Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Una de les grans conquestes del segle passat (només a occident) ha estat la de la llibertat sexual. De fet, l’obscurantisme del fanatisme religiós que s’estén arreu ens resulta un recordatori de les dramàtiques conseqüències del domini de la religió sobre la moral. En vaig ser prou conscient de la transcendència històrica de l’anarquisme quan em vaig acostar a investigar, en una de les meves primeres recerques, el discurs alliberador del sexe que sorgí des d’aquest espai polític. Des del segle XIX, vinculat al lliurepensament i als valors de la societat liberal, un grapat de teòrics i activistes va decidir arrabassar el cos i les ànimes a l’estat i a una església que mantenia el seu monopoli respecte la moral pública. El relat (i les pràctiques) alliberadores del sexe van resultar ser altament heterogènies i van anar des de d’una relació monògama i lleial al marge de l’església fins a experiments de comunitats amoroses d’evolució diversa, tanmateix, va assolir els objectius: la reapropiació del cos (i l’ànima) per part de l’individu respecte a l’església i l’estat.
Als segles XIX i XX, i amb un protagonisme essencial (i no reconegut) de l’anarquisme, la revolució és una idea que va més enllà de les barricades i té lloc al cos i a les ments de l’individu, en un procés que s’anticiparà al que s’esdevindrà a partir de les dècades dels seixanta i setanta (i vuitanta-noranta en el cas ibèric). Es produiran experiències pioneres a Catalunya i el País Valencià ja des de 1920, i molt especialment al llarg del període republicà, i s’encetaran debats profunds sobre la qüestió. En aquest sentit, l’expedient del moviment llibertari resultarà coherent: la moral ha de resultar harmoniosa amb els principis republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. La llibertat comença per un mateix, i des del propi cos, a còpia de desprendre’s de prejudicis.
Tanmateix, també trobarem aspectes més foscos. E. Armand, un dels teòrics francesos sobre el tema, àmpliament llegit i traduït aquí, s’anunciarà a les revistes pornogràfiques i la seva “camaraderia amorosa” funcionarà sovint com club d’intercanvis de parella. A Espanya, escriptors colombians com Mariano Gallardo, caracteritzat per un cert nietzscheanisme sexual (més aviat un masclisme barroer) serà àmpliament llegit i divulgat entre el públic llibertari, les experiències seran limitades, els prejudicis contra homosexuals perviuran entre bona part de la militància,… L’anarquisme, com a bona avantguarda intel•lectual, també serà un espai fronterer, insegur i relliscós.
De ple en el segle XXI, hem assistit a radicals transformacions en la manera d’entendre les relacions sexuals. El mite de l’amor romàntic sembla esvair-se (o potser és en vies d’extinció). Sexe i amor semblen haver entrat en un procés de divorci. Les antigues convencions que semblaven regular normes no escrites sobre les relacions sentimentals semblen estar tan desregulades com qualsevol altre actor del mercat. La promiscuïtat gaudeix de bona premsa (fins i tot és promoguda publicitàriament), les aplicacions de mòbil semblen haver revolucionat el concepte “contactes”, i “realities” com “First Dates” eleven el festeig a la categoria debordiana d’espectacle. Podríem dir que es percep certa pressió social per tal que s’estableixin relacions sexuals episòdiques, lúdiques i banals, en la línia del que desitjaven bona part dels llibertaris de finals del XIX en els seus somnis d’una societat que acabés amb la família patriarcal, com a exemple de societat capitalista a escala.
Tanmateix, realment és satisfactori tot plegat? A vegades els somnis utòpics tenen derives inesperades, els monstres de la raó il•lustrada. Els comportaments sexuals tendeixen creixentment a un cert exhibicionisme. El cos d’homes i dones semblen una mena d’espectacle. Hi ha aspectes, a més, que passen desapercebuts: l’eclosió d’internet ha propiciat un increment exponencial de la pornografia, que sovint, des d’uns valors de violència i supremacisme sexual masculí esdevé una estranya i tòxica iniciació (i formació) sexual dels més joves.
A tot això hem d’afegir un altre factor. La globalització també ha comportat la multiplicació i l’abaratiment de la prostitució en el sentit que s’ha produït un “dúmping” social provinent de països pobres que implica que el “low cost” també ha arribat al terreny del sexe. Fins a cert punt, em comentava una amiga provinent del feminisme històric, la “competència deslleial” propicia que moltes noies assumeixin rols, estètiques i capteniments de prostituta en una època en què fins i tot el sexe esdevé un espai de competitivitat, d’acord amb la “nova raó del món neoliberal” en la terminologia del filòsof Christian Laval.
En certa mesura, la colonització que ha fet el capitalisme a tots els espais, fins i tot els més íntims, la corrupció moral que s’estén a partir de les concepcions neoliberals, han acabat per convertir el subjecte en objecte. Zygmunt Bauman ens alertava a “Amor líquid” que la lògica del capitalisme ha afectat profundament les relacions entre persones, de manera que les relacions interpersonals es viuen com a una experiència de consum. La promiscuïtat no deixa de ser l’extensió del comportament consumista de cada individu quan canvia de mòbil o adquireix un nou gadget que, indefectiblement, acabarà obsolet, com un residu inútil. L’absència de compromís és la translació a l’esfera individuals de la precarietat laboral, de l’absència de carreres professionals. Tothom acaba essent un empresari de sí mateix, tractant de vendre un producte i contemplant la gent que l’envolta com a potencials clients o competidors. La corrupció del capitalisme han convertit l’amor, i el sexe, en una experiència banal.
Els vells anarquistes que van lluitar per assolir l’amor lliure, avui estarien escandalitzats!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
També he lluitat per l’alliberament en aquest sentit, però arribo a unes conclusions que si ho reflexioneu una mica potser compartireu.
Home i dona no som iguals en gustos. Independentment que estiguem en un país molt masclista o no, els homes els atreu més el sexe sense necessitat de parella. (Les dones poden tenir el mateix desig sexual però principalment dins la parella).
És molt important perquè això canvia moltes coses. Com que fora de parella hi ha molt poca demanda de sexe per part de dones i molta per part d’homes, es produeix allò tan típic dels homes que intenten lligar i en canvi les dones no ho necessiten. La petita proporció de dones que sí que ho farien amb qualsevol home, no els hi cal perseguir-los, perquè en tenen per triar i per vendre. Sinó, hi hauria igualment dones pesades que les qualificaríem erròniament de femellistes. (Igual que ara es qualifica en els homes de masclistes).
Això també porta a que hi hagi prostitució femenina. Son els homes els que necessiten aquest sexe com a vàlvula d’escapament, no pas les dones que quan el volen només han d’alçar la ma per tenir-los en massa.
Una altra de les característiques que ens ha fet la natura, és que a l’igual que el paó reial, un dels dos sexes es deixa embadalir molt més per la visió de la carn que l’altre. No és masclisme ni femellisme, és ADN. Als homes els agrada veure les dones sexis, ensanyant el melic, o amb escot o pantalons apretats, etc. A les dones no els atreu tant veure homes amb escot o amb el bulto. No son millors ni ells ni elles, cadascú és així i ja està.
Per tant, ja podem donar la culpa al capitalisme que sempre hi haurà la oferta i la demanda en aquest aspecte. A les dones els hi agrada agradar als homes, per tant aniran com a ells, majoritàriament, els hi agraden. Ep i als homes igual. També els hi agrada agradar a les dones i faran el que calgui, que en aquest cas no és ensenyar carn.