Els papers de Panamà

Una de les meves pel·lícules favorites de la història del cinema és Casablanca. I una de les escenes memorables és quan el capità Renault, el cínic cap dels gendarmes de la ciutat, pressionat pels ocupants nazis ordena clausurar el Rick’s Caffé. Quan Humphrey Bogart li pregunta els motius, improvisa la resposta. “És un escàndol! En aquest local es juga!”, clama impostadament indignat. Instants després, l’encarregat del bar li passa un feix de bitllets i li comunica que hi ha l’import del suborn setmanal, que Renault, tractant de dissimular, s’embutxaca.

Em va venir al cap aquesta imatge quan s’ha fet públic el que promet ser l’escàndol de la dècada. Els més d’onze milions de documents d’un únic bufet d’advocats a Panamà ha confirmat l’afirmació d’un David Fernández que ara tots sabem que es va quedar curt amb els adjectius i les anàlisis: “La corrupció és el sistema”. En aquests dies veiem empastifar polítics, empresaris, futbolistes, premis Nobel, aristòcrates o nous rics pelacanyes. Sembla que si no apareixes entre els papers, ben segur et miraran amb menysteniment a les pistes de Chamonix, a les villes de Saint Tropez, o a les recepcions amb l’ambaixador rere una piràmide de Ferrero Rocher.

Aquests dies i els que vindran, bona part dels mitjans o líders d’opinió es faran els ofesos i gesticularan com el capità Renault: “en aquest local es juga”. Podríem bescanviar-lo per “en aquest planeta es roba!”, mentre que els parlaments nacionals, organismes supranacionals, tractats internacionals omplen de lleis les butxaques dels qui remenen cireres a escala global.

El que han tret simultàniament una bona colla de diaris era un secret a veus. Tothom sabia perquè serveixen els paradisos fiscals i quina és la finalitat d’afavorir la circulació de capitals i fluxes financers. Tothom sap que les mansions de la Cerdanya o els apartaments a Manhattan no es poden pagar treballant o invertint. El suposat col·lapse dels sistemes públics de pensions, els dèficits fiscals, les retallades, l’agenda neoliberal és només l’efecte del robatori a escala global del benestar i els recursos que genera qui treballa. Els mateixos que tenen els seus diners en espais a recer del principi de tributació progressiva, allò que va permetre el període de pau i prosperitat més gran que hagi conegut mai la història de la humanitat (allò que els francesos en deien els 30 anys gloriosos), són els qui no han parat de receptar austeritat, flexibilitat laboral, baixades d’impostos, retallades, desregulacions i tot allò que ha estat un Auswitz quotidià contra els drets socials. No, no exagero. Només a l’Índia es van comptabilitzar més de 40.000 suïcidis per les mesures dictades per l’OMC i el FMI a la dècada dels noranta, i també es compten per desenes de milers els suïcidis a Grècia a causa de la tortura econòmica a la què les elits globals sotmeten els ciutadans normals.

Espero que qualsevol representant del món polític o econòmic que gosi demanar en públic retallades, flexibilitat, desregulació o qualsevol altra tècnica de tortura, rebi una sandàlia a la cara, o qualsevol altre objecte que no siguin precisament flors. Ja sabem on són els recursos, els diners i qui els té. Ja sabem com viure millor i acabar amb bona part dels problemes més greus i de manera immediata. Ara bé, cal no ser gens innocents (i els mitjans encara ho haurien de ser menys). Ja fa més de vint anys que venim denunciant els “off shore” i l’impacte dels paradisos fiscals en les economies i les societats.

Hi ha una cosa que em fa por de tot plegat. Què pot passar si no passa res? Ara mateix sóc dels que pensen que hauríem d’estar reemplaçant els representants polítics que, per inutilitat, col·laboracionisme o mala fe, ho han tolerat o impulsat, així com col·lectivitzar el patrimoni deliberadament ocultat pels lladres que ens han robat. Si, després d’aquest coneixement, no passa res?, si no som capaços de redreçar de manera dura, contundent, immediata, sense esperar l’aplicació d’unes lleis dissenyades per protegir gent com aquesta, si es manté la impunitat i no hi ha un canvi a fons que reverteixi la situació, molts veuran confirmades les seves sospites que poden fer el que vulguin, i reclamaran un estatus anterior a 1789, quan les diferències de classe no es dissimulaven, sinó que es legislaven a fons, una societat on poder legalitzar el feudalisme que, de fet, gràcies al neoliberalisme, ja es practica. Francament, Panamà hauria de ser la gota que no faci vessar, sinó que faci esclatar el got.

Nota: Càpsula setmanal a Fem Ràdio, al programa Girona Ara d’avui.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.