el passat, res no és el que sembla

I a continuació, per fer venir la gana d’escriure, us passo els primers paràgrafs

Un exili, és per sempre. Pots tornar mil i una vegades, pots fer veure com si el dia que marxes no hagués existit mai, pots relativitzar-ne l’impacte. Tanmateix, sempre hi és, com una ombra que presideix els teus actes. O com un Hotel California on pots fer el check out quan vulguis sense poder sortir-ne mai. No sé perquè han de posar aquesta maleïda cançó a totes les emissores de ràdio addictes a la nostàlgia, perquè em fa venir aquest desassossec mentre desfilen els quilòmetres. I ens acostem a l’escenari del crim. Literalment.
Ja ho havia oblidat. Han passat gairebé trenta-tres anys. L’edat simbòlica de Crist. D’un Crist que devien crucificar passats els quaranta -segons la majoria de teòlegs- encara que calia revestir-lo d’elements simbòlics de la kàbala jueva per divinitzar-lo. Tres crucificats. Quatre evangelis. Dotze apòstols. Trenta-tres anys. No importa que n’hi hagués apòstols i evangelis a cabassos. La major part competint per fer el drama presentable. Per ocultar la revolta d’un jueu contra l’edat de les pedres. On el fort tenia carta blanca per lapidar, crucificar, esclavitzar, anihilar el feble. En nom de la divinitat o de la raó de la força. La brutalitat del món antic esculpit a la roca. Ex manibus, del botí de guerra amb què els romans esclafaren la terra santa, i amb què finançaren el Coliseum, per oferir panem et circensis a estols de hooligans que xisclaven llatí vulgar disposats a no perdre detall d’aquest ritus de sang i acostar-se a la primera fila per deixar-se esquitxar per alguna víscera. Els mateixos baixos instints predadors que presideix la graella televisiva de les tardes. Ex manibus, que diu una inscripció al Circ de Roma que havia passat desapercebuda, durant segles, als arqueòlegs. L’or robat del temple de Jerusalem reconvertit en la lucrativa indústria romana de l’espectacle. I que serví per distreure la plebs i obtenir rendiments polítics.
Han passat trenta-tres anys i el destí, un correu, i una trucada em retornen aquí. Des que vaig muntar aquesta petita empresa d’excavacions arqueològiques pocs ajuntaments o diputacions m’han trucat per tractar de salvar quatre estris abans de posar al damunt una carretera, un munt de cases aparellades o un concessionari de cotxes alemanys. Quatre estris que restaran en alguna vitrina del museu local, i un informe improvisat que es perdrà en algun arxiu. Haver-me doctorat a fora m’ha privat dels amics, companys de facultat, cunyats, tiets, germans o cosins que et permeten tenir alguna feineta interessant. Tanmateix, si n’hi ha més de nou-cents municipis al país, per què m’han cridat de Sant Pere Desllops?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *