Bakunin, de Polonski, traduït per Andreu Nin

Els historiadors sabem que una de les figures singulars del primer terç del segle XIX és Andreu Nin (El Vendrell, 1892 ­– Alcalá de Henares, 1937). Tanmateix, un dels problemes a l’hora d’enfocar el personatge és que la dimensió política, la transcendència del seu paper a la Revolució de 1936, també la seva intervenció com a expatriat revolucionari a la Unió Soviètica al llarg de la dècada de 1920, i el seu tràgic assassinat en les purgues externalitzades de l’estalinisme al llarg de la guerra civil, oculten la dimensió cultural d’un dels principals intel·lectuals catalans.

Nin, que va passar pràcticament per bona part dels estadis de l’intel·lectual revolucionari (autodidacta, mestre racionalista a l’Escola Horaciana de Pau Vila, secretari de la CNT i de la Internacional Sindical Roja, activista polític, assagista, traductor, introductor dels corrents de pensament europeu), és injustament ignorat en la seva dimensió cultural. És més, caldria considerar-lo com a un dels prosistes més elegants, amb una dimensió lingüística i estètica que ens portaria a inventar la categoria del “Noucentista d’esquerres”, en el sentit que comparteix un model de llengua fresc i modern, elegant, transparent, amb una sensibilitat política a les antípodes de la cultura oficial dels temps de la burgesia il·lustrada conservadora i el republicanisme regeneracionista.

L’Editorial Base acaba de reeditar la traducció de la biografia que Viatxeslav Polonski dedicà a un dels pares de l’anarquisme, Bakunin, la ideologia del qual arrelà profundament a la Catalunya del darrer terç del XIX, i que inspirà els llibertaris del país, almenys fins ben entrada la dècada de 1880, quan des de la vila de Gràcia, i el grup de la Justícia Humana, al voltant de Martí Borràs, introduí el comunisme llibertari d’un altre rus, el príncep, geògraf, zoòleg i revolucionari ètic Piotr Kropotkin.

Viatxeslav Polonski (Sant Petesburg, 1886 – 1932), el biògraf, havia estat inicialment un anarquista, que va participar a la revolució de 1905, que posteriorment va fer-se menxevic en la revolució de març de 1917, i que al final de la seva vida, després d’haver-se mostrat crític amb la Lenin i pròxim a Trotski, acabà enquadrat (ja fos per convicció o necessitat) en l’ortodòxia estaliniana fins a la seva mort. I tanmateix, havia estat un prolífic escriptor i periodista, que havia conreat la ficció, la història i l’assaig. Consta la seva amistat amb Andreu Nin a l’època en què tots dos, a la seva manera, treballaven en l’obra de la Revolució Soviètica. De fet, el del Vendrell va traduir també la seva Història de la literatura russa durant la revolució, i al llarg de la seva estada a la URSS tenien un contacte habitual, com Nin feia amb bona part de la intel·lectualitat soviètica, en una dimensió que encara resta per estudiar.

 

Un traductor brillant

De Nin, tots sabem que va aprendre rus amb certa facilitat, i que va ser el traductor al castellà i al català de bona part de la literatura russa. Són antològiques i modèliques les seves traduccions de Tolstoi, que li permetien sobreviure –i fer-se un nom en l’àmbit cultural català de l’època republicana– quan ha de fugir de la persecució estaliniana i ha de readaptar-se a una Catalunya republicana. També d’algunes de les obres de Polonski, entre les quals la que reedita Base, que va ser publicada a Barcelona, a l’editorial Atenea, el 1935.

La biografia de Polonski és certament erràtica i respon a la voluntat de congraciar-se amb el nou rumb de la Unió Soviètica, creixentment dominada per l’autoritarisme del nou règim de “socialisme en un altre país”. Ens presenta un Bakunin en el qual l’acció pot a la reflexió, com a algú que és tot potència i escassa solidesa, en què, sense defugir la conflictiva relació amb Marx, manté la tesi de la superioritat del “socialisme científic”, i en què apareix la vida del revolucionari rus com la d’un romàntic, un conspirador idealista, amb més cor que cap, una relíquia del XIX que faria el paper (com tracta de presentar l’anarquisme) com a una mena de Sant Joan Baptista, disposat a anunciar l’arribada de la ungida revolució soviètica. Té indubtables valors literaris, molt propis de biografies en què s’hibriden esperits acadèmics i divulgatius.

Tanmateix, que resulti un veritable plaer llegir-la és precisament per la pròpia traducció. El català de Nin és més que remarcable. És potser un dels millors traductors de la literatura catalana, fet meritori, tenint en compte que per l’època, i atès el desconeixement majoritari del rus, bona part de les traduccions que circulen pel país són indirectes, provenen de traduccions franceses i sovint (atesa l’explotació laboral i el voluntarisme en el sector) poden arribar a ser deplorables. En canvi, la narració és fluïda, i la llengua, les expressions, recorden la prosa dels germans Soldevila (especialment l’historiador, Ferran, o Josep Pla. No és difícil intuir (havent llegit també la traducció de Nin d’Anna Karerina) que el del Vendrell millorés l’original (fet gens infreqüent entre els traductors que són, a més, excel·lents escriptors i que dominen el contingut). Només per això, val la pena llegir una obra fàcil, no massa extensa, completa i, com passa amb les obres d’aquestes característiques en aquest període, il·lustrativa.

Nota: Ressenya publicada a Núvol

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.