Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

24 d'abril de 2016
0 comentaris

Què bé que es viu sense govern

Un dels meus escriptors favorits és Henry David Thoreau, un nord-americà del XIX, que va saber viure a la seva manera en una cabana construïda per ell mateix als boscos de Massachussets,. Thoreau, filòsof transcendentalista, en va dir i fer algunes coses interessants al llarg dels 44 anys que va viure. Com a número u la seva promoció a la universitat de Harvard, i per tant, amb el privilegi de pronunciar el discurs de graduació, va deixar caure allò de “Si Déu va fer el món en sis dies i el setè va descansar, nosaltres tenim l’obligació de treballar-ne un i descansar els sis restants”, entre la mirada astorada dels seus professors i companys. També va ser el teòric de la desobediència, l’home que conseqüent amb les seves accions, va exigir que l’empresonessin per negar-se a contribuir a una guerra injusta amb els seus impostos, i així deixar en evidència l’absurd del poder. Es diu que Tolstoi va morir amb un volum del seu llibre “del deure de la desobediència civil” a les seves mans.

Tanmateix, una de les frases que ens caldria recuperar en aquests dies és aquella de “si el bon govern és el que governa poc, el millor govern és el que no governa en absolut”. No, no m’he transformat en un neoliberal (encara que aprecio la idea nord-americana que l’estat no ha de ficar-se en la privacitat i la llibertat individual). És, simplement, que detecto que la gent respira més tranquil·la des que el passat 20 de desembre no ha estat possible formar un govern a Madrid.

Molts veuen com un defecte aquesta circumstància. Des d’alguns mitjans (interessadament) s’insta a què es nomeni un president, aquest nomeni ministres, i tots plegats es posin a legislar com possessos al més pur estil del refrany castellà “reunión de pastores, oveja muerta”.  Francament, no cal ser molt llest que moltes instàncies desitgen que es posi fi a l’impàs per tal que la senyora Merkel, el senyor Schlaube, els funcionaris de l’FMI o els assessors de l’OCDE trobin algú a l’altra banda de la línia del telèfon a qui dictar les seves ordres, amb instruccions detallades de les tècniques de tortura a emprar. En un món interconnectat, ja sabem de què va la pel·lícula: més austeritat, més retallades, més desregulació, més ritus d’aquests de la religió neoliberal que exigeixen insaciablement nous sacrificis humans. No hi ha més que mirar al nostre voltant: han avortat l’alternativa grega (amb un plus de càstig per alçar la veu), a França han fotocopiat la reforma laboral espanyola, a Itàlia es carreguen els taxistes per tal que les multinacionals del transport privat els substitueixin. Privatitzen aquí, flexibilitzen allà, independentment dels països o els colors dels governs.

A veure, des del meu punt de vista, els governs estan sobrevalorats. Al seu voltant, a la recerca de legitimitat (i d’inspirar temor i obediència) abusen de la parafernàlia de les eleccions o les litúrgies del poder. Jo, que tinc certa simpatia llibertària, penso que haurien de ser mers òrgans coordinadors, administradors a les ordres ciutadanes, àrbitres de conflictes entre interessos, els empleats que haurien de complir allò que tots els exigim d’exigir. I no costaria gaire consensuar una agenda comuna entre la ciutadania, que es convertís en mandat dels qui transitòriament representarien l’estat: feina per a tothom, protecció social, dret a l’habitatge, seguretat,… Tanmateix, tant PSOE com PP, quan han tingut majoria parlamentària (o si no, un Tribunal Constitucional que actua com a amanuense), han fet just el contrari: facilitar acomiadaments, fer més àgils els desnonaments, desregular (i desprotegir) treballadors i estalviadors, flexibilitzar tot allò que no es pot blindar al Panamà,… En fi. Mentre no hi hagi ningú que pugui tenir la força de manar, i tal com bufen els vents actuals, no es poden prendre decisions que perjudicaran a tots aquells que no podem tenir offshore panamenys. Francament, sense govern es viu millor. I no n’hauríem de tenir fins que els vents globals no siguin més favorables.

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio, el passat divendres, 22 d’abril.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!