La lepenització dels esperits

Tot just el mateix dia que es cometia l’atemptat a Charlie Hebdo es presentava a París la novel·la Submissió, de Michel Houellebecq. L’obra, de política-ficció, plantejava la islamització progressiva de França, simbolitzada pel triomf electoral a les presidencials d’un candidat musulmà, encara que també a partir de la compra de voluntats amb diners del Golf, fervor religiós, oportunisme personal, dissolució dels valors republicans i desmoralització de bona part d’una societat francesa reduïda a una situació d’apatia i impotència. Aquest ha estat un llibre polèmic aparegut en un moment delicat, car a la sensació de malaise, el malestar que els francesos estan arrossegant aquests darrers anys s’hi ha afegit un estiu tràgic en què la violència política ha generat un estat de psicosi col·lectiva.

Resultat d'imatges de submission houellebecqQui coneix una mica la història de França sap que l’ombra de la desmoralització és allargada, i molts reconeixen el fantasma del derrotisme del 1939-1940, quan les defensives línies Maginot van esmicolar-se davant l’atac contundent d’un enemic decidit. Avui França sembla viure sota les múltiples tensions d’una globalització econòmica que ataca la seva forma de vida i una ideologia política, l’islamisme, que qüestiona els seus valors republicans. La derrota dels treballadors enfront l’agenda neoliberal d’Hollande (amb la seva loi travail, l’atac a les 35 hores, l’onada de suïcidis a les grans empreses per estrès laboral…) sembla haver deixat políticament orfes bona part dels francesos. Per la seva banda, la islamització d’accent wahhabita cada vegada més evident a l’espai públic és contemplada com un qüestionament de les conquestes socials i individuals del darrer mig segle. La polèmica del burquini, viscuda amb especial intensitat, ha estat percebuda com una esmena a la totalitat dels principis de llibertat sexual, igualtat de gènere o el dret a l’ús del propi cos. Malgrat debats inacabables de sords (quan hi ha fe, difícilment hi caben raons), els vels en les seves diverses variants són contemplats per bona part de la societat francesa no pas com una opció personal voluntària sinó com un voluntarista (o involuntari) gest de propaganda política, amb l’objectiu d’erosionar el laïcisme republicà. Paradoxalment, l’Islam rigorista i proselitista sembla guanyar terreny no només entre els joves de banlieue sinó també entre persones amb competència i projecció professional, entre dones i joves, i alhora sembla capaç de fer conversos. De fet, aquest és un patró que també es repeteix a Catalunya, tal com ha pogut comprovar en un excel·lent treball d’investigació –Combatents d’Allah– la periodista Anna Teixidor. Sembla que els valors forts (ordre, disciplina, jerarquia, fe, força, submissió) semblen atractius a l’hora de trobar un espai i forjar una identitat. A principis del segle XXI, Nietzsche es reivindica enfront d’una hipotètica decadència occidental.

A França es registra un lent desplaçament vers els postulats d’una dreta que veu en un racisme destraler una oportunitat política

En tota aquesta història, la violència n’és una part, encara que pas no l’única. Es registren mutacions profundes en la visió d’una part dels musulmans francesos. Una de les grans teòriques del nou islamisme és Houria Bouteldja, portaveu del Partit dels Indígenes de la República i autora de diversos llibres. Bouteldja articula un discurs que alguns han anomenat com a “racisme antiblanc”, que reivindica el comunitarisme, que considera els valors republicans una mostra de neocolonialisme i que cerca l’hegemonia i solidesa dels valors musulmans enfront d’una França (i un Occident) impotent i en declivi. En certa mesura és com un déjà vu del que va representar Malcom X als Estats Units dels anys seixanta, i com a la societat nord-americana de l’època, causa de tensions socials i polarització d’opinió pública.

Resultat d'imatges de houria bouteldja

Enfront d’aquesta complexa i explosiva situació, bona part de les esquerres han quedat desacreditades davant els sectors que afirmen defensar. El relativisme cultural amb què tracten aquestes qüestions han fet que treballadors i sectors populars que veuen qüestionats valors, referents i identitats se’n distanciïn. No hi ajuda el fet de les contradiccions que exhibeixen com defensar el col·lectiu LGTB o el feminisme, i alhora mostrar complicitat amb personatges homòfobs com ara Bouteldja i comprensió amb una xaria que considera les dones unes permanents menors d’edat. Davant de tot això, a França es registra un lent desplaçament vers els postulats d’una dreta que veu en un racisme destraler una oportunitat política. Estaríem parlant d’un fenomen que ja fa alguns anys Robert Badinter va anomenar “la lepenització dels esperits”.

Nota: Article publicat a l'edició nacional de El Punt Avui
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.