Califats de suburbis

Fa algunes setmanes vaig participar en una reunió transfronterera de sindicats alternatius. No érem pas massa gent i proveníem principalment d’Euskal Herria, Espanya, Catalunya i França. Una de les grates sorpreses era una noia d’un sindicat, potser de correus, d’origen magribí. El món sindical, ja se sap, a banda de poc glamourós és massa masculinitzat, tot i que històricament ha estat un espai d’integració política de primer ordre. Feia goig trobar que algú que podria respondre al “tres voltes rebel” de la inoblidable Maria Mercè Marçal apostés per tractar de fer un món una mica més confortable.

En el treball per grups, vaig integrar-me a aquell que centrava els debats sobre educació. Allà els meus col·legues francesos es lamentaven de la política de la nova ministra, Najat Vallaud-Belkazem, que com el seu cogmon indica, és una francesa nascuda al Marroc el 1977, i que pren mesures neoliberals en línia similar a les de la seva companya de gabinet, la ministra de treball Myriam El Khomri, nascuda a Rabat un any després, i que sembla disposada a lliurar les regulacions laborals a la patronal Medef. Podríem dir que això de ministres magribines sembla una exclusiva del Partit Socialista Francès, tanmateix qui tingui un mínim de memòria veurà que Rachida Dati, també dirigí la justícia a l’època de Sarkozy.

Tot això és un indicatiu de fets que també he observat de primera mà en els meus sovintejats viatges a França, que s’acompanya de grups d’adolescents on els diferents orígens no representen un problema a l’hora de compartir aficions, vicis, oci, treball o llit. De fet, contràriament al que indiquen alguns opinadors poc documentats, el nivell de convivència a França (i per tant el seu model d’integració) funciona de manera més que acceptable. No hi ha quotes (ni tan sols es permet preguntar orígens o religions al cens francès), i tanmateix, es pot veure com l’ascensor social, malgrat cables gastats i avaries sovintejades, encara rutlla. Ja voldríem veure per aquí periodistes, professors, músics, i gent de l’star-system tan variat com tenen els nostres veïns.

Aleshores, per què sembla que el món francòfon sigui un fracàs i un desastre? Una de les veus que millor van analitzar el que s’esdevenia (parcialment) a les banlieux és Fadela Amara, l’assagista que va crear a principis de segle el moviment “Ni putes ni soumises”. Amara explicava que precisament les oportunitats de què disposaven les noies musulmanes a França estava generant un moviment profundament reaccionari en una part de la comunitat musulmana. Acostumats a una estructura patriarcal i autoritària, sovint del món rural, i atiada per la invasió d’immams sostinguts amb fons qatarians i de les monarquies del golf, molts homes que menystenien l’educació i vivien imbuïts dels valors de la força i el poder, es radicalitzaven. Per mantenir el seu antic poder (que perillava profundament a còpia d’oportunitats que generava la societat occidental) bastien un discurs profundament retrògrad en què, amb decoració religiosa, buscava el control de la sexualitat de les dones. Posar restriccions a la llibertat sexual de les seves germanes, es podia mantenir l’statu quo. La pressió comunitària era fortíssima. El segrest ideològic, el xantatge emocional, la guerra bruta psicològica obligava a què “acceptessin voluntàriament” (sic!) les diverses formes de vel islàmic (sic!!!), símbol de submissió comunitària i d’element que bastia un cinturó sanitari respecte el món públic.

En certa mesura, com ens explicava una Fadela Amara que faríem bé de poder llegir i rellegir, el que es tractava era de crear una mena de “califats de suburbi” en què els “talibans de garatge” esdevenien una mena de policia moral. Es tractava, ras i curt, de nois de baixa cultura, gran inseguretat psicològica, complexos inconfessables i incapacitat d’enfrontar-se a un món complex. Això esdevindria el terreny adobat cap al que vivim aquests dies.

Quan vaig iniciar les meves recerques sobre l’anarquisme individualista, una de les coses que més em van frapar fou la batalla cultural contra l’església dels intel·lectuals llibertaris. Sabien que el domini psicològic que la religió catòlica infringia contra les dones esdevenia un llast que impedia els valors de llibertat imprescindibles per a bastir una societat més justa i igualitària. En certa mesura, aquesta teòrica guerra contra l’”infidel” (entre els quals sembla que jo també hi figuro), té certes semblances amb el que va passar aquí fa un centenar d’anys. La llibertat es juga en el camp femení. El manteniment i la reproducció dels valors opressius i desigualitaris té les dones com a principal camp de batalla. Els joves radicalitzats que fan servir l’islam com a arma de destrucció massiva lliuren una guerra interna entre integració i reacció. Sovint des de la ingènua esquerra ens pensem que la llibertat, la igualtat i la fraternitat són valors universals. Greu error! En societats imbuïdes de valors autoritaris (i l’islam, com a religió monoteista i patriarcal, en va plena), les desigualtats són ben valorades, perquè oprimir tot un sexe en global té els seus perversos beneficis, i en aquest sentit, les llibertats individuals susciten por, i la fraternitat, rebuig.

Els islamistes afirmen estar en guerra. Potser tenen raó, encara que aquesta guerra no és com es pensen. És una guerra de valors. I aquí, més val anar ben armats, si més no, de raons. La batalla té molt a veure de com podem substituir els vels que ens tapen la llum, per una il·luminació càlida que valgui la pena viure. I això es diu valors republicans, i oportunitats de formar part d’una única col·lectivitat, on els valors reaccionaris de la desigualtat, el fanatisme, el patriarcalisme no tinguin espai.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.