Catalunya postnacional

Una de les paradoxes a les quals assistim és que les crítiques més agressives contra el nacionalisme provenen dels nacionalistes! En el debat Espanya-Catalunya els adversaris de l’autodeterminació fan servir l’artifici dialèctic de presentar-se com a no nacionalistes, amb la intenció de desautoritzar la independència.

Als mitjans espanyols, la mediocritat del debat al voltant de la qüestió catalana és reflex de certs dèficits acadèmics. La intel·lectualitat hispànica, en general, ha defugit la qüestió nacional com a subjecte d’anàlisi. I això converteix Espanya en una excepció on les qüestions referides a les identitats col·lectives animen reflexions i nodreixen biblioteques.

Les definicions sobre el fenomen nacional les podríem dividir en tres branques. L’essencialista consideraria la nació com un fet natural i innat, inspirat en les teories de Herder. La descriptiva i analítica, que l’estudiaria com un fenomen social en què es comparteixen elements culturals i solidaritats interpersonals, estaria teoritzada per historiadors com Anthony Smith o Ernst Geller. I la que suscita més consens entre els investigadors, la voluntarista, explicaria la nació com una construcció expressa per mantenir la cohesió d’un grup en una era de declivi de les religions (Joan Ramon Llobera) o com una comunitat imaginada on s’exalten elements compartits i els individus es reconeixen com a part d’una comunitat (Benedict Anderson).

La crítica expressada contra l’independentisme precisament es fonamentaria en aquest darrer punt. Fent una lectura parcial i interessada d’Anderson, mira la identitat catalana com una “nació inventada”, o en expressió del filòsof Roberto Augusto, la nació seria allò que els nacionalistes creuen que és una nació. La paradoxa és que és feta des de la primera definició, des d’un posicionament que considera la nació espanyola com una veritat absoluta, permanent, innata, que confon l’estat amb la nació, que incita que alguns responsables de govern s’atreveixin a afirmar que la nació espanyola existia des de la prehistòria.

I precisament en aquest innatisme del nacionalisme espanyol podem desentrellar les raons d’aquesta incomprensió respecte a la qüestió catalana, i per tant, a la incapacitat d’administrar-la de manera raonable. Espanya és una nació herderiana, essencialista, romàntica, que viu la identitat amb un punt de fanatisme religiós. Els factors històrics expliquen aquesta intolerància que revelen certs tics inquisitorials a l’hora de valorar l’independentisme. La identitat espanyola moderna es forja en la neteja ètica (amb l’expulsió de jueus i moriscos), l’uniformisme religiós (perseguint la reforma protestant), jurídic (en què els decrets de Nova Planta cerquen reduir a les lleis de Castella els territoris que dominen) i cultural (en què es persegueix i es menysté la pluralitat lingüística). A més, manté una concepció filosòfica segons la qual la identitat espanyola es fonamenta en l’ètnia (com passa a Alemanya, amb el ius sanguinis). D’aquí que els elements nacionals (en què es confon la nació castellana amb l’Estat espanyol) acabin tenint un caràcter supremacista. Amb tot aquest conjunt de circumstàncies, qualsevol que plantegi una identitat alternativa, a banda de dissident, és tractat com un heretge. La nació-religió veritable és l’espanyola, immutable i només entén la diversitat des de la jerarquia.

En contraposició, la societat catalana ha evolucionat de manera diferent, molt més dinàmica. La identitat s’ha forjat des de la “Terra de Pas” assenyalada per Vicens Vives, des d’una facilitat per integrar els corrents filosòfics i socials dissidents (molt especialment l’anarquisme i el republicanisme), i des d’una clara capacitat de reinventar-se i readaptar-se a una constant pluralitat i promiscuïtat cultural i ideològica. En aquest sentit, com a receptacle de grups humans que han fugit per raons polítiques o econòmiques (i amb el principi obert d’incorporació en base al ius solis ) la identitat catalana actual té més a veure amb Estats Units o l’Argentina que amb una clàssica i ètnica nació centreeuropea. En certa mesura, Catalunya és una nació on importa més la voluntat de construir un futur que els ancoratges en el passat, en què la diversitat és un dels motors que expliquen un desconcertant dinamisme.

És això el que neguiteja el nacionalisme espanyol. No només resulta incomprensible l’existència d’una nació igual en drets i obligacions. Incomoda que Catalunya esdevingui una nació de naturalesa inversa a l’essencialisme i l’innatisme. Neguiteja la idea d’una identitat postnacional que qüestiona la seva pròpia –i aïllada– cosmovisió.

Nota: Article publicat a El Punt Avui

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.