Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

6 de maig de 2016
2 comentaris

Escoles innovadores

Ara fa uns trenta anys que vaig començar les meves primeres practiques de magisteri. Les recordo com molt agradables, a l’escola Arc Iris, al barceloní barri del Guinardó, al mateix centre que va anar la Mònica Terribas. Llavors era una escola amb vocació de ser molt fresca i innovadora, amb unes estratègies i mètodes molt actius. Els següents anys de pràctiques van ser equivalents. Claustres que volien recuperar el temps perdut que va suposar el franquisme, molta voluntat d’experimentació i de fer coses noves per part d’un professorat en que convivien diferents generacions de professionals.

Una vegada vaig passar de l’estadi d’estudiant al de mestre, les coses no van ser diferents. Les estratègies i tècniques d’allò que, com a etiqueta còmoda, es denominava “escola activa”, continuava funcionant. Per la desena llarga de centres on he exercit, en contextos socials diversos, les mateixes ganes de buscar fórmules per fer-ho millor no han mancat. Hi he passat per projectes de teatre, tallers d’escriptura creativa, programes Comenius, col·laboració i agermanament amb centres educatius estrangers, i múltiples experiències de tot color i resultat. Si hi ha alguna cosa que, en certa mesura, ha canviat, ha estat la voluntat de publicitat, certa tendencia a l’exhibicio que fan alguns centres a l’hora de difondre, mes enllà de l’estricta comunitat educativa, els seus respectius projectes.

Pensava tot això quan assisteixo a un cert espectacle mediàtic i educatiu al voltant d’allo que han autodenominat l’Escola Nova 21, una mena de projecte, que aplega sensibilitats i tradicions educatives diverses, i projectes d’autonomia educativa no sempre coherents en que al voltat de 200 centres del nostre país son a punt de participar. Sobre el paper, la idea sembla excel·lent. Aplega bona part de la tradició d’innovacio pedagògica del país. Al voltant de tot plegat, apareixen noms i institucions de prestigi reconegut. Els precedents, com les comunitats d’aprenentatge, semblen provenir d’espais solvents. Tanmateix, perque precisament ha estat triat aquest moment?

Sempre demano als meus alumnes que han de mantenir una actitud d’escepticisme enfront de qualsevol idea, especialment si els agrada o els resulti atractiva. Sempre cal fer preguntes incòmodes per estar alerta. Cal centrar-se en els perquès de tot plegat per evitar qualsevol manipulació. Pel que es pot veure, l’Escola Nova 21 sembla descobrir la sopa d’all. Es tracta d’idees i formules que ja han estat practicades al llarg d’un segle en entorns diferents amb èxit desigual (treball per projectes, flexibilitat de temps i espais, dissolució de les jerarquies,…) L’experiencia de Summerhill, de 1921, ja l’estudiàvem fa tres dècades a la facultat, de la mateixa que la pedagogia Waldorf  és ben coneguda entre molts cercles partidaris d’una educació més lliure. No es tracta de models perfectes ni definitius, sinó, com tots, amb virtuts i defectes, avantatges i inconvenients. Tanmateix, perquè ara? Perquè se centren a Barcelona, perque apareixen diversos centres de franquícies d’escoles religioses?

Ara mateix, a Barcelona hi ha una cruent batalla pel control de l’educació. Tradicionalment, els centres concertats havien estat majoritaris a causa d’una desinversió endèmica per part de l’estat, i d’un control prou gran per part d’alguns ordes religiosos. A mes, en una societat socialment segregada, s’havia etiquetat l’escola publica negativament, com a receptacle dels alumnes dels estrats socials més baixos, i amb docents poc actius, cosa que com vaig comprovar jo mateix com a mestre de pràctiques era absolutament falsa.

En l’actualitat, el prestigi de l’escola publica ha crescut, i per tant, la seva demanda, que per primera vegada a la història ha superat a la privada. Moltes escoles religioses que venien a les famílies una imatge de control, de rigor, de competència i competitivitat ja no són capaces d’atreure famílies que conceben l’educacio des d’una perspectiva radicalment contrària: mes democràtica, lliure, activa,… Com de fet passava amb la majoria de l’educacio pública dels darrers trenta anys. En un moment com l’actual en què sembla haver una dura disputa pel mercat educatiu (i en una situació de davallada demogràfica), l’Escola Nova 21 podria ser una operació de màrqueting, on d’altra banda, també participarien moltes escoles publiques cada vegada més imbuïdes de cultura empresarial, i més disposades a ser “competitives”. A més, si mirem amb deteniment molts dels projectes educatius que ens tracten de vendre, són molt menys democràtics i transparents que els que jo havia viscut als vuitanta. Abans eren projectes de claustres, on fins i tot les funcions de direcció eren rotatòries, i ara semblen projectes de direccions on aquestes fins i tot volen organitzar càstings per buscar perfils específics de docents. La cultura organitzativa d’aquests projectes recorda google: una aparença de flexibilitat, i una dura exigència professional on no semblen clares les fronteres entre dedicació professional i vida personal: Un fort sentiment de pertinença fronterer l’endogamia i unes relacions no sempre sanes.

Haurem de veure i observar com evoluciona tot plegat. I fer-ho amb un rigor que no sembla que aplica el Departament.

Nota: Càpsula de ràdio al programa Girona Ara, de Fem Ràdio.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!