Trump i la gran transformació

En una època convulsa com l’actual, l’emergència d’opcions polítiques poc convencionals genera certa confusió entre analistes. L’aparició de fenòmens com Donald Trump, les possibilitats electorals de Marine Le Pen, el creixement de moviments com Pegida a Alemanya inspiren sentiments de temor, especialment si considerem els precedents històrics. Ara bé, i contràriament a la coneguda sentència de Georges Santayana, la història no es repeteix mai, tot i que no sorprèn la reiteració en els errors del passat. La majoria d’opinadors coincideixen que la crisi econòmica global atia els pitjors instints entre una població desorientada que busca solucions fàcils enfront una situació global confusa. Per als pensadors mandrosos, “populisme” és l’etiqueta còmoda amb què caracteritzar aquests moviments de protesta en què classes populars fan costat a aventurers polítics que podrien ésser representants dels ultrarics (Trump) o de projectesnreaccionaris amb currículums lamentables (ultradreta). Sovint, també els historiadors solen caure en el parany dels paral·lelismes històrics respecte a una Europa d’entreguerres on el totalitarisme emergí entre la impotència de les democràcies liberals.

L’èxit dels mal anomenats “populismes” és el recurs als eslògans fàcils com a alternativa a l’administració de la complexitat

A l’hora d’intentar entendre per què els feixismes esclataren arreu en les dècades de 1920 i 1930, un dels noms més citats (i més mal coneguts) fou Karl Polanyi. Aquest antropòleg i economista hongarès, el 1944 publicà La gran transformació, on explicava aquest ascens del totalitarisme per l’esgotament del capitalisme liberal, el patró or, i el conjunt d’ortodòxies econòmiques del moment. En aquest llibre, tot just ara reeditat per Virus, Polany arriba a la conclusió que, a finals de la Gran Guerra, el liberalisme va fer implosió a causa de les pròpies contradiccions. El capitalisme, que al llarg del XIX destruí les tradicions i pràctiques de relació entre economia i individu, ja no tenia un trajecte reversible quan es col·lapsà. És així com aparegueren solucions extremes o cul-de-sacs polítics. Les respostes a la crisi dels anys vint mostraven una estranya tensió entre la nostàlgia per un món perdut i irrecuperable, i una fugida endavant de vocació destructiva.

Polanyi fou dels primers intel·lectuals a adonar-se que el keynesianisme va salvar el liberalisme de si mateix… gràcies a alterar les seves essències i neutralitzar el gen del laissez faire de les creences econòmiques. Malgrat això, la reapropiació de l’hegemonia econòmica per part dels economistes clàssics a partir de 1970 ens torna a situar altre cop enfront del carreró sense sortida de fa quatre generacions. Tanmateix, el context és diferent, i en alguns aspectes, encara pitjor. La revolució informàtica més la globalització financera, amb les seves deslocalitzacions, precarietat o evasions fiscals, ha creat un monstre terriblement destructiu, amb capacitat de devastar empreses productives, carreres professionals, institucions del benestar… Un monstre atiat per la ceguesa ideològica de qui ostenta el poder, com ara l’austeritat alemanya, l’ortodòxia dels organismes financers internacionals, la resistència dels lobbies a qualsevol regulació, fa de les polítiques econòmiques fàbriques d’incertesa, patiments i por, i en conseqüència, invoca actituds irracionals. En altres circumstàncies, Trump i Le Pen no serien altra cosa que anècdotes curioses. Ara esdevenen amenaces creïbles.

L’èxit dels mal anomenats “populismes” és el recurs als eslògans fàcils com a alternativa a l’administració de la complexitat. Fins i tot els seus elements simbòlics, com el recurs a la xenofòbia manté un component de falsa nostàlgia per l’antic uniformisme ètnic de fa dècades, i alhora la necessitat de bocs expiatoris sobre qui descarregar les impotències col·lectives. I són sobretot les impotències les responsables d’aquest context de perill. Especialment l’espai tradicional de les esquerres és qui més vies d’aigua exhibeix. Les esquerres actuals estan demostrant la incapacitat d’establir un relat versemblant i de construir unes alternatives globals coherents. Es limiten de manera creixent a perdre el temps en batalles culturals estèrils, a defensar parcialment alguns espais o col·lectius determinats (entre la indignació del gruix de les classes populars) o a assenyalar més els efectes que a construir un model alternatiu global i creïble. Per això, és difícil que se’n pugui sortir. Al cap i a la fi (i el suport creixent als Trump i Le Pen de torn n’és un exponent) el thatcherisme ha estat tan predador que ha acabat privatitzant les ànimes. Tot plegat fa que fins i tot les il·lusions esdevinguin també un producte a vendre en el mercat global. I sempre trobarem algú com Trump o Le Pen disposat a fer-ho.

Nota: Article publicat a El Punt-Avui
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.