Artur Mas i el moment estel·lar

Una de les lectures que major impacte em causà fou Moments estel·lars de la humanitat, d’Stephan Zweig. L’escriptor austríac novel·litza 14 instants decisius de la història en què el fracàs i l’èxit depenen de decisions preses en un instant, sota gran pressió. La composició improvisada de la Marsellesa, l’endarreriment fatal de l’expedició de Scott al Pol Sud o el descobriment tortuós de l’Oceà Pacífic per Núñez de Balboa són esdeveniments en què l’atzar, els errors o els encerts determinen dramàtiques desfetes o glòria sublim.

He pensat en el llibre d’aquest escriptor jueu, que escapà del nazisme i acabà amb la seva vida a l’exili brasiler el 1942. En l’aquí i en l’ara ens trobem en un punt crític, en què les decisions dels propers dies marcaran el que separa el fracàs de l’èxit. En la literatura de Zweig trobem homes que dubten el camí a emprendre, decisions personals amb conseqüències col·lectives, llargs camins que assoleixen Itaques després de molts naufragis. Artur Mas, el nostre president, és cada vegada menys un polític, i a la manera de l’Albatros del Baudelaire que tant admira, s’enlaira vers una dimensió més literària. Fins a cert punt, Mas ha passat de ser algú bandejat en el nucli dur del pujolisme, un robot que repetia consignes, un polític menyspreat per elits i sindicats a, com el “Jo Claudi” de Robert Graves, veure com queien tots i cadascuns dels seus poderosos adversaris. Avui Mas sembla un personatge shakespearià, hàbil en l’art de sobreviure, competent en la manera de reinventar-se, i lúcid en el moment de la lectura del context. Des de la meva òbvia distància política, li he de reconèixer la capacitat de surfejar en la tempesta de la triple crisi que vivim: la crisi política, l’econòmica i la nacional, aquesta darrera sota la forma de tsunami sobiranista que la meva generació hem tingut la sort de viure.

Avui, Mas és la persona més odiada i la més admirada. Culpable de tots els mals per a uns, responsable de tots els mèrits per a altres, i tanmateix un home, profundament intel·ligent, extremadament hàbil, que ha sabut llegir els signes del temps. Tinc la sensació que aquests dies, els periodistes haurien d’agafar uns dies de vacances i deixar-nos el terreny als historiadors. Ara no sé si són massa vàlides les anàlisis d’urgència per a uns temps on cal perspectiva històrica. Uns, el volen convertir en un màrtir. Altres, el volen com a boc expiatori. Tanmateix ell ha estat al llarg d’aquest temps acompanyant el seu país a les portes de la llibertat. No ha estat líder de res, encara que la ira dels seus enemics l’estigui convertint en un mite. Aquells que avui busquen desesperadament tapar-se els ulls per no veure la seva obra (la catalanofòbia que ha propiciat la irreversible independència mental del nostre país) el voldrien veure mort, si més no, políticament.

Jo que sóc d’aquests que desconfien dels grans noms i dels grans lideratges, estic en crisi. Sóc dels qui pensen que els processos no són res si no són col·lectius. Tanmateix crec que, en les circumstàncies on som, apartar el president Mas del procés, seria un error. Un error que mereixeria el quinzè capítol del llibre de Zweig. No podem donar satisfacció a aquells que ens menyspreen. No podem permetre’ns el luxe que qui ha perdut les eleccions es cregui que ha guanyat una batalla. No sé com. No conec exactament la fórmula, tanmateix, Mas s’ha guanyat un lloc destacat. Potser cal esprémer la imaginació. Potser el podríem nomenar honorífic president d’una República parlamentària. Potser hi ha altres fórmules que encara no hem explorat. En tot cas, la desconnexió jurídica amb Espanya ha de ser cosa de dies.

Afegeix un comentari

Respon a xavierdiez Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.