Donatatge

“Tot té a veure amb el sexe. Tret del sexe, que té a veure amb el poder”

Aquesta frase, pronunciada per Francis Underwood, el cínic protagonista de House of Cards, resumeix en bona mesura el rerefons de l’estranya festa del 8 de març,  aquesta celebració que pretén reivindicar a un 50% prou discriminat arreu del món, té a veure amb les diferències per raó de sexe encara que, sobretot amb el poder asimètric amb què topem en la vida quotidiana.

Dimarts, mentre repassava la premsa internacional, es podien llegir reflexions semblants a les publicades aquí. Les diferències salarials entre homes i dones es mantenen, i fins i tot s’agreugen mentre que es percep un lleu empitjorament de l’estatus professional i social. Es feia referència a estudis estadístics i a anàlisis de sociòlegs i historiadors, i la percepció era coincident. Resulta alarmant com l’optimisme de 1975, l’any internacional de la dona, s’ha esvaït. Aleshores es creia que la incorporació al treball assalariat erosionaria les discriminacions d’alta i baixa intensitat. L’experiència de quatre dècades, tanmateix, ens convida al pessimisme.

(Oh!, paradoxa!) d’ençà que Margaret Thatcher, la primera dona que ocupà el càrrec de primera ministra al Regne Unit, les coses han empitjora molt. I no ho han fet per masclisme o misogínia, sinó perquè les polítiques aplicades des d’aleshores han polaritzat les societats. Les diferències, a tots els nivells, s’han estès com una plaga de llagostes. Els rics són més rics, qui tenia poder ha millorat exponencialment la seva capacitat d’influència, i qui comptava poc, ara menys. Les dones, que remenaven escasses cireres, avui en remenen menys. I, tot i que s’ha avançat en aspectes d’independència personal, a la pràctica, com a treballadores, són sotmeses a la lògica d’un sistema indiferent respecte les necessitats de la majoria.

Les dones de la meva generació van ser enganyades. Se’ls va vendre la idea que era possible desenvolupar una carrera professional brillant. Ningú no s’havia plantejat que treballar massa hores no té gaire lògica, és improductiu, i que plantejar-se l’èxit com a meta vital prioritària mereix una exploració psicoanalítica. A la pràctica, el mercat laboral, els principis econòmics que ens guien són absurds i kafkians. I, esclar, la vida familiar, la personal, la voluntat individual són incompatibles amb aquest discurs sobre la competitivitat. Bona part de les meves amigues han viscut escindides enfront les exigències professionals, sovint alienes al seu desig i interès, i les expectatives socials sobre la seva dimensió familiar. Ser mare i professional, sota les regles no escrites actuals t’empenyen a fer malament ambdues coses, perquè, francament, fins que no posem l’economia al servei de la gent, serem empesos al fracàs. I la primera necessitat de tota economia al servei de la gent consisteix a desmitificar l’èxit, a no viure per treballar, sinó treballar per viure, i a decidir quan, què, com, on i perquè volem fer-ho.

La ironia de tot plegat és que enfront a la gran estafa patida per les dones de la meva generació, avui la qüestió de la discriminació de les dones es juga en l’estèril terreny de la filologia. Algunes tendències proposen feminitzar el llenguatge per posar fi a la invisibilització tradicional de les dones, malgrat les recomanacions de la filòloga Carme Junyent. És estèril i ridícul com el neologisme que alguns proposen, la substitució de l’homenatge pel “donatatge”. És un clàssic consolar-se en batalles culturals per evitar combatre adversaris més difícils. La situació de les dones només pot millorar si acabem amb les desigualtats de totes formes i colors, si convergim en territoris més igualitaris. Ens ho diu Francis Underwood: no és qüestió de sexe, sinó de poder.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.