Paradisos escamotejats

La freqüent presència de Màrius Serra als mitjans de comunicació ens fa oblidar la seva condició de narrador. Un narrador que juga a la primera divisió catalana de la novel·la i que ha d’administrar el seu temps en múltiples activitats que li resten temps per fer allò que fan els escriptors de cultures normalitzades (aquelles que no pateixen constants sabotatges i assetjaments per part de l’estat a qui paguen impostos), és a dir, escriure des de certa condició eremítica. Tanmateix, la seva dimensió pública, especialment aquella relacionada amb l’enigmística i un cert ludisme (sense dues “d”) amb la llengua, el fa ser un dels escriptors amb un llenguatge més elaborat, complementat per una sòlida formació filològica anglòfona, a més d’una infatigable condició de lector i comentarista de tota novetat literària. Si a tot això afegim una subtil existència d’activista polític, podrem endevinar que la seva escriptura no és tranquil·la, salingueriana (de Salinguer), ni salieriana (de Salieri), sinó extravertida, nerviosa, improvisada (estil Heminway), i canònica alhora que indagativa, d’una complexa simplicitat, d’aparent respecte a estructures predeterminades, i alhora explorativa, sense traces de correcció, sinó d’una harmoniosa primera tirada i punt de focs d’artifici, al més pur estil mozartià.

L’obsessió pel llenguatge permet l’escriptor esdevenir un expert analista en l’art de l’ocultació. De fet, si bé les paraules serveixen per descriure la realitat, també serveix per amagar-la. Aquesta qüestió ja fou abordada a una novel·la anterior, Farsa, que em va semblar especialment inspirada, i que esdevenia una àcida crítica sobre la difícil relació que té Catalunya amb sí mateixa. Amb Res no és perfecte a Hawaii, Serra apunta més lluny, i busca una lectura més universal per abordar l’estranya dialèctica entre relat i realitat. L’arxipèlag on va néixer el president Obama esdevé escenari d’un conjunt d’esdeveniments i personatges, que precisament per la seva universalitat, ens poden semblar localment propers. Les autoritats de l’illa munten un seguit d’accions encaminades a reinventar les tradicions locals a fi de sotmetre-les a un procés de comercialització turística, a amagar un passat complex i contradictori en un relat fast-food simplificador a fi de “parctematitzar” el folklore hawaià a fi de fer-lo digerible a un turisme creuerístic (o com diria un dels meus editors, “turisme carcelari”, per la capacitat de recloure en espais tancats a munts de gent a qui s’afarta de menjar i activitats per evitar un motí). En altres paraules, a còpia de mentides i farses, escamotejar una veritat que sempre és relativa. I al final, al darrere de tot plegat, una jugada en què la corrupció esdevé una forma de poder i inspiració.

La veritat, tanmateix, és sovint més capriciosa i imaginativa que la mentida, i sovint qui la busca corre el risc de trobar-la

La veritat, tanmateix, és sovint més capriciosa i imaginativa que la mentida, i sovint qui la busca corre el risc de trobar-la, o de trobar-la tan contradictòria i inexacta que prefereix viure en la ignorància de la farsa. El protagonista (o més aviat primer actor) d’aquesta estranya comèdia és un periodista local, en Tom Rodley (fins a cert punt, alter ego de Tom Sharpe) que busca un pare desaparegut trenta anys enrere i que viu obsessionat per les contradictòries circumstàncies de la mort del Capità Cook, molt a prop del Bed and Breakfast regentat per la seva mare. Una frustrada inauguració d’una mena de gran parc temàtic en forma d’hotel ben a prop de casa precipita la indagació sobre un llarg seguit de fronts, del més personal al més polític. La indagació sobre els orígens corre paral·lela a la fragmentació del relat històric tal com fou explicat per desenes de persones en l’assassinat de Cook. De fet, la realitat acaba esquarterada, com passà amb les restes de l’explorador anglès.

No hi pot faltar, en aquestes històries de crims, certes dosis d’amor i sexe. Un amor i un sexe anàrquic i catàrquic, que actua com a la veritable dansa hawaiana, l’”hula” que precisament també és objecte de parctematització entabanaturistes, fins al punt que l’amor i el sexe també tenen aquí un paper de condiment en una època de banalització de les relacions personals. Sense proposar-s’ho, Serra aplica aquí les teories de l’amor líquid de Zygmunt Bauman, en què la il·lusió del consum converteix en objecte el subjecte, i fa de la promiscuïtat un espai més de la comercialització del contacte humà.

Res no és perfecte a Hawaii és una novel·la densa pel contingut, àgil en la forma, i interessant en l’execució, amb un crescendo en les darreres planes, quan s’acaben de cosir les trames aparentment inconnexes. Magrat les interferències del personatge Màrius Serra (amb nombroses claus verbàliques i recreació filològica) val la pena llegir el Serra novel·lista, una de les veus narratives europees més sòlides, i fins a cert punt, sharpianes d’un país també sotmès a aquest neologisme implícitament proposat pel novel·lista de “parctematització”.

 

Nota: Article publicat a Núvol

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.