La clau Colau

“Colau té la clau per fer decantar un gruix estratègic de catalans cap a la república catalana o vers la franquista monarquia espanyola del 26-J

 

No és cap secret que estem vivint un dels moments polítics més intensos d’aquesta generació, i que en aquesta època d’efervescència i recomposició política es fan i desfan lideratges a la velocitat de la llum. Un dels punts sensibles és la disputa per l’inestable terreny de l’esquerra, en què diversos contendents busquen l’hegemonia. Grups com el Procés Constituent, les CUP, els moviments socials, comunso cercles podemites coincideixen amb les antigues àncores de la vella esquerra, la d’arrel marxista (disposada a sacrificar l’interès general per l’ortodòxia ideològica) o la tradició sectària (amb nombrosos Fronts Populars de Judea, magnífica ironia de La vida de Brian). En tot aquest procés, les noves esquerres s’han trobat amb el dilema de seguir al carrer o integrar-se en les institucions, i això per a molts ha estat com passar del rugbi al futbol, la qual cosa implica que manifestin una important desorientació, acompanyada dels sabotatges que imposen uns poders fàctics incòmodes amb la situació.

En perspectiva, l’únic espai que ha arribat a concrecions institucionals (si obviem interessants experiències municipalistes de les CUP) és el liderat per Ada Colau. La seva victòria electoral i el control (relatiu) de l’Ajuntament de Barcelona, una institució complexa, poders fàctics hostils, bon pressupost i escàs marge legislatiu, la converteixen en una referència política de primer ordre. Colau és avui una figura essencial del país, especialment si mirem d’on prové (i sobretot d’on no prové). Això explica certa bel·ligerància de bona part de la premsa, que amb una certa impotència l’ataca en temes de rellevància secundària (els manters, el tramvia,…). No es parla, en canvi, d’alguns (limitats) èxits en polítiques socials, o de certs fracassos a l’hora d’enfrontar-se als veritables problemes de la ciutat: l’especulació immobiliària, les desigualtats, la impunitat de determinats cercles de poder o el desbordament turístic. És clar que, per a això, Colau no té instruments legals prou potents per plantejar atacar aquestes qüestions.

Tanmateix, volgudament o no, Ada Colau exhibeix un instint polític excepcional i exerceix un lideratge carismàtic en el panorama polític actual. Hi contribueix el bloqueig intern de les CUP (amb l’autosabotatge de diversos fronts populars de Judea interns) i certa descapitalització de bona part dels moviments socials en la incerta aventura de Podem. En certa mesura, Colau podria situar-se en el relliscós terreny fronterer que separa l’idealisme del pragmatisme, l’impuls utòpic i la dura realitat d’un sistema polític que malda per cooptar la dissidència. Podríem inferir que té a sobre una responsabilitat que va molt més enllà d’una alcaldia, uns principis polítics o unes causes socials. A propòsit, o involuntàriament, Colau té la capacitat d’arrossegar i sumar un espai difús (i fronterer) que oscil·la entre la irreformable Espanya d’hegemonia cultural franquista i una república catalana encara per definir, amb unes regles del joc que, més enllà que es pugui jugar amb cartes marcades, encara són en blanc. Colau té la clau per fer decantar un gruix estratègic de catalans cap a la república catalana o vers la franquista monarquia espanyola del 26-J, en què la fòbia al català és coherent amb l’aversió als valors liberals i republicans. Aviat, Ada Colau haurà de triar entre ser alcaldessa de la capital d’una república o crossa simpàtica d’un projecte polític aliè (i sobretot voluble) a l’interès dels barcelonins: mezzosoprano de l’esquerra catalana o mariachi del neopopulisme espanyol.

L’espai Podem, en comú i les seves derivades resulta difícil d’interpretar. Integra el vell (i irreal) federalisme socialista, l’abstencionisme frustrat i indolent, restes del naufragi comunista amb grups ben organitzats arran del 15-M amb il·lusió de canvi. Com a cultura política, ha heretat cert “antipujolisme sociològic” i mostra desconfiança (sovint justificada) respecte a cert independentisme emocional i de temptacions neoliberals. Tanmateix, el mapa electoral no enganya. L’Espanya plurinacional és un oxímoron. El franquisme és una sòlida àncora que fa de l’Estat un ens irreformable, almenys en tota una generació. Cert que moltes persones que confien en Colau i la voten mantenen vinculacions emocionals amb Espanya, tanmateix, els sentiments sovint degeneren en una dependència tòxica. Només cal veure la catalanofòbia quotidiana, i els silencis còmplices de les esquerres. Colau té prou prestigi i carisma per decantar l’equilibri de forces vers la independència. I prou nivell d’influència per bastir una Catalunya postnacional i més o menys progressista. Mantenir-se a Espanya i esperar un canvi (probablement a les calendes gregues) només porta els catalans, els barcelonins i l’esquerra a l’esterilitat.

Nota: Article publicat a l’Edició Nacional de El Punt Avui

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.