Borbons, o la necessària escenificació de la ruptura

Ha passat ja un mes de la teòrica desconnexió. Imagino que molts es pregunten quin sentit té esperar altres disset mesos per formalitzar les passes que ens han de dur a la República Catalana. Diria que alguns, amb bon criteri, desconfien de la sinceritat del govern i alimenten les especulacions sobre si el processisme acabarà portant necessàriament a algun lloc. Certament, i l’experiència històrica ho avala, qualsevol passa endavant implicarà un atac en tromba per part de les institucions estatals i les forces obscures de la caverna mediàtica, ja hi comptem amb això, per tant es fa necessari escenificar gestos tan reals com simbòlics que posin de relleu que les naus s’han cremat i que la independència ja és un fet inexorable i ineludible, una bufetada a aquells que es pensen que és possible tornar enrere, als vells jocs federalistes, als girs retòrics i les promeses incomplertes.

Abans de posar en marxa les lleis de desconnexions tenim una oportunitat d’or, que a més, pot eixamplar el suport social a la independència. Si hi ha un nom propi que simbolitzi l’Espanya negra, la continuïtat del franquisme i l’estafa transicional, aquest és “Borbons”. A banda d’ésser destinat a simbolitzar la unitat de l’estat, en el cas del monarca actual, ha decidit jugar el paper arbitral contemplat a la Constitució al més pur estil Guruceta. Només cal analitzar el seu discurs de Nadal, la negativa a rebre la presidenta del Parlament, i les declaracions més o menys espontànies sobre el cas català, tot desatutoritzant la mobilització popular més contundent, organitzada i pacífica de la història de la democràcia. Més enllà que li agradi o desagradi l’independentisme (a títol personal hi té tot el dret a tenir una opinió hostil) si volgués conservar la seva corona o exercir les seves funcions amb un mínim de dignitat i intel·ligència, tractaria d’exercir de mitjancer o, com a mínim, no semblar un tertulià d’Intereconomia.

Tanmateix, i com diria Fernand Braudel, l’afer Borbó és un procés de llarga durada, i a banda dels afers tèrbols on hi és implicada la seva família, hi ha tota una llarga història d’hostilitat contra el nostre país, que comença amb la falsificació del testament de Carles II, el caràcter psicòpata i l’exercici genocida de Felip V, la supina incompetència de Carles IV (caràcter compartit pels seus descendents) la psicopatia criminal de Ferran VII, el reaccionarisme ranci d’Isabel II, l’estupidesa suïcida d’Alfons XIII, el repugnant franquisme de Joan de Borbó o el comportament, com a mínim, poc responsable del monarca emèrit. Ara bé, si hi ha un element comú de la família és el seu odi visceral a Catalunya, que té la seva traducció en una ferotge i terrible repressió exercida contra el territori, la cultura i els residents.

És per tot això que com a acte simbòlic, les institucions catalanes haurien de deposar la família Borbó, i des de ja mateix, es consideressin com a plenament republicanes, amb els seus símbols i litúrgies. Els Borbons ja no serien benvinguts aquí tret que sigui en qualitat de turistes o de cap de l’estat veí. Això hauria d’implicar la retirada dels retrats als edificis oficials i el canvi de denominació de Generalitat pel de República. També penso que fóra una bona idea celebrar unes eleccions de president republicà, a doble volta, abans de l’estiu. Tot plegat, hauríem de començar per enviar una carta a l’inquilí de la Zarzuela tot indicant que Catalunya prescindeix dels seus serveis i que no és benvingut.

Calen gestos concrets i missatges clars. Al cap i a la fi, l’hostilitat davant de qualsevol passa, per innocent que sigui, ja es dóna per descomptat. La deposició de la monarquia a Catalunya, a més d’ésser un cop d’efecte internacional, en un moment en què la casa reial apareix com a sospitosa de comportament, com a mínim poc ètic, obligarà a CSQP a definir-se, o com ho està fent darrerament, a retratar-se. A més, calen gestos que esvaeixin tots els dubtes sobre la pròpia determinació de les autoritats catalanes en l’objectiu final. Atès que la voluntat de diàleg i la diplomàcia no inspiren sentiments afins a l’altra banda del Cinca, potser ha arribat el moment de fer un cop de puny damunt la taula… o la corona.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *