Terra de corrupció

 

El darrer esclat de corrupció al País Valencià, sense representar cap sorpresa, torna a posar aquesta incòmoda qüestió al centre de totes les discussions. L’editorial d’avui d’en Vicent Partal apuntava a la dimensió sistèmica del fenomen, si més no al País Valencià. Altres s’apunten a explicacions econòmiques del tot raonables (els graus de desigualtat resulten tòxics per a la cohesió moral d’una societat). No hi manquen els qui furguen en explicacions culturals o antropològiques, a partir d’una suposada inferioritat ètica de determinats pobles, tot fent lectures esbiaixades de Max Webber.

Al meu entendre, tot plegat és molt més senzill. L’explicació és del tot històrica. Els triomfs del franquisme (parlo del de 1939 i el de 1978) va instal·lar a la vida política, social i econòmica del país, una cultura de la impunitat dels vencedors. Els franquistes es van repartir el país com un botí de guerra, acostumant-se a l’abús de poder, i van repartir algunes engrunes a aquells a qui van cooptar (de manera manifesta el PSOE del Felipe González i els barons que pretén salvar el PP). Fins i tot la trama corrupta al voltant de la família Pujol no és més que l’exagerada tradició de la burgesia catalana que va acceptar el franquisme de manera entusiasta o resignada. De fet, només cal mirar-se una mica el llibre d’en Lluc Salellas “El franquisme que no marxa” per entendre que  la corrupció és sistèmica a partir del domini de les velles nissagues franquistes

Tot plegat ens porta a un lloc una mica inesperat. Com a historiador no crec que estiguem en un moment de màxima corrupció. Ans al contrari, la societat espanyola (i molt especialment la basca i la dels Països Catalans) s’ha democratitzat de manera prou radical, i ja troba inadmissible el que eren pràctiques tolerades i celebrades. En certa mesura, com a demòcrates, i per tant, independentistes, ja no suportem aquelles regles no escrites del mirar cap a l’altra banda. El trauma de descobrir que ens crèiem una democràcia, i que no era altra cosa que la continuació del franquisme per mitjans constitucionals, ha fet que reaccionem, i que els corruptes, això és, els grups de poder i les elits extractives, facin cara de confosos. Cares, d’altra banda, que podrien tenir com a màxim exponent, la de la infanta Cristina.

La histèria antiidependentista del poder, també la histèria antirupturistes o la deriva reaccionària d bona part dels seus dirigents, en el fons no és altra cosa que la reacció bunquerista del règim. Com tota reacció, deixa les coses en una situació d’incertesa, exemplificada en les dificultats per formar govern, així com en la supina mediocritat del vell periodisme hispànic.

La societat catalana (i també l’espanyola) ja no tolera allò que tothom sabia i callava. I això és una bona notícia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *