Més a prop de la independència, més lent i complex el procés

En les reaccions immediates a les eleccions d’ahir vaig detectar una certa decepció pels resultats. És raonable. El grau de tensió abans i durant la campanya més dura que recordo, inspirava una voluntat de posar fi per la via ràpida a aquesta mena de “processisme” que ens sembla inacabable. L’extraordinària mobilització protagonitzada per l’independentisme es va trobar amb el contrapunt d’una mobilització total de l’unionisme. El joc brut protagonitzat per l’aparell de l’estat i els poders fàctics van contribuir a aquest clima irrespirable que han fet disparar l’ansietat col·lectiva. Tanmateix, i passat unes certes hores, aspiràvem a matrícula i hem obtingut un notable. Pot semblar poc, tanmateix, hem superat amb nota l’examen. I com en tota cursa de llarg recorregut, avui som més a prop de la independència. I, malgrat el molt soroll mediàtic i  certa histèria a banda i banda, un seguit de fets que avalen aquesta circumstància.

En primer lloc, i com molts assenyalen, es va guanyar la majoria absoluta amb interessants elements de transversalitat. Malgrat tot, l’aliança tàcita de Junts pel Sí més la CUP representen la diversitat política, ideològica i social d’un país que ha decidit tirar pel dret. A més, i pràcticament sense ser-ne massa conscients, hem anat deixant llast: l’exclusió d’Unió Democràtica i de personatges com Duran Lleida; el fracàs de la maniobra lerrouxista del Catalunya Sí que es Pot; l’extinció del pujolisme han generat un bloc sòlid, el del sí, amb idees clares i un relat coherent.

En segon lloc, i com també insisteixen alguns analistes, el no, que ha protagonitzat la mobilització de la seva vida i ha comptat amb els ajuts extraesportius de l’estat (i les seves clavegueres) i les grans corporacions comunicatives, no passen del 40%. Malgrat la seva eufòria d’ahir (diria que estaven més nerviosos que els militants de base de l’ANC) es deu a què uns resultats no definitius els permeten perllongar la seva agonia. Malgrat això, el calendari va en contra seva i ho saben. Partits com el PSC sobreviuen gràcies a uns jubilats, ancorats en la nostàlgia d’un felipisme que ha envellit fatal, cada vegada són més grans, i dubten de la seva elecció. No es comparteix un relat coherent perquè les contradiccions internes són massa grans entre els seus components. La por com a element comú pot permetre lliurar batalles defensives, tanmateix no sol ser una estratègia que funcioni a llarg termini. I les contradiccions entre unes classes treballadores (que representen una part molt àmplia de Ciutadans) i un projecte polític neoliberal no resulta massa coherent,  i fa que la seva solidesa trontolli. La impossibilitat pràcticament metafísica de proposar una alternativa a l’encaix de Catalunya des d’un règim que fa aigües, i en un context general d’atomització i desmoralització europea són altres factors que també han d’incidir negativament en les seves possibilitats.

Ara ens trobem davant d’uns dies complicats on hi haurà massa escenificacions i gestualitats. En el món de l’independentisme hi ha massa angúnia i patiment fruit de la baixa autoestima apresa al llarg de dècades de dictadura i anestèsia. Tanmateix també cal tenir molt clar que l’independentisme és sociològicament i generacional en mans del nucli més proactiu i organitzat de la societat catalana. Una societat que ja fa alguns anys que sap cap a on vol anar. I que ha mostrat a bastament que pot sostenir en el temps importants graus d’esforç, disciplina i concentració.

És veritat! A mi també m’hagués agradat que ahir acabés aquesta història amb un final èpic. Tanmateix els guionistes han decidit que avui comença una nova temporada del serial. Ens han matat alguns dolents de la pel·lícula (Duran o el Pujolisme). A d’altres els ha deixat ben tocats i mig enfonsats. És probable que aquesta temporada se’ns faci llarga, amb trames innecessàries i moments d’intensitat estèril. Tanmateix, tot bon espectador sap que la recompensa arriba a còpia de paciència. I dins del món intel·lectual de la CUP, una de les grans sorpreses que ens il·lustra amb el seu tarannà de gent jove i sobradament preparada, ens marca un dels lemes de la República (i que m’agradaria que s’inclogués en l’escut que haurem de dissenyar): «Anem lents, perquè anem lluny»

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *