L’estranya hispanitat

A principis dels noranta, quan feia poc que era mestre i tutoritzava un vuitè d’EGB d’una escola de Sant Andreu, a Barcelona, vaig quedar bocabadat i indignat. M’havien explicat que el 12 d’octubre uns fatxes que, com cada Hispanitat es manifestaven per Sants, van colpejar i humiliar a dos dels meus alumnes. Alguns dels qui ho havien vist narraven que pràcticament els havien triat a l’atzar. Practicaven la caça, amb les seves Martins, caps rapats i rojigualda amb gallina, entre la connivència d’una policia secreta que s’ho mirava des de la distància. Era habitual aleshores, com era habitual deu anys enrere, quan a l’institut també hi havia alguns falangistes que es dedicaven a colpejar i intimidar aquells que duien el cabell massa llarg. El carrer era seu, i actuaven amb la impunitat de qui se sap que formava part d’una mena de violència subcontractada per un estat amb olor a naftalina.

Pensava en tot això quan vaig sentir que a enguany, a la manifestació fatxa del 12 d’octubre, un tal Chaparro, el mateix que va irrompre al centre Blanquerna de Madrid a la Diada del 2012, va incitar a agredir a Jordi Borràs, un fotògraf i periodista que ja ha publicat dos llibres on descriu l’etiologia de la ultradreta espanyola. La ultradreta de la naftalina, i la de la colònia. No pas la dels anuncis que inunden Nadal, sinó la de l’esperit colonial, que des de la correcció política i les “mostres d’amor incommensurable vers Catalunya”, defensen la supremacia de la nació espanyola per damunt de la regió catalana, la que defensen que els nens espanyols han de tenir el dret a no haver de sentir la molèstia del català, la que només acceptaria mitjans en “aldeano” si es limitessin a fer retransmissions de Sardanes i informar  sobre els ingredients dels carquinyolis.

És brutal com algú convida a colpejar a un periodista i ningú, des de la capital del regne, no piula. Bé, de fet, si hi ha hagut piulades, són les dels centenars que aquest valent periodista ha rebut en forma d’amenaces a les xarxes socials des de persones pròximes a entitats com Societat Civil Catalana, que semblen okupes instal·lats a les tertúlies televisives. No he sentit a cap Vargas Llosa denunciar les amenaces a Borràs i a uns quants més. No he llegit cap comunicat de cap col·legi de periodistes hispànic contra algú que fa la seva feina, i molt bé, per cert.

Anem a pams. Jo també sóc espanyol. Ho sóc tècnicament, per família i sentimentalment. Comparteixo bona part de l’imaginari i dels referents culturals. És per això que em sento dolgut quan la idea d’Espanya, la de la seva festa nacional, apareix associada a Catalunya, a un nacionalisme agressiu, supremacista, que voldria esborrar del mapa la nostra nació, que actua a la defensiva, que tolera i acata un espanyolisme franquista i reaccionari. M’indigna que la seva festa nacional vagi associada a un genocidi terrible a Amèrica, a una conquesta i explotació colonial. M’indigna que ningú a Espanya es plantegi sobre si les formes que adopta la seva identitat no mereix una profunda revisió.

Potser per això aquest passat 12 d’octubre vaig anar a Cotlliure, i em vaig plantar davant la tomba de Machado. Potser ell representava una concepció d’Espanya ideal, molt allunyada de la de Pedro Chaparro. Malauradament, de les dues Espanyes que parlava als seus poemes, tinc la sensació que la seva, aquella on em podria sentir còmode, jeu al seu costat, morta i enterrada.

Nota: Càpsula del programa Girona Ara, de Fem Ràdio, emesa ahir

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.