La solució d’una República Provisional

La discussió sobre el paper a exercir pel president Mas en la legislatura constituent sembla ser el gran punt de fricció entre els diferents actors del sobiranisme. Aquesta contradicció, potenciada des dels mitjans de Madrid amb la intenció que el procés descarrili, podria haver estat magnificada. I tanmateix, és cert que la qüestió cal que sigui resolta d’una manera relativament ràpida per esvair els dubtes que podrien planar sobre com enfocar els mesos que ens queden per endavant.

Penso que l’aparent polèmica pot i hauria de veure’s administrada en termes intel·ligents. És obvi que el president ha exercit un paper fonamental en la desconnexió mental de la societat catalana respecte de la monarquia hispànica. També és cert que, malgrat que compta amb prestigi i una bona imatge per bona part del sobiranisme, també inspira desconfiança entre el sector més esquerrà. Més enllà del seu paper en la política de retallades i un cert perfil neoliberal en els seus plantejament socioeconòmics, aquí el que succeeix és una qüestió de desconfiança respecte a la voluntat rupturista. Els excessos de “processisme”, les maniobres que van dilatar el procés han estat fets que han fet qüestionar a molts la sinceritat de les intencions. Tot i això, imagino que des de la CUP, amb la clau de l’organigrama de la Generalitat, més enllà de l’animadversió respecte la figura del president i el seu entorn més pròxim, també trobem una important lògica de pragmatisme i imaginació.

Enfront la pressió mediàtica i política, cal imposar un conjunt de solucions imaginatives. Certament, descavalcar al president en aquest moment no només resultaria incomprensible per a la part majoritària dels independentistes (només cal veure la valoració positiva dels votants a l’òrbita de l’ANC), sinó que també donaria munició als detractors de la independència, car ho valorarien com a la manca d’entesa que, d’acord amb les seves esperances, enterraria la voluntat independentista. Mas cal que hi sigui. Crec que pocs ho dubten. La qüestió és el com.

I és aquí on cal aprofitar les pròpies contradiccions del sistema i la necessitat d’escenificar una ruptura des del minut zero, des d’allò que en diuen la Declaració Solemne. Una de les coses que no es diuen massa aquests dies, és que el president de la Generalitat autonòmica, per tal que sigui nomenat com a tal, ha de presentar-se davant del rei, i el seu nom ha de sortir oficialment publicat al Butlletí Oficial de l’Estat. La meva proposta seria més rupturista. Després de la Constitució del Parlament, es proclama la República, sense adjectius. Hi ha fonament jurídic. La Generalitat actual deu el seu fonament en l’ordenament de la Segona República Espanyola, que es va autodissoldre pocs dies abans de les eleccions de juny de 1977. Tarradellas, a partir del moment en què torna a Catalunya com a president, era l’única autoritat legítima del país, ja que provenia de la legalitat republicana. En aquest sentit, la Generalitat podria considerar-se com a hereva legítima de la República Espanyola (i reclamar-ne la seva titularitat) i així tindria base per no acceptar un règim que, si bé constitucional, prové orgànicament de la dictadura franquista, d’un il·legítim poder que simbòlicament s’expressa mitjançant l’himne, la bandera i la monarquia.

La proclamació de la República sense adjectius seria una fórmula de Declaració solemne, i és aquí on Mas hi podria tenir el seu encaix. A continuació de la Constitució del Parlament, es pot nomenar-lo president d’una República parlamentària, amb un poder de representació protocol·lari i institucional, encara que sense atribucions més enllà de les cerimonials i sense capacitat executiva, com podria passar en el cas de la República Alemanya o la Italiana. A continuació, per votacions simples, es pot proposar un primer ministre (que recollís les atribucions de president de la Generalitat). Aquest primer ministre no aniria a veure al rei, sinó que es presentaria davant el president d’aquesta República provisional (que ja aniria prenent forma mitjançant el procés constituent), el qual sí que podria signar institucionalment el seu nomenament i li encarregaria formar govern.

Aquest arranjament permetria sumar a Catalunya Sí que es Pot. O si més no, l’obligaria a posar a prova el seu republicanisme i provar si la seva voluntat rupturista és més retòrica que real. Al cap i a la fi, sotmetre’s a la legalitat espanyola implica la subjugació a un règim que prové directament d’un acte de força il·legítim encarnat per un cap d’estat provinent d’una família històricament enemiga del nostre país. I quan parlem de “República provisional”, sense adjectius, estaríem cridant a una sobirania en clau política, no identitària, a la qual podríem cridar als diversos pobles d’Espanya a establir la seva pròpia República i a sumar-se federalment, en peu d’igualtat, a les nacions que constitueixen l’estat (cosa que fóra molt difícil que succeís).

També tindria lògica, en aquestes circumstàncies, muntar un govern d’unitat nacional (sense, evidentment, aquells que consideren que no som una nació i es mantenen lligats a les institucions franquistes disfressades de “constitucionals”). També permetrien que el president Mas tingués un paper que, sense poder real, sí que exercís un rol simbòlic important, i un reconeixement de la tasca feta fins al moment.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.