Un llibre blanc o un procés als docents?

El llibre blanc de la professió docent, encarregat a José Antonio Marina, es pot llegir com un llistat de retrets contra el professorat. Retrets fets amb certa acritud, en què més enllà de les crítiques o suposades propostes, es pot interpretar com a la responsabilització dels suposats fracassos del sistema educatiu a l’hora d’assolir determinats objectius.

A “Vida i Destí”, de l’escriptor soviètic Vassili Grossman, se’ns descriuen els mecanismes  psicològics pels quals centenars de milers de persones eren defenestrades i enviades als camps de concentració siberians en els diferents processos instaurats per l’estalinisme. La majoria d’ocasions els acusats desconeixien els càrrecs que els portaven davant d’un tribunal. De fet, aquests eren irrellevants. L’important consistia a què els processats se sentissin culpables d’alguna cosa, i com al final acabaven confessant crims que no havien comès. Al cap i a la fi,, es tractava d’assenyalar culpes individuals en un sistema que fracassava globalment. El sentit de culpa, com li passa a Joseph K, el protagonista de El Procés, de Franz Kafka, és el que atorga fragilitat a l’individu contemporani i el prepara per a la impotència, la submissió i l’acceptació del seu destí enfront forces globals, arbitràries i incontrolables.

De la mateixa manera, des de fa alguns anys, des del món intel·lectual i comunicatiu, de manera més o menys subtil, es busca culpabilitzar els docents sobre els mals de l’escola. Acusacions sobre el seu suposat baix nivell de preparació, el seu pretès refractarisme a la innovació, la creixent pressió per avaluar les seves capacitats, inocula la sospita sobre el col·lectiu. I aquesta és una estratègia que sembla funcionar, perquè mentre es parla dels docents, s’evita parlar de molts altres aspectes de polítiques educatives que, pel que podem comprovar a partir de molta recerca acadèmica, resulten tant o més rellevants. De fet, si som honestos, cal remarcar que la formació i capacitats del professorat ha millorat força en les darreres dècades.

Anem a pams. Una de les principals autoritats sobre el fenomen del fracàs escolar, el catedràtic de sociologia de l’educació de la Universitat de La Laguna, José Saturnino Martínez, estableix els principals factors que expliquen  l’èxit educatiu. El 50%  és degut a l’entorn socioeconòmic i cultural de les famílies. Un 18% té a veure amb l’entorn del centre,  un 24% no té explicació raonable (es tractaria sobretot de la resiliscència d’algunes persones respecte a contextos desfavorables). En canvi, només un 6% de l’èxit s’explica a partir de l’organització pedagògica i la innovació didàctica. Doncs bé, la immensa majoria de les polítiques educatives es concentren en aquest 6%, incloses les recomanacions de Marina, la qual cosa implica desentendre’s d’aquell conjunt de mesures globals (polítiques d’igualtat, la injecció de recursos, de repartiment d’alumnes amb dificultats, eradicació de la pobresa,…).

Sin título

 

 

 

Amb aquest objecte de culpabilitzar els docents, s’ha anat establint arreu del continent un règim de retiment de comptes que fiscalitza cada moviment que fa qui és a peu d’aula. Allò que en anglès s’anomena “accountabiliy”, implica desenes d’estratègies d’avaluació de centres i de professorat que implica un esforç estèril de tasques burocràtiques, inspeccions, registre documental, indicadors, objectius i valoració de competències que fa que l’activitat a la classe, la interacció entre professor i alumne es vegi relegada a un segon o tercer ordre.

A tall d’exemple, un informe recent publicat a Anglaterra explica que el 53% del professorat s’està plantejant abandonar la professió en els propers dos anys. Que alguns testimonis indiquen que cal entre 60 i 70 hores setmanals per complir amb tot el conjunt d’absurdes exigències que imposen agències privades d’inspecció contractades pel govern (i que no tenen ni idea de com funciona un centre educatiu). De fet, aquest conjunt de demandes i objectius irreals que s’imposa als ensenyants anglesos té precisament com a efecte la desmoralització del professorat i desarmar de resistències a un col·lectiu caracteritzat per uns valors (la igualtat, la llibertat intel·lectual, la voluntat democràtica), que col·lideixen amb l’agenda de reformes globals que imposa l’OCDE. Reformes com la desregulació dels sistemes educatius, i de la pèrdua de control de les comunitats educatives d’escoles i instituts.

Potser el que convindria seria redactar entre tots un llibre blanc sobre el fracàs de les polítiques educatives.

Nota: Article publicat al suplement educatiu L’Aula, del Diari de Girona.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.