Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

1 d'octubre de 2006
2 comentaris

L’Islam al Divan

Divendres passat, dia 29 de setembre, vaig reflexionar, al diari El Punt, sobre les raons profundes sobre l’extrema susceptibilitat del món musulmà en l’actualitat. Espero que qui ho llegeixi ho faci intel·ligentment i ho interpreti des del rigor, no des del prejudici. Ja se sap, tal com estan les coses, et pot caure una fatwa, o bé dels qui no toleren la més mínima crítica a les seves creences, o bé de la IPP (Internacional Progressista Papanates)

L’ISLAM AL DIVAN

            Bona part dels analistes internacionals consideren el concepte “Xoc de civilitzacions”, com a una “tesi de substitució”. Davant l’ensorrament del bloc comunista, la política exterior de la principal potència necessitava substituir el seu antic contrincant en la lluita per l’hegemonia amb un nou enemic idelògic, l’Islam. La paradoxa és que aquest concepte artificial, amb poc crèdit a occident, és assumit per milions de musulmans que consideren formar part d’una civilització en conflicte greu amb “els croats”, la particular imatge amb què som presentats els “infidels” occidentals entre sermons radicalitzats dels divendres o webs patrocinades per imams fanàtics.

            El fet és que la percepció d’allò convencionalment denominat “occident” i referit en essència al món seglar i materialista d’Europa i Nord-Amèrica, comença a ser més i més distorsionada. Se’ns atribueix amoralitat, corrupció i impietat, i qualsevol petit conflicte o malentès entre l’Islam i les particularitats de les societats laiques és viscut com una ofensa personal i un greuge infinit que només la sang pot netejar. Les “fatwes” contra Salman Rushdie o Hirsi Ali, l’afer de les caricatures de Mahoma o la conferència de Benet XVI a Ratisbona han generat episodis d’odi i violència. Paral·lelament, s’han estès teories conspiratòries per explicar tots els mals reals i imaginaris del món islàmic. Fa poc la televisió egípcia programava un exitós serial dramàtic que donava per autèntics “els protocols dels sabis de Sió”, una falsificació dels antisemites del segle XIX segons la qual els jueus governaven el món i eren responsables de totes les desgràcies. Aquesta mentalitat conspirativa, victimista i mesiànica és la que impregna el discurs d’Al Qaida, manipulador de la frustració i ressentiment de bona part de milions de joves creients no integrats satisfactòriament per la modernitat social i l’economia capitalista. Paral·lelament, apareix la idea força que només un model basat en l’Alcorà, estès mitjançant la “yihad”, pot redimir el món dels seus pressumptes pecats. Més a prop, activistes com Fadela Amara, presidenta de l’associació “Ni putes ni soumises” denuncia l’intent de creació de “califats de suburbi” a les “banlieu” franceses, fruit sobretot de la deixadesa institucional de la República. De fet, bona part dels joves musulmans europeus, sovint amb importants problemes identitaris, tracten de reinventar l’islam des de la base d’una interpretació rigorista i intolerant, agressiva i hostil contra la modernitat.

            Quines raons profundes hi ha al darrere d’aquestes transformacions? Per què qualsevol anècdota pot desfermar una tempesta? Per què hi ha un suport creixent entre milions d’àrabs pel “binladisme”? La psicologia social podria determinar l’existència d’una certa mania persecutòria entre bona part del món musulmà que el faria víctima d’una susceptibilitat extrema, una certa paranoia col·lectiva que l’impediria mantenir una visió objectiva de la realitat. Atès que una de les particularitats de l’occident cristià és el sentit de culpa, alguns intel·lectuals atribueixen la responsabilitat d’aquest malestar al subdesenvolupament causat pel colonialisme. Tot i ser la visió més acceptada, no s’adiu amb la realitat. Hi ha raons més profundes, i diríem, també més antropològiques que religioses. D’una banda hi ha factors objectius que porten a la frustració; un greu desequilibri demogràfic amb generacions de joves molt plenes que dificulten la inserció laboral. De l’altra, un flux molt extens de migracions, especialment del camp a les ciutats, generadores de crisis familiars i desestructuració d’antigues formes de vida. Hi ha una altra, encara més profunda. El món àrabo-musulmà, en concret, ajudat per l’estructura teològica de la seva religió, entra en conflicte amb l’essència de les relacions interpersonals. Islam vol dir, literalment, “submissió a Déu”. Això implica l’acatament acrític de jerarquies “naturals” establertes. Les estructures feudals en les quals hom pertany per naixement, i on la força és l’element que manté l’ordre xoquen amb una societat global on les diferències s’estableixen mitjançant els mèrits, les habilitats socials, els pactes i negociacions. La modernitat és un univers fluctuant i canviant, líquid, en termes de Zygmunt Bauman. El poder patriarcal, justificat per una religió monoteista, es troba amenaçat. La fascinació que el fonamentalisme islàmic manté sobre la violència només pot explicar-se per la por a la creixent força dels valors tradicionalment femenins. Ens trobem, per tant, per un corrent de pensament clarament reaccionari, perquè reacciona contra l’amenaça a dissoldre les estructures tradicionals del poder. En el fons, les respostes irades exigint la destrucció del Vaticà resulten molt semblants als episodis de violència de gènere. Hi ha por i inseguretat a un canvi que amenaça antics privilegis. Hi ha por a l’emancipació femenina, la por a la llibertat, descrita per Erich Fromm. Hi ha la sensació de pertinença a un món en descomposició.

  1. L’indústria militar nordamericana sembra guerres e inseguretat, allà amb el substrat o brou de cultiu és més propici per sobreviure juntament amb altres interesos economics.

    Una prova ha estat quand el nordamericans els ha convigut han recolçat i fomentat el talibanisme i l’extremisme o els tirans al món mussulmà.

    I quand ja és convé juntament amb la nació israeliana és presenten com el vertader perill i els autentics dolents.

    D’altra banda a l’estructura del sistema islamic, els és més facil tirar la culpa dels desigualtats i problemes socials als seus respectius territoris a la cultura materialista, consumista i amoral occidental.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!