Espai de Dissidència

Una filtració mediàtica ha revelat el pla d’instaurar un sistema d’accés a la docència inspirat en el MIR dels metges. Amb una manca d’informació concreta, es parlaria d’instaurar un any de pràctiques en el que el Departament considera “centres de referència”, rebrien un “petit sou”, no substituirien al sistema d’oposicions i s’implantaria a partir de 2017. Segons informacions periodístiques, en el cas de primària, el darrer any del grau de quatre cursos seria emprat amb aquesta finalitat, mentre que per a la secundària es tractaria d’un “màster”.

Malgrat el secretisme, no és una sorpresa. La Llei d’Educació de Catalunya (que per cert, hauria de superar l’esmena a la totalitat que la comunitat educativa li ha presentat en forma d’ILP d’Educació) apuntava a un accés similar, i algunes campanes havien anat sonant (amb un pla de l’exministre socialista Gabilondo ple d’insuficiències i mancat de garanties).

Sobre el paper, no tindria perquè resultar un mal sistema. Tanmateix han comès un pecat original més que preocupant. Al cap i a la fi, com ens relata Sant Mateu, “pels seus actes els coneixereu”. I el fet és que el Departament d’Ensenyament no ha contactat amb cap mestre, amb cap professional en exercici, i encara menys amb els únics que, legalment i a la pràctica, els representem. Sí han intervingut en el pla 281 directors, l’Agència de Qualitat Universitària i gestors de les Universitats, tots i cadascun amb interessos (corporatius, per descomptat)  a defensar que no necessàriament tenen perquè coincidir amb la qualitat que afirmen defensar. Si aquest pla ha evitat de totes les maneres possibles de comptar amb la participació i les opinions del professorat (i podríem estendre aquí a les famílies i els estudiants), revela un fet molt greu que no ens cansem de denunciar: la manca de confiança del Departament respecte del professorat, que és el motor del sistema. I el més gran mensyteniment a les persones que, també docents, els representem. I sobretot, la seva aversió als principis més elementals de la democràcia.

S’obre un mar de dubtes que esperem que algú ens respongui. Per què no han preguntat als docents? Quina responsabilitat jurídica i educativa tindran els “interns?” Com es triaran els “centres de referència?” Els màsters de secundària seran substituïts per aquestes pràctiques, i en aquests casos els estudiants ja no hauran de pagar els 4-5.000 euros que costen, pel cap baix, a preus públics? Com seran les seves condicions laborals? Quin serà el seu “petit sou”? Quins criteris guiaran la seva avaluació? Seran sempre al mateix centre? Pel que fa al professorat tutor, disposaran d’hores de reducció per guiar en bones condicions els practicants? Els professors tutors tindran la consideració de professor universitari associat com passa amb el MIR sanitari?

La qüestió de l’accés a la professió docent inspira certes polèmiques i sovint genera debats per part de persones poc documentades. Contràriament a determinades creences que corren, un docent passa per multitud de processos d’avaluació i control. En primer lloc, la carrera universitària, amb els seus pràcticums, la seva exigència d’un B2 de llengua estrangera, que a més, en el cas de la secundària, a més implica un onerós màster de preu prohibitiu que aparta a molta gent capacitada de la possibilitat d’exercir per una inacceptable discriminació econòmica. Posteriorment, quan hom s’inicia com a docent interí o substitut, aquests han d’ésser sotmesos a un procés d’avaluació que implica formació i tutorització d’un inspector al llarg de mesos. Quan es té la sort d’aprovar unes oposicions, cal passar per un any de pràctiques en què l’acció quotidiana del docent és supervisada per la direcció i la inspecció de la zona. I encara més, al llarg de la carrera professional, i en l’acció habitual de la inspecció hi ha més i més avaluacions personals, que impliquen gran paperassa, o la superació d’estadis de promoció docent on mestres i professors han de demostrar haver adquirit formació i mèrits. I la més transcendent de totes: l’avaluació continua a la qual som sotmesos per qui és sempre més exigent: els alumnes! De fet, poques professions estan tan sotmeses a una estreta vigilància. L’obsessió per controlar el professorat, i el debat viu sobre com avaluar la seva tasca i la seva persona només respon a un fet extremadament greu: la desconfiança de l’administració respecte del docent. O encara pitjor, la idea que cal tenir-lo vigilat i controlat.

La recent sèrie de TV3, Merlí, ens porta a pensar el rerefons de tota aquesta història. Merlí Bergeron és un professor de filosofia ple d’arestes. Malcarat, políticament incorrecte, barrut, amb una forta (i fins a cert punt conflictiva) personalitat, que no perd el temps en paperassa inútil o genuflexió a l’autoritat, que és la nèmesi del pilota Eugeni Bosc, que pretén ésser el professor modèlic (i on hi ha més roba que sabó) que és exactament tal com volen les autoritats educatives que sigui: insípid i aparent. I tanmateix, Merlí és un professor excel·lent que sap relacionar-se en profunditat amb els seus alumnes, que és capaç de seduir i, d’acord amb la filosofia horaciana de Pau Vila, fer aprendre delectant. En realitat, per al sistema, Merlí és un subversiu, algú que no acata les normes per absurdes o kafkianes que siguin, que té un pensament propi, que no accepta ordres de ningú. Probablement el personatge que interpreta Francesc Orella no superaria cap sistema d’avaluació de professorat. Perquè com a bon filòsof, és un element sospitós. Per això també es pretén eliminar la filosofia del currículum i substituir-la per emprenedoria. I substituir els Merlins per persones més proclius a obeir i a ensenyar obediència. Potser per això mateix aquest pla s’ha discutit entre alts funcionaris, càrrecs institucionals de la universitat i directius, pels Eugenis Bosc del nostre sistema.

Nota: Article publicat al Suplement L’Aula del Diari de Girona

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!