Merlí i la ficció educativa

Imagino que a molts de qui ens escolten, els deu passar com a mi. El protagonista de la sèrie de TV3 Merlí Bergeron, ens té fascinats. Merlí és un atípic professor de filosofia que ensenya de manera poc convencional a alumnes de batxillerat. Lluny de l’heroisme i l’èpica que abunda a les sèries americanes d’instituts, Merlí és un tipus amoral, provocador, que s’enllita amb companys de claustre i amb la presidenta de l’AMPA, que no mostra cap respecte per l’autoritat, que ridiculitza el teòric professor model –i pilota– Eugeni Bosc, que tracta d’aprofitar-se de tots i tothom, que és addicte al políticament incorrecte, i el més important de tot: sap atreure l’atenció dels seus alumnes en base a fer-los conscients de les seves contradiccions, intervé sense manies en els seus problemes d’adolescents, i els obliga a enfrontar-se a les pròpies misèries amb aquesta arma guerrillera que representa la filosofia. Com és de preveure, el personatge interpretat per Francesc Orella xoca amb les rigideses i convencions del sistema escolar, i viu en permanent conflicte amb les autoritats educatives, i en el món real, tindria greus dificultats en el sistema. Després de veure com fa servir la dialèctica filosòfica de Diògenes, Sòcrates, Débord, o Focault, no és d’estranyar que les directrius de l’OCDE hagin emès una ordre de recerca i captura contra la filosofia dins el sistema educatiu.

Per als qui n’hem vist de tots colors a diferents nivells de l’ensenyament sabem que les recreacions televisives que aborden aquest àmbit solen patinar molt, no tenen capacitat de captar la complexa realitat de les aules, estan farcides de tòpics i solen transmetre una idea massa idealitzada o massa dramàtica. La ficció tracta de sublimar la realitat, fer-la més agradable o més tràgica. Sovint sèries d’aquesta mena serveixen per captar algunes tensions que van més enllà d’escoles o instituts i responen a aquells processos de canvi que tan bé veiem en el dia a dia a la classe. Així, la sèrie nord-americana dels anys setanta Lucas Tanner, ens il·lustrava sobre el xoc entre la tradició conservadora d’un institut de Missouri i l’esperança que noves metodologies més farien la societat millor. O l’espanyola “Segunda Enseñanza”, creada per Ana Diosdado, reflectia les esperances que suposava el batxillerat com a eina de promoció social per a moltes famílies treballadores a mitjans de la dècada dels vuitanta. Més crua i sincera, la britànica Skins, escrita des dels ulls dels alumnes, mostrava els conflictes de la multiculturalitat, el xoc entre l’hedonisme de la societat de consum i la rigidesa del sistema britànic, i el sexe desenfrenat i l’alcohol com a vàlvula d’escapament d’uns adolescents britànics sense perspectives en l’Anglaterra posttacheriana. Finalment, i aquesta sí que la recomano, la quarta temporada de The Wire, creada per David Simon, denunciava una Amèrica guetificada en escoles per a afroamericans a Baltimore en què l’aula és l’avantsala de la presó, i on les necessitats dels alumnes són substituïdes per contínues avaluacions estandarditzades en què els professors han de renunciar a ensenyar per complir amb índexs de productivitat en què els alumnes díscols esdevenen material de rebuig.

Per sort, personatges com Merlí no abunden. Si bé en la ficció poden semblar simpàtics, a la pràctica acaben generant uns conflictes innecessaris en un clima que, a les aules, requereix tranquil·litat. Ara bé, trobo magnífica la provocació que inspiren personatges de ficció com el de Francesc Orella, perquè qüestionen la deriva productivista i rància que es dibuixa en la proposta neoliberal que està abduint el nostre sistema escolar. Per això, les dosis de subversió, especialment si van a càrrec de les humanitats, són avui més que mai, del tot necessàries.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *