Espai de Dissidència

Tot comunicòleg, avui disfressat rere la denominació més “cool” d’Spin Doctor, sap que en aquest món globalitzat, per manipular l’opinió pública cal saber disfressar la propaganda d’informació, vestir les càrregues ideològiques de profunditat amb un embolcall de retòrica cientifista. És així com s’ha escolat en el nostre subconscient la teòrica naturalitat de les tesis neoliberals, d’acceptar la injustícia que uns pocs s’ho emportin tot, que haguem de suportar amb somriures la precarietat instal·lada al nostre entorn, com si la riquesa d’uns fos fruit de les virtuts, i la pobresa, dels vicis. Exactament igual que les mentides que sustentaven la despietada Anglaterra victoriana.

Pensava en això mentre rebia els materials d’un seminari organitzat per la Fundació Jaume Bofill, i que coincidia amb diversos informes que he llegit de l’OCDE, i que alhora sembla la traducció automàtica de les recomanacions del Fons Monetari Internacional. Sí, efectivament, estic parlant de la mateixa entitat d’en Rato i Strauss-Kahn. Bé, FMI, OCDE i Fundació Jaume Bofill, think tank nostrat, debatia sobre la necessitat d’oferir incentius econòmics al professorat per millorar els rendiments acadèmics dels alumnes.

No és la primera vegada. A Andalusia es va intentar el 2007. Malgrat que oferien fins a 7.000 euros per docent, l’oferta va fracassar.  Els docents estaven ofesos. Es van sentir com si tinguessin un preu, com si no estiguéssim compromesos amb la nostra feina. O, pitjor encara, amb els incentius es tractava els alumnes com si fossin coses, i les escoles, fàbriques. Què pensarien de nosaltres les famílies si només ens motivessin els diners? La nostra feina no és una tasca qualsevol. És un ofici on tractem de transmetre valors com justícia, llibertat, cultura, cooperació, igualtat,… conceptes que sonen estranys a aquells que volen convertir els nostres centres educatius en empreses, l’educació en capital, el coneixement en patrimoni, i els resultats, en beneficis.  Sis anys després, el projecte fou abandonat.

Tanmateix, en altres llocs sí s’han implementat mesures d’aquest estil. Fins i tot, amb incentius negatius (aquells centres que no milloraven podien ser tancats, i els seus docents acomiadats). Un cas estudiat pels economistes Steven Levitt i Stephan Dubner va comprovar que quan un sistema com aquest fou implantat al sistema públic de Chicago, es va instaurar un frau sistemàtic, amb sonats casos de corrupció, i amb un deteriorament intern de la confiança entre els docents que va comportar una pèrdua sobtada de la qualitat que pretenien millorar. A Anglaterra, Tony Blair va aplicar al llarg de la dècada dels 90 un sistema similar. Amb una avaluació inquisitorial dels docents pretenia acabar amb els més mediocres i retenir els més vàlids. El resultat fou exactament el contrari: els més experimentats i innovadors, avorrits d’ésser qüestionats constantment, van anar canviant de feina. Els que eren menys imaginatius i dòcils, amb pitjors avaluacions hi van romandre… perquè després de la reforma, pocs graduats volen dedicar-se a l’ensenyament.  La vida professional mitjana d’un jove mestre no passa de sis anys. Molts instituts sobreviuen amb senyores de seixanta anys que fan algunes hores de classe com a complement econòmic.

La voluntat d’aquestes reformes  és clara i ho reconeix la mateixa Fundació: invertir més en la qualitat del mestre que en la quantitat. Cregueu-me. Si al meu costat trobo docents que són capaços de treballar millor perquè reben incentius econòmics, no hi confiaré mai. I alguna cosa haurem perdut tots.

Nota: Càpsula llegida al programa Girona Ara de Fem Ràdio.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!