Keep Calm

Els darrers dies han estat marcats per la tensió política. El capteniment, fins a cert punt infantil d’una part de la CUP, d’una banda, i certa irresponsabilitat de l’hiperventilat independentisme sentimental de l’altra, escalfen un ambient preelectoral. La qüestió del Banc Expropiat, ple de matisos, es pot interpretar com a una provocació orquestrada per sectors conservadors en què els cupaires hi han caigut de quatre potes. No és casual que de rerefons hi hagi la negociació dels pressupostos, o que els diputats comandats per l’Anna Gabriel s’hagin anat desprenent de la gent raonable que li havia permès obtenir altes quotes de credibilitat, o que certs sectors de convergència els hagi agafat atacs de pànic i actituds pujolistes quan toca parlar de com es recapten els impostos i quins són els grups socials que més han de contribuir. Mentrestant, republicans i colauistes aposten en curt per veure quants vots poden esgarrapar en uns comicis estranys, en què passat Sant Joan es decidirà qui es posarà al telèfon de la Moncloa quan truqui l’Àngela Merkel.

Anem a pams, totes aquestes històries, gestualitats i desconfiances posen massa neguitós al personal. Cal recordar que milions de catalans hem fet una aposta clara i hem marcat un mandat inequívoc per tal que petites batusses, estèrils batalles culturals, i càlculs polítics de baixa volada ho espatllin tot. No vam triar els nostres representants per convertir petits detalls en conflictes irredempts.

Entenc que la política institucional és molt dura, i els aparells dels partits polítics, per definició, són piscines carregades de taurons i piranyes. Tanmateix, i no em cansaré de repetir, els polítics professionals, en tant que servidors públics, són necessaris, són útils, en percentatge aclaparador són honestos, i han de fer les feines que nosaltres els hi encarreguem. Que els ciutadans sense responsabilitats públiques, precisament per això, hem de ser responsables i pacients, i no deixar-nos contaminar per sentiments de pànic, histèria, impaciència o crítica fàcil. Hem d’ajudar els nostres representants per tal que se centrin en les seves tasques i es deixin de bestieses. Entenc que precisament la tasca que els hi hem imposat no és fàcil. Bastir un país nou, i trencar amb un règim que ja no ens serveix i un estat que fa esforços deliberats per perjudicar-nos no és senzill. I hem d’entendre que la gestualitat d’aquests dies no siguin altra cosa que l’angoixa que pot experimentar qualsevol jove que decideixi emancipar-se, en què la il·lusió de la independència personal implica el preu de la incertesa.

Cal restablir contactes discrets entre persones de cada partit que no estiguin directament inserits en el dia a dia, per tal de proposar un acord de mínims pel que fa a polítiques, estratègies i gestos

En aquests darrers dies hi he estat parlant amb alguns polítics. Més enllà de les polèmiques estèrils de l’alçada d’una copa menstrual, es fa necessari reconduir la situació. Cal restablir contactes discrets entre persones de cada partit que no estiguin directament inserits en el dia a dia, per tal de proposar un acord de mínims pel que fa a polítiques, estratègies i gestos. De quina manera podem acordar unes polítiques que puguin generar el màxim de consens possible en temes delicats? Com escenificar que les atzagaiades del Tribunal Constitucional o dels Soprano de la Moncloa no ens impressionen gens? Quina data posem per a la separació definitiva? En quins termes ens constituïm com a República? M’agradaria pensar que un parell de militants anòmims per partit poguessin compartir una conversa tranquil·la al voltant d’una taula discreta per preparar el terreny. O que gent com l’Artur Mas, en David Fernández, en Carod Rovira, la Montserrat Tura o la Teresa Forcades poguessin trobar-se relaxadament, lluny de focus i flaixos i elaborar un document de mínims.

Ara, entre tot aquest soroll de fons, sobretot convé calmar-nos. El Keep Calm and Carry On, el lema que cridava a la resistència des de l’ordre quotidià, fou formulat al llarg de la segona guerra mundial en els moments més durs de la batalla d’Anglaterra, quan la Luftwaffe bombardejava a diari les ciutats britàniques. Es tractava que la gent seguís fent la seva feina sense deixar-se impressionar, ni desmoralitzar, per les dures proves que havia de suportar. I aquí faríem bé de mantenir la calma i anar tirar endavant.

 

Nota: Càpsula de ràdio emesa avui al Girona Ara de Fem Ràdio
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.