Espai de Dissidència

Aquests dies de Nadal he aprofitat per llegir-me un dels llibres més polèmics publicats a França, “Submissió”, del fractirador Michel Houellebecq. I he de dir que ha estat un dels llibres més impressionants que m’he trobat en els darrers anys. Submissió és una novel·la de política ficció situada el 2022, en una França dividida entre la ultradreta del Front Nacional i l’esquerra laica, per una mena de carambola electoral, i en un ambient de preguerra civil, és triat president de la República un musulmà, de l’estil de l’islamisme moderat que anava sorgint a les primaveres àrabs o semblant a l’evolució política de Turquia.

Al principi, no sembla que res canviï, si més no, des del punt de vista del protagonista, un cínic i desarrelat professor de literatura francesa de la Universitat de la Sorbona. Tanmateix, a poc a poc, i gràcies a la generositat econòmica de les monarquies àrabs del Golf, a la deriva institucional republicana, al suport d’uns poders fàctics cada vegada més dòcils als petrodòlars, la societat francesa comença a mutar. Les dones deixen de treballar i no surten de casa sense el vel. Els treballadors públics, inclòs François, el protagonista, han d’optar entre convertir-se a l’islam per seguir exercint o una generosa jubilació anticipada. Finalment, com tants altres, pels grans avantatges que li pot suposar la conversió, entre aquestes la possibilitat de matrimonis arranjats i la poligàmia, acceptarà convertir-se a la nova religió, útil per a assolir beneficis tangibles.

L’interès de la novel·la no recau tant en aquestes qüestions tan polèmiques i d’actualitat sobre la conflictiva relació entre laïcitat i islam. El trobem, sobretot, en aquest estat de perplexitat i depressió col·lectiva que es descriu i que avui es viu a l’estat veí amb certa intensitat. Es tracta d’allò que els francesos en diuen “malaise”, un malestar profund, existencial que es viu a França. Algunes de les situacions que descriu Houellebecq ho palesen: els lligams interpersonals s’esvaeixen, el protagonista porta anys sense veure els seus pares, els parisencs acostumen a viure sols i a còpia de relacions sexuals (que no sentimentals), esporàdiques i insatisfactòries, els treballadors, la ciutadania, desconfia profundament de les elits dirigents, la por s’instal·la als carrers, tot plegat fa de França un gran buit de fragilitat. Algú com Mohammed Ben Abbes, l’imaginari nou president de la República, l’únic que fa és donar una empenta perquè s’ensorri l’edifici moral de la laïcitat. La capacitat de corrupció a tots els rengles socials acaba de donar el cop de gràcia a tres segles d’il·lustració. El protagonista, com tants altres, com ja ha passat en altres èpoques com ens indica la història de l’Imperi Otomà, es converteixen per conveniència, pels beneficis que obtenen. Fins i tot segueixen la mateixa vida que abans, continuen prenent el mateix Armanyac i no varien en els costums. L’únic al qual han de renunciar és a la seva llibertat. Al cap i a la fi, com indica el títol de la novel·la, “Islam” és una paraula àrab que pot traduir-se com a “submissió a Déu”.

Entenc que la novel·la de Houellebecq, un escriptor que va per lliure i que, com Salman Rushdie va amb escorta policial, és una ficció que no té perquè tant parlar dels suposats perills de l’islam, com del perill real de com una societat es pot descompondre internament, com les societats occidentals poden implosionar per manca de projecte, de fe, de confiança o de lligams. De fet, la bona literatura es tracta d’això, de plantejar des de la imaginació qüestions reals i transcendents, preguntes incòmodes, reptes als quals ens hem d’enfrontar.

Nota: Càpsula al Girona Ara, de Fem Ràdio.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!