Amor, anarquia i unes excel·lents memòries de Doris Ensinger

Doris Ensinger, Amor y anarquia. Mi vida en Alemania y con Luis Andrés Edo, Icaria, Barcelona, 2016, 463 pp.

 

Entre 1990 i 1994 vaig ser veí d’escala de la parella Luis Andrés Edo i Doris Ensinger. En aquella època, tot just iniciava la meva precària formació d’historiador mentre feia de mestre a Barcelona. Va ser una època certament esbojarrada, en què algunes festes no devien projectar una bona imatge de mi davant el venerable anarquista i la seva companya alemanya. Amb els anys, les coses es devien relaxar una mica, i en alguna ocasió encara havia compartit trajecte de Ferrocarrils Catalans amb la Doris, ella professora a l’EUTI de l’Autònoma, i jo, aleshores estudiant de nocturn. En aquella època, ni tan sols tenia una idea clara sobre la transcendència de l’anarquisme, ni consciència del frau de la Transició, ni tan sols tenia informació d’afers de la infàmia de maniobres matusseres com el cas Scala.

Molts anys després, quan començava a indagar sobre el món llibertari, vaig començar a prendre consciència de la importància del meu antic veí. Amb motiu d’alguna presentació, sopar o acte públic a la FELLA havíem enraonat, sentia que havia desaprofitat l’ocasió per poder gaudir del coneixement dels meus il·lustres veïns. Aquesta és una sensació que tinc sovint, d’arribar massa tard als llocs i haver-me perdut testimonis transcendents.

Luis Andrés Edo és un dels pensadors més interessants de l’anarquisme contemporani.

La lectura, aquests darrers dies, de les memòries escrites per la Doris m’han ajudat a aclarir les idees, a posar una mica més d’ordre al meu desconeixement. Malgrat la vintena d’anys que he dedicat a estudiar el moviment llibertari, mai no arribaré al nivell d’estudiosos i activistes com Peirats o el mateix Edo. Tanmateix, una de les dificultats que implica sempre tractar un tema tan esmunyedís com és l’anarquisme és que aquest posseeix una dimensió emocional que inhabilita qualsevol intent d’aproximació asèptica, acadèmica, desapassionada. Albert Schweiter explicava que a mesura que adquirim coneixements les coses no es fan més comprensibles, sinó més misterioses, i en el cas de l’anarquisme són ben bé així. Luis Andrés Edo, del qual he anat llegint amb els anys alguns dels seus escrits, és un dels pensadors més interessants de l’anarquisme contemporani. Tanmateix, la seva modèstia, afegit a la fragmentació interna del moviment, ha evitat el reconeixement que es mereix la seva figura. Ensinger, en aquest volum de memòries tracta d’oferir-nos una interpretació més humana que intel·lectual, i això, més que un defecte, esdevé una virtut. Ensinger, a més, a diferència d’aquestes figures desdibuixades que apareixen acompanyant a personatges singulars, és una persona extraordinàriament intel·ligent i culta, que ha publicat unes memòries parlant del seu company de tres dècades, encara que ens ofereix, sobretot, una visió dels darrers setanta anys d’història europea des d’una perspectiva profunda, i que va molt més enllà d’Edo i l’anarquisme barceloní de les darreres dècades.

De fet, la lectura d’aquests darrers llibres m’ha fet confirmar els meus pronòstics que Ensinger tenia una història apassionant d’explicar, des de la perspectiva d’una dona europea que neix en el darrer any de la segona guerra mundial en una Alemanya. Es narren aspectes significatius del patiment dels europeus en els primers anys de postguerra, la divisió alemanya, la insuficient desnazificació al llarg de la reconstrucció, la persistència de l’autoritarisme al més pur estil “la cinta blanca” a un sistema educatiu d’inspiració prussiana, el terrible defecte de molts alemanys del respecte gairebé religiós  a l’estat i l’autoritat, encara que també la reacció alliberadora de les generacions joves que durant la dècada de 1960 es revolten contra aquestes actituds encara profundes en l’inconscient col·lectiu del seu país. De fet, els primers capítols esdevenen un inventari de tots els factors i fets que van comportar l’emergència dels moviments alternatius i contraculturals que impregnaren la seva generació, i que sovint se simplifiquen en l’esdeveniment dels diversos “maigs” del 68. També apareix la formació humanística i acadèmica com a traductora, la seva descoberta jurídica sobre els drets humans o el seu interès pels moviments d’emancipació social i política de la dècada de 1970.

L’aparell de l’estat no dubta a fer servir la violència, la guerra bruta o les clavegueres de l’estat per evitar l’articulació de la dissidència

A partir d’una segona part, Ensinger ens parla de la seva experiència a l’estat espanyol a les acaballes de la dictadura, els seus contactes amb els moviments alternatius (sobretot el llibertari) i l’observació dels canvis que s’esdevenen en la societat del nostre país. Uns canvis socials que contrasten amb les deficiències de la Transició, quan l’estat profund, quan l’intacte aparell repressor actua amb virulència per evitar precisament una democràcia completa i una justícia social que pogués qüestionar l’ordre resultat de la guerra civil i la correlació de forces entre els vencedors i els vençuts de 1939. Un aparell que no dubta a fer servir la violència, la guerra bruta o les clavegueres de l’estat per evitar l’articulació de la dissidència. I, com resulta obvi, la capital de la dissidència és Barcelona, on arriba cap a finals dels setanta quan sembla que els franquistes, després d’una superficial reconversió, semblen tenir prou controlada la població, amb l’excepció de l’independentisme basc, i per descomptat, de la CNT i el moviment llibertari. És quan apareix Luis Andrés Edo, una de les figures carismàtiques de l’anarquisme, i contra qui l’estat fa servir el pes de la seva repressió, especialment a partir del muntatge policial del cas Scala. L’estat pretén esterilitzar l’oposició, i posar fora de combat els opositors, i fins a cert punt se’n surt a còpia del 23 F, i finalment, del llarg període socialista, en què la monarquia autoritària s’acaba consolidant entremig del bandejament i criminalització de l’anarquisme.

Tanmateix, la CNT també resta molt afeblida de dècades de repressió, exili, divisions internes, i certa tendència al sectarisme i batalles estèrils per l’ortodòxia. Apareix en el text de la traductora alemanya una disbauixa d’escissions, disputes irracionals, baralles i distanciaments, mentre potser Ensinger enceta una rica i fèrtil vida acadèmica a la Universitat Autònoma, estableix importants contactes europeus i esdevé precursora dels programes Erasmus que contribueixen a dibuixar generacions de consciència més europea i creativa (una tasca acadèmica que, tanmateix, i com explicita en unes planes genials, comença a ésser sabotejada a partir de l’aplicació del neoliberalisme universitari amagat sota la façana del procés de Bolonya). Mentrestant, segueix el relat de la vida en comú amb Edo, les seves relacions personals amb figures intel·lectuals rellevants, l’elaboració de pensament crític, i l’inexorable deteriorament de la seva salut, accelerat per dècades de maltractes, tortures i confinaments a les sòrdides presons espanyoles, veritables Guantánamos durant el franquisme i els primers anys de la suposada democràcia.

Les darreres planes, l’autora fa una anàlisi interessant sobre els darrers anys que hem viscut, amb algunes referències sobre el moviment del 15-M i les perspectives incertes del present. Tanmateix, la lectura completa de les memòries esdevenen un retaule prou lúcid de tres quarts de segle, un exercici de memòria que en realitat ajuda a bastir un sòlid relat històric.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *