Declaració del 9-N: La CUP té raó

Els mitjans no se n’han fet gaire ressò, malgrat que una de les principals enfermèrides de l’any és el centenari de l’aixecament de Pasqua a Dublín, que assenyalà l’acceleració del procés d’independència irlandès culminat sis anys després.

Els historiadors sabem que els processos d’independència són una constant històrica, ja des de l’edat antiga fins a una actualitat en què les Nacions Unides han de comprar més cadires per encabir els nous estats que sorgeixen cada dècada. La fi de la Primera Guerra Mundial suposà el sorgiment de nous estats, tanmateix el cas Irlandès és peculiar, perquè fou l’únic que sorgí de dins d’una de les potències guanyadores del conflicte. Els centenars d’independentistes irlandesos que van decidir ocupar els llocs neuràlgics de la ciutat de Dublín eren pocs, estaven mal organitzats i no comptaven amb el suport majoritari dels habitants de l’illa. Tanmateix la determinació dels nacionalistes d’una banda, i l’estúpida repressió i arrogància dels britànics de l’altra, acabaren per portar els irlandesos vers la llibertat nacional. En les eleccions al Parlament Britànic del 1918, els diputats electes es constituïren com a Parlament sobirà irlandès, tot formant un govern clandestí paral·lel i erosionant la legitimitat de Londres fins al punt que aquest, en base a la desobediència massiva de particulars i institucions, ja no podia fer cap control efectiu del territori, i acabà negociant una independència que ja era de facto.

Aquesta història ens hauria de servir per il·lustrar el moment present. Afortunadament, aquí no hem hagut de recórrer als fusells. El nostre aixecament de Pasqua particular fou el 9 de novembre de 2014. Un any després, malgrat les amenaces, insults o querelles, teníem un Parlament netament independentista, i una declaració en què aquest anunciava solemnement la desconnexió. Una desconnexió que venia a afirmar que s’ignorarien aquelles decisions que atemptessin contra la sobirania del poble català. I és evident que s’assenyalava amb el dit un desacreditat Tribunal Constitucional, veritable Brunete jurídica de la monarquia lligada via testamentària, al franquisme.

En aquest sentit, la moció que vol presentar la CUP on es pretén reiterar la declaració del 9 de novembre, i exhorta a les institucions catalanes a ignorar qualsevol consideració o ordre emanada des del Tribunal Constitucional o qualsevol altre òrgan jurídic que persegueixi càrrecs electes sobiranistes, és més que necessària. Les institucions del país han de fer cas omís a les resolucions absurdes i deliberadament parcials dels òrgans judicials espanyols, i faria bé a organitzar la seva justícia paral·lela per protegir i anul·lar qualsevol amenaça o sentència provinent d’una legalitat, a més de discutible, i en funció de la Declaració sobiranista, forana. No és difícil arribar a la conclusió que, d’acord amb la legislació internacional, no es poden perseguir els delictes d’opinió (per donar suport a la Declaració del Parlament), ni el delicte de democràcia (posar urnes). I aquests nous òrgans jurídics que caldria desplegar amb urgència, haurien d’ordenar a la policia no intervenir ni fer cas d’ordres judicials impròpies d’una democràcia.

La CUP és acusada sovint de cert capteniment adolescent (jo també he fet). Tanmateix, la timidesa de Convergència davant la necessitat de recordar inequívocament al Regne d’Espanya, i a una oposició que pensa més a fer cas del monarca que de protegir els interessos del catalans, és suïcida. Els irlandesos ens van demostrar clarament que les truites requereixen trencar ous. Que si haguessin renunciat a la desobediència, avui encara estarien discutint sobre el Home Rule (l’estatut) que ja fou rebutjat per Londres fa més de cent anys, i encara tindrien de cap d’estat a la reina Isabel. Convergència necessita urgentment entrar en l’edat adulta, i això significa tenir la força i la determinació d’enfrontar-se a enemics poderosos, d’escenificar el trencament de manera inequívoca, per tal que aquells que ens blasmaven obtinguin la lliçó que es mereixen a còpia de la pedagogia dels fets. I això significa que la desconnexió ha de ser real, no retòrica.

Nota: Càpsula del programa Fem Girona, de Fem Ràdio

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *