Brèxit: és xenofòbia?

Al seu clàssic El món no se’n surt, l’historiador Tony Judt, en la seva mirada a la degradació progressiva de la convivència en la societat britànica, concloïa que era més fàcil la solidaritat amb aquells que eren semblants. Judt, que havia crescut al popular Londres de l’era del welfare, més homogeni i uniforme que l’actual, interpretava la dissolució dels lligams de solidaritat a partir de les transformacions d’allò que, per mandra intel·lectual, anomenem “globalització”, i que també era visible en la creixent multiculturalitat.

Els mals immediats que motiven una porció important de britànics a optar pel Brexit podríem situar-los el 1987. Fou quan Thatcher declarà que “la societat no existeix, només individus i famílies”, paraules que no representaven una opinió sinó un deliberat projecte polític caracteritzat per un devastador darwinisme social. Per això, la Dama de Ferro portà a la pràctica un programa de demolició dels pilars, no només de l’estat del benestar, sinó dels edificis que mantenien els lligams de solidaritat de classe: els sindicats, la indústria, el sistema públic sanitari i educatiu, l’habitatge social o les regulacions que permetien cert ordre i seguretat en el món del treball. La destrucció de blocs sencers de pisos de lloguers antics, la desindustrialització sense alternatives al nord, la degradació del mercat de treball serviren de combustible per a una economia fonamentada en bombolles especulatives, socialment polaritzada, que produïa com a “danys col·laterals” una cursa a la baixa dels salaris i les condicions laborals. La idea de “capitalisme popular” buscava la fragmentació de les classes populars i una brutal competència entre els més desafavorits per obtenir una posició més avantatjosa en un degradat mercat laboral, posant les condicions per atreure centenars de milers d’immigrants entre aquells sectors on s’estenia la desregulació, i que esdevenien la cara visible del desclassament de molts milions d’anglesos de classe baixa.

“Interpretar el ‘Brexit’ com el resultat d’un nacionalisme carrincló o una xenofòbia tradicional és errar l’anàlisi

L’arribada de Tony Blair aprofundí la deriva neoliberal. L’anomenada “tercera via” acabà de desarticular qualsevol relat comú. Tot parafrasejant Robert Musil, l’experiència blairista va deixar l’esquerra sense atributs. De la mateixa manera que l’homo sovieticus caracteritzat per Svetlana Aleksièvitx, quatre dècades de desregulacions i fragmentació social, han propiciat l’emergència d’un homo neoliberalis en què les antigues working class britàniques han passat a esdevenir un collage atomitzat d’individus temorosos, sense referències, ni elements comuns, sense que ningú no els representi, sense expressió política més enllà d’un difús ressentiment. L’obsessió materialista, la privatització massiva de referents comuns (el transport, el correu, la sanitat, l’educació, els serveis públics) ha matat “l’esperit del 45” i, sense aquest relat d’una esquerra que ha renunciat als interessos de les classes populars, sense consciència de classe, és normal cert retorn a essències primitives.

Owen Jones ha sabut descriure a Chavs part d’aquesta cultura subproletària d’individus als quals se’ls ha desproveït d’identitat de classe. La premsa popular, els reality shows, el reaccionarisme mediàtic que representa Rupert Murdoch han anat propiciant un context en què, tot renegant de l’esperit polític comunitari, es prefereix el camí fàcil d’assenyalar els efectes concrets que enfrontar-se a les dificultats de les causes abstractes. L’emigració a un Regne Unit despietadament desregulat fa visible aquest desclassament accelerat de la societat britànica. Desproveïts de relat i discurs polític per part d’una esquerra que els ha abandonat, l’emigració actua com ha passat tradicionalment en les societats prepolítiques: com a boc expiatori.

Interpretar el ‘Brexit’ com a conseqüència d’un nacionalisme carrincló o una xenofòbia tradicional és errar l’anàlisi. Els anglesos han emès un vot de protesta respecte al model darwinista imposat a la seva societat i economia, malgrat no ser-ne conscients. I no ho són perquè el sistema polític s’ha deixat abduir pels interessos financers, i aquests, a partir del control de les institucions, el món mediàtic i (creixentment) el sistema educatiu, han impedit construir una alternativa raonable. L’esquerra i el discutible progressisme cometrien un nou error si, a partir de certa superioritat moral, atribueixen als britànics antieuropeus una xenofòbia utilitària. Més aviat, convindria protestar menys i reconstruir la cohesió social que quatre dècades enrere Thatcher decretà. I això només serà possible enderrocant el mur del neoliberalisme.

  Nota: Article Publicat el passat 1 de juliol a l’Edició Nacional de El Punt Avui
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.