Espanya, capital Ankara

Germà Bel, per fer entendre la idea de poder de les elits espanyoles, va fer servir la comparació amb la cosmovisió centralista de l’estat francès. Es tracta de l’obra “Espanya, capital París”, en què alerta del malbaratament econòmic de l’alta velocitat amb l’objectiu polític d’establir una estructura jeràrquica en què Madrid tractava d’esdevenir el centre polític i econòmic, l’alfa i omega d’Espanya. Des d’una perspectiva geopolítica, no li falta raó a l’economista d’Alcanar. Històricament, Espanya s’ha emmirallat en el despotisme borbònic i la seva reconversió posterior jacobina. Tanmateix, com ja va assenyalar Borja de Riquer en una polèmica tesi, Espanya, més que imitar, ha acabat fent una fotocòpia de baixa qualitat de les estructures polítiques i administratives de França, en què els titulars de l’estat han estat incapaços de seduir la ciutadania, o de bastir institucions mínimament eficaces o legitimadores.

És recomanable llegir l’esclat de l’independentisme català (i probablement, a mig termini el basc i altres) com a un problema d’obsolescència espanyola. Si bé des del segle XIX es parlava de les “dues espanyes” per explicar els defectes estructurals de l’edifici espanyol, la crisi del règim del 78 no deixa de manifestar que el cinquè país en població de la UE pateix greus disfuncions que el fa inviable com a nació. Analistes com Daren Acemoglu i James A. Robinson a la seva obra “Per què fracassen els països” dedicava un dels primers capítols a analitzar Espanya com a una nació fallida. El llibre, un dels grans impactes editorials  recents, cisellava un terme que ha fet fortuna: “elits extractives”. El cas espanyol esdevenia un paradigma de com unes elits vinculades al pinyol dur del poder, incapaces d’establir un projecte productiu, es dedicaven a parasitar les estructures polítiques i econòmiques del país, al llarg de generacions, fins a fer-los fracassar.

Si avui hi ha una comparació més expressiva per caracteritzar l’estat espanyol, no el trobaríem a França, sinó a Turquia. Ambdós països coincideixen a esdevenir les restes d’antics imperis que es neguen a acceptar el fet de ser un més en el concert internacional, i no precisament dels més rellevants o simpàtics. Que les seves elits són porugues i incapaces d’administrar la complexitat i les contradiccions. Que perceben la seva identitat a partir de l’obsessió i l’essencialitat, no pas com a construcció cultural, sinó com a veritat revelada, des de la inquietant dimensió religiosa, en què la dissidència és combatuda com una heretgia. Ambdues societats mantenen una aparença democràtica, i tanmateix, quan s’ataquen els interessos de les seves respectives elits, la maquinària institucional fa funcionar l’arbitrarietat més salvatge.

La presència de desenes presos polítics com Otegui o el sindicalista Rafael Díez Usubiaga, la caça de bruixes contra Podemos a Madrid, l’empresonament dels titellaires, la impossibilitat de jutjar el franquisme (o d’indagar sobre els més de 600 morts de la Transició), la impunitat de la ultradreta, o la negativa a considerar el franquisme com l’Holocaust espanyol, en l’encertada definició de Paul Preston, no resulta massa diferent a la persecució que manté Ankara sobre els periodistes crítics, el terrorisme d’estat contra els kurds, la impunitat dels paramilitars nacionalistes o el no reconeixement del genocidi armeni. L’ús parcial de les institucions, la discutible independència judicial, o la presència d’uns mitjans de comunicació reaccionaris amb ple suport públic i de grups privats vinculats a les elits extractives respectives acaben de composar la idea que Espanya i Turquia, als extrems d’Europa, són dos estats inestables i en descomposició, amb por a la democràcia real, perquè aquesta pot alterar profundament uns equilibris interns consistents en relacions de subordinació contra la seva ciutadania i les nacions que les componen. En el cas més pròxim, això queda reflectit en l’expressió de Lluc Salellas “el franquisme que no marxa”, i que tanmateix són els vells cognoms imperials que forneixen bona part dels consells d’administració de l’Íbex 35 i l’alt funcionariat judicial, administratiu o diplomàtic. El mateix que malbarata diners públics per negar la condició nacional de Catalunya.

Nota: Article publicat a El Punt Avui

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.